Fa dies vaig escriure un nou relat,
aquesta vegada en castellà, per a presentar-lo a un certamen del Taller de Escritura Creativa
Fuentetaja. A partir del tema proposat, El
Dios Tecnología, vaig ironitzar sobre els efectes que els aparells i les
formes de comunicació virtual tenen sobre les relacions directes entre els
éssers humans.
Com que el sistema de classificació es
per votació popular, vaig córrer la veu per la xarxa, i ben prompte em va
cridar mon germà fent-me notar que semblava un poc xocant que per a votar el
meu relat s’haguera de tindre compte en Faceboock i registrar-se en la pàgina
de l’esmentat taller quan, paradoxalment, el relat critica l’ús de les xarxes
socials.
Eixa aparent contradicció és molt comú
en les valoracions sobre els avanços tecnològics, perquè els atribuïm virtuts i
també defectes. Però en realitat sabem que l’aparell no és bo o roí, sinó l’ús
que fem d’ell. És com un ganivet esmolat, que pot salvar una vida en mans d’un
cirurgià, o matar si l’usa un atracador.
Vos comente uns exemples. L’aplicació Whatsapp té l’avantatge de possibilitar una
comunicació instantània i gratuïta. Ara bé, si la contínua arribada de
missatges fa impossible que concentrem l’atenció en la feina que estiguem
realitzant, resultarà molt contraproduent. Pensem en l’estudiant que està
preparant un examen...
De les xarxes socials, el Tuenti
compta amb molts usuaris joves. És clar que salvar les distancies per a poder
comunicar-nos sembla bo, però també causa massa conflictes i enemistats. Si jo
et dic idiota a la cara, em veus el rostre i els gestos que puga fer, captes el
to, el volum... tens molts indicadors per a decidir com t’ho prens. Però
escrit a la pantalla deixa poques opcions, no et queda més remei que
interpretar-ho com un insult que, a més, el pot veure un fum de gent.
Animat pels amics, em vaig obrir un
compte en Faceboock per tal de promocionar el meu blog literari. Açò, pense,
pot ser positiu. Però no deixa de sorprendre’m que si algú escriu a les set del
matí “Uf! dimecres”, no falta qui li conteste de seguida amb un wapa o wapo (així, amb doble v) i, a més, hi ha
mitja dotzena de simpatitzants que polsen el “m’agrada”.
No s’ha de caure en el parany. Cal
pensar-s’ho dues vegades abans de penjar fotos, fer comentaris, obrir comptes o
acceptar agregats. Comunicar-se fàcilment, assabentar-se del que fan els altres
o que puguen llegir el que escrivim nosaltres són activitats molt atractives.
Tanmateix, tanta atracció pot convertir-se en addicció. La majoria dels joves
són addictes. La culpa no és seua, és dels pares que no els han sabut educar en
l’ús adequat de la xarxa. Caldria, almenys, reconéixer i intentar superar
aquestes conductes addictives. Els psicòlegs ens adverteixen: Quan passes massa
temps davant la pantalla, quan desatens altres quefers, quan et busques excuses
per obrir nous camins en la xarxa... Hi ha, a més, un símptoma prou clar,
sobretot en el cas dels adults: Vas a connectar-te per navegar un poc i, de
sobte, un imprevist t’ho impedeix. Si això et posa de mala llet, no hi ha
dubte: Eres un cas perdut.
I si eres un cas perdut, potser
t’abellisca llegir el relat esmentat Comentarios
al informe intergaláctico. El pots trobar en http://goo.gl/nK0zH. Si t’agrada, t’inscrius en
la pàgina del Taller
Fuentetaja i el votes (deprés
de registrar-te, abans no ho comptabilitza).
