Encara sou monàrquics?

Vull compartir amb vosaltres una bona notícia: el meus alumnes de 3r d’ESO m’han demanat que, en lloc d’un, els faça llegir dos llibres per avaluació, amb la bonificació corresponent en la nota, clar. No obstant això, de seguida, n’han eixit uns quants dient que no, que amb un llibre ja n’hi havia prou. Açò m’ha fet recordar que no podem deixar de buscar recursos per fer que als xiquets els agrade més la lectura.

Quan són menuts sembla més fàcil. Potser siga massa tard per modificar el conte de Blancaneus, però quedaria molt bé que entre els set nans, a més del savi, hi haguera el lector. Pense que encara estem a temps de modificar les sèries de dibuixos animats que les cadenes repeteixen cíclicament. Què vols sembla si entre eixos éssers blaus tan encisadors introduïm el barrufet devorallibres?

Ara bé, caldria buscar programes de més popularitat entre els adolescents. Un concursant de Gran Hermano és descobert amagat davall del cobertor llegint un llibre!!!  Impactant, no?  Tampoc hem de menysprear les formes de comunicació que ens ofereixen les noves tecnologies. Les xarxes socials o el wasap serien un bon canal per fer circular una cadena. Quan rebes aquest missatge, has de reenviar-lo a cinc amics, i a qui te l’ha enviat, li regales un llibre. Sé del cas d’una xica a qui van regalar cinc best sellers la mar d’atractius. Per contra, un xicot que trencà parcialment la cadena va rebre les memòries de l’Ana Obregón.

Amb tot, jo no m’oblidaria d’un recurs tan vell com efectiu: la carta als reis mags. La crisi, que tot ho envaeix, no permet massa alegries, però si els xavals demanem un llibre, és difícil que ses majestats els el neguen. Així que, si encara sou un poc monàrquics (en el sentit nadalenc de l’expressió), vos suggerisc que inclogueu alguna novel·leta entre els regals que penseu comprar als fills, nebots i altres representants d’eixa edat tan bonica, en què es forgen les il·lusions pròpies i es trenquen els nervis aliens. Que els llibres, com la música, també calmen les feres.

Carta a un ministre

Mire, senyor Wert, quan explique als meus alumnes la problemàtica d’una societat bilingüe, sempre els demane que no analitzen el tema pensant en la igualtat de llengües, sinó des de la igualtat de drets dels ciutadans. I és que crec que un dels pilars de la democràcia és que tots som iguals davant la llei. Sembla que alguns no opinen el mateix.

He llegit que impulsa vosté un projecte pel qual l’administració hauria de pagar l’escolarització d’un alumne en un centre privat si l’oferta pública o concertada no ofereix l’ensenyament amb el castellà com a llengua vehicular. La justificació d’aquesta mesura gira al voltant del dret dels pares a triar la llengua en què l’escola educa els fills i l’obligació de les autoritats de garantir l’ús d’una llengua oficial.

Encara que aquesta mesura la formula pensant en la situació de Catalunya, l’aplicació afectaria a totes les comunitats amb llengua pròpia, inclosa la nostra. I jo em pregunte:

Per què cap ministre no ha dit ni pruna quan un xiquet no tenia plaça per a ser educat en valencià?  És que els pares valencianoparlants no tenim el mateix dret que els castellanoparlants? Dit d’una altra manera, fins i tot pagaran el centre privat a qui demane l’educació en castellà, però no si la vol en valencià. I tocant a l’obligació de l’administració, es veu que garantir l’ensenyament en castellà és més important per a vosté que garantir-lo en la nostra llengua.

El que més em fot, senyor ministre, és que presenta el problema de tal forma que sembla que les víctimes són els castellanoparlants. Tinc clar que els uns i els altres estem obligats a respectar-nos i a entendre’ns, però no m'agrada que em prenga vosté com a un imbècil. Actualment, a la Comunitat Valenciana, és més fàcil trobar una plaça escolar en castellà que en valencià. Hui, un ciutadà monolingüe castellà pot viure sense cap complicació, mentre que un monolingüe valencià (espècie extingida) tindria molts problemes. Les obligacions i les renúncies segueixen sent per als mateixos. És la asimetria de sempre. A tots els valencianoparlants ens han castellanitzat, però als castellanoparlants no els han exigit els mateixos deures respecte al valencià. I ara, senyor ministre, ve vosté a salvaguardar els drets d’aquells que, precisament, estan afavorits per la llei, per més que aquesta se supose igual per a tots.

No sóc cap analista sociopolític, sinó un ciutadà pla preocupat per la llengua, per això la meua opinió possiblement siga massa simple, però li la dic: pense que bona part del problema té l’origen en el fet que confón ser espanyol amb ser castellà. Partint del concepte d’Espanya que defén la Constitució (un conjunt de distintes nacionalitats unides en un Estat comú) hauria de ser equivalent, si més no, comparable, que un ciutadà castellà defenguera la seua “castellania” i un català defensara la seua “catalanitat”. Tanmateix, el primer el considera vosté un model de patriotisme mentre que el segon és un separatista. I si fóra basc, a més, seria un presumpte terrorista. És molt sospitós que la gent que crida a favor de la unitat de la pàtria siga la primera que rebutja qualsevol manifestació cultural que no siga castellana, inclosa la llengua, clar. Per què els molesta tant que es parlen altres llengües? Recorde quan un mitjà de comunicació es féu ressò de l’entrada en el govern del professor Ernest Lluch, que va viure uns anys a València. Un oient molt indignat protestava perquè un ministre d’Espanya no podia dir-se Ernest, sinó Ernesto. Alguns ni admeten que tinguem noms propis en la nostra llengua!

