28 de novembre del 2014

Balansiya, l'assignatura pendent

L’altre dia vaig visitar la Plaça del llibre, eixa espècie de minifira del llibre valencià que per segon any consecutiu s’organitza a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, al cor de la ciutat de València. En acabar, eixírem al carrer de Sant Vicent i, pensant en pegar un mosset a qualsevol lloc proper, la meua dona i jo ens vam trobar una agradable sorpresa. A la façana de la taverna Orio hi havia informació, plànol inclòs, de la muralla àrab de la ciutat. I dins del local, amb permís d’un cambrer molt amable, poguérem baixar al soterrani i veure el basament de l’antiga Porta de Baytala, l’entrada sud que s’obria al camí del regne de Múrcia (actual carrer de Sant Vicent).

No sabia jo de l’existència d’aquestes restes, i això que, quan vaig escriure Esperant la lluna plena, vaig regirar cel i terra per trobar informació sobre Balansiya, la València adolescent de la qual coneixem molt poc, tant poc que suspendríem en història si ens preguntaren per l’època musulmana de la ciutat. I com un alumne que vol justificar el suspens, diríem que no podem saber allò que no ens han ensenyat. Comparativament, hi ha poca bibliografia sobre el tema. Per a mi, bastaren La ciutat de València, de Sanchis Guarner, i un llibre més modest, La Valencia musulmana, que Vicente Coscollá ha farcit de dades i d’afecte. A més, crida l’atenció la poca inclinació que ha tingut l’Administració per restaurar i donar a conéixer un període de la nostra història tan captivador com desconegut. La plaça del Tossal i la plaça de l’Almoina són els únics llocs on podem trobar vestigis de la Porta de la Colobra i de l’alcàsser, respectivament, llocs on després de les excavacions, hi ha hagut interés per conservar les restes i condicionar-les per a ser visitades. També s’ha rehabilitat els banys de l’Almirall, encara que aquestos, tot i ser d’estil àrab, es construïren ja en època cristiana. Llevat d’això, que jo sàpiga, tot el que es conserva de Balansiya està integrat dins de propietats particulars, com ara la taverna citada més amunt i el forn de la cantonada del carrer dels Roters amb el carrer de Palomino, o en edificis d’entitats no municipals, com l’antiga seu de la Universitat de València, al carrer de la Nau.

El que més pena dóna es veure com passen els anys i no hi ha cap actuació per recuperar les úniques dues torres de la muralla àrab que queden en peu, a la plaça de l’Àngel i al carrer de la Mare vella. Pitjor és el cas del tros de pany que resta al carrer de les Salines. A ras de terra, arrenglerat a les cases, s’alça allò que sembla la paret d’un edifici que no hagen acabat d’assolar, amb una forma que recorda les capritxoses fumegueres pètries de la ciutat encantada, a la província de Conca. U no s’explica com les pluges de la tardor o l’especulació urbanística no han acabat amb aquest tros d’història. Cap intervenció per conservar-lo. Ni tan sols un trist cartell que informe als indiferents vianants que allò que està destinat a ser un muntó de runes fou un dia part de la bella i inexpugnable medina de València.


Tanmateix, vos he de dir que del grapat de valencians que desconeixen el passat musulmà de la ciutat, hem de descomptar-ne uns cinquanta. Sí, perquè eixa és la quantitat d’alumnes de l’IES de Vilamarxant que aquesta setmana han fet la ruta de Balansiya, un itinerari que ressegueix la muralla àrab, una activitat que l’editorial Bromera ofereix per reviure l’ambientació d’Esperant la lluna plena. En paraules de la professora, per als xics i xiques vilamarxanters, la ruta ha sigut enriquidora i divertida, i els ha permés gaudir més del llibre i conéixer millor el passat de la capital i la cultura islàmica. Ha sigut el primer col·legi en realitzar aquest itinerari, i a la vista dels resultats, es preveu que la visita es convertisca en un complement educatiu molt atractiu per als lectors de la novel·la. El personal implicat des de l’editorial està molt il·lusionat. I jo, com autor, estic molt satisfet pel fet que l’obra transcendisca el paper i l‘imaginació, i s’ubique en llocs concrets i tangibles. Per a mi és un orgull que Esperant la lluna plena contribuïsca a conéixer la nostra història i ajude d’alguna manera a superar eixa assignatura que encara tenim pendent.