Senyor ministre, a tots els valencianoparlants ens han obligat a parlar i comunicar-nos en castellà. A tots. I al llarg de segles. Però no podem exigir l’obligatorietat de l’educació en valencià. Per si el decret del trilingüisme de la Conselleria no és suficient, el tenim a vosté, disposat a espanyolitzar-nos a tots, perquè cal garantir els drets dels castellanoparlants. Els valencianoparlants no tenim tanta categoria. Mai defensarà vosté els nostres drets al mateix nivell.

Premi de Narrativa Juvenil "Ciutat de Benicàssim 2012

Ahir vaig assistir al lliurament de premis de certamen de narrativa juvenil Ciutat de Benicàssim, que va guanyar Francesc Gisbert amb l’obra El jardí de la memòria. En la seua al·locució, l’escriptor va demanar que quan comprem els regals de Reis no ens oblidem dels llibres en valencià. Dic jo que de segur que teniu a mà un adolescent a qui heu de fer un regalet. Per menys de 10 € podeu comprar-li una novel·la (una de les meues, posem per cas).

Em va alegrar anar-hi. Vaig tindre l’oportunitat d’escoltar les opinions que alguns membres del jurat tenen de les meues obres, i estic molt agraït. Vaig parlar una estona amb Josep Franco, autor que jo no coneixia personalment, i que va quedar finalista amb La nostra aventura africana. Em retrobí amb Josep Usó, que acaba de guanyar el premi Vila de Puçol. Vaig compartir amb els companys del gremi la satisfacció pel fet que encara queden ajuntaments com el de Benicàssim i editors com Josep Llorenç, de Tabarca, que organitzen aquests certàmens; i també detectí el desànim que genera l’actual situació en el sector del llibre, sobretot pel futur de les editorials valencianes.

L’acte s’inicià amb l’actuació del grup musical local Canya de sucre, i va estar conduït per l’escriptor Josep Lluís Tàrrega, qui també formava part del jurat, amb Ascenció Figueres, Josep Palomero, Teresa Broseta i el regidor de Cultura Mauro Soliva.

Més sobre els retalls.

L’altre dia buscava a la xarxa convocatòries de concursos on enviar algun dels meus relats curts, i en això vaig trobar en un web municipal la queixa d’un veí pel fet que el seu ajuntament, en plena crisi, es gastara sis-cents euros en un premi literari. Encara que no compartisc eixa opinió, l’entenc perfectament. Si patira fam o m’amenaçaren de desnonament, és evident que em semblaria prioritari que em donaren queviures o sostre en lloc de premiar un escriptor. El problema, pense jo, és que ens diuen amb tanta insistència que els retalls són inevitables que acabem discutint sobre què ha de retallar-se en lloc de preguntar-nos si la solució està en pegar tanta tisorada. Els polítics han gosat tocar tantes coses intocables que sembla “normal” que la gent demane reduir el pressupost cultural. La falta de menjar és molesta i posa en perill la supervivència, la falta de cultura, no. Però a llarg termini pot ser igual de letal. La ignorància és la llenya que encén la flama de la por i del ressentiment, del radicalisme i de la intransigència. Això és una bomba per a la convivència social. I les bombes sempre han sigut armes molt mortíferes.

       Potser semble exagerat que en aquest escrit haja passat de la queixa per un premi literari a les tràgiques conseqüències de la incultura però, ja ho sabeu, sóc educador. Intente inculcar en els meus alumnes l’hàbit de la lectura. Llegir és obrir finestres perquè passe la llum a la nostra ment. I els adolescents que formem ara han de ser el dia de demà lectors de llibres i de periòdics, homes i dones de mentalitat oberta, que no els done por pensar, que tinguen opinió pròpia, que siguen, en definitiva, lliures.

       El drama dels professors és que la llavor que sembrem donarà fruit quan els xiquets ja hagen deixat l’escola. I no per això abandonem la nostra tasca. Tanmateix, els polítics no planten res que no puguen collir en menys de quatre anys. No és rendible cap cosa que no puga vendre’s al mercat electoral. I la cultura sempre és la primera damnificada. Mai ha donat vots. I menys en temps de crisi. Però jo bregue tots els dies perquè els meus alumnes estimen la lectura, i necessite novel·les que desperten el seu interés per la literatura i per la llengua. És menester, doncs, que hi haja certàmens que estimulen la creació i possibiliten la publicació de nous llibres.

       Tots volem que els nostres fills cresquen sans i no escatimem diners en el menjar. Però què passa amb el seu creixement intel·lectual, social i moral?  Quin preu pagarem demà per l’educació que retallem hui?

La informàtica no és el meu fort, per això ha sigut menester emprar molt de temps per fer aquest blog, tant com paciència han hagut de tindre els meus amics informàtics per assessorar-me. I ara, per fi, sembla que el blog ja pot veure la llum, encara que queden coses per millorar.

A més dels apartats habituals d’obres, biografia, fotos, etc, hi ha enllaços als webs de les meues novel·les i també a alguns dels relats curts que m’han premiat i publicat.

Espere que El Blog de Vicent Sanhermelando Bellver, així com el compte que he obert a Facebook siguen unes eines útils perquè els amics, companys, lectors i curiosos puguen estar informats de les novetats de la meua tasca literària.

I ja que parlem de novetats, vos n’avance una: la història que narre en la meua tercera novel·la finalitza fa exactament set-cents quaranta-nou anys. L’últim fet que es relata ocorre mentre el rei En Jaume entrava a la ciutat de València...