1 de novembre del 2014

Un any de lluna plena

Ara fa un any que van distingir Esperant la lluna plena amb el Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil i des d’aleshores, el llibre començà a créixer, encara que fins abril no va veure la llum. A la part literària, se li afegí un apèndix històric per a contextualitzar l’obra, i una pàgina Web que vaig fer amb l’inevitable destorb als amics informàtics que remeien com poden les meues carències (recordeu uns fascicles titulats Informàtica para torpes?  Sempre he pensat que anaven adreçats a mi). El llibre també s’ha vist completat amb unes propostes didàctiques. Però no penseu que la criatura només m’ha donat faena. Només nàixer va dur-me, ella a mi, a la Fira del Llibre de València, a emissores de radio i també al plató de Vent de llevant, de Levante TV.

Aquesta tardor, Esperant la lluna plena m’ha propiciat tres nous esdeveniments: la participació en el cicle Escriptors a la Biblioteca Valenciana, el proper dia 25 de febrer, que emmarcarà la trobada amb alumnes d’un grapat de col·legis al Monestir de Sant Miquel dels Reis. També una proposta interessantíssima que em fa molta il·lusió: una ruta pels llocs més destacats de la València musulmana a partir de la lectura del llibre, que l'editorial ofereix als col·legis. I en tercer lloc, la concessió del Premi 9 d’octubre d’Educació i Cultura, per part de l’ajuntament d’Alboraia, encara que en això també han tingut a veure l’arribada d’altres fills literaris, com El café de la Malva, editat per Tabarca Llibres al febrer i la pròxima aparició d’una nova novel·la, aquesta adreçada al públic infantil.

Evidentment, Esperant la lluna plena només m’ha dut satisfaccions. L’última, situar-se entre els deu llibres més venuts actualment per Bromera (un modest 9é lloc que em fa surar enlaire). Però aquesta visió eufòrica no tapa una realitat no tan optimista al sector del llibre en valencià. D’una banda tenim l’efecte d’una crisi econòmica que ha fet baixar les vendes a uns nivells alarmants. Els mateixos professors, que fa poc encara estimulàvem els alumnes perquè compraren llibres i es feren la seua biblioteca personal, ara flexibilitzem els períodes de lectura, per tal de facilitar que els deixen els llibres els uns als altres, i així no carregar més les despeses familiars. Les ajudes per part de l’administració minven, si no s’esfumen, i moltes editorials estan condemnades a la desaparició o a “buscar la protecció” d’una altra més forta (Marfil i Ecir ja són de Tabarca Llibres; Tàndem, d’Edicions Bromera).

Amb tot, com a professor i com a escriptor, no em lleve del cap una cavil·lació que sembla no tindre fàcil solució: Si descomptem la literatura escolar que és de consum obligatori, quans llibres escrits en valencià es venen? Per què els actuals alumnes, que han de llegir obres en les dues llengües cooficials, esdevenen quasi tots lectors unilingües en deixar l’institut?  Què estem fent malament a les escoles? Sincerament, no ho sé. Anime els meus alumnes perquè llisquen més d’un llibre per avaluació, intentant que l’estímul de traure més nota quede diluït en el plaer de gaudir d’una bona història. Fins i tot, els involucre en un taller d’expressió escrita amb la il·lusió que l’interés per escriure millor incremente les ganes de llegir. Potser només siga això, una il·lusió, però em quede amb la idea, no amb el significat de falsa aparença, sinó amb l’accepció d’entusiasme, de motivació. En eixe sentit, moltes coses m’han il·lusionat aquest últim any, un any en què la lluna ha lluït plena i redona, i no vull deixar perdre ni un dels estímuls que Esperant la lluna plena m’ha brindat per a seguir endavant. Vos ho dic d’una manera més poètica:
He llogat un tros de cel
perquè no es perda ninguna
de les il·lusions que creixen
sota la llum de la lluna.