L’altre dia vaig
visitar la Plaça del
llibre, eixa espècie de minifira del llibre valencià que per segon any
consecutiu s’organitza a l’Octubre Centre
de Cultura Contemporània, al cor de la ciutat de València. En acabar, eixírem
al carrer de Sant Vicent i, pensant en pegar un mosset a qualsevol lloc proper,
la meua dona i jo ens vam trobar una agradable sorpresa. A la façana de la taverna
Orio hi havia informació, plànol inclòs,
de la muralla àrab de la ciutat. I dins del local, amb permís d’un cambrer molt
amable, poguérem baixar al soterrani i veure el basament de l’antiga Porta de
Baytala, l’entrada sud que s’obria al camí del regne de Múrcia (actual carrer
de Sant Vicent).
No sabia jo de l’existència
d’aquestes restes, i això que, quan vaig escriure Esperant la lluna plena, vaig regirar cel i terra per trobar
informació sobre Balansiya, la València adolescent de la
qual coneixem molt poc, tant poc que suspendríem en història si ens preguntaren
per l’època musulmana de la ciutat. I com un alumne que vol justificar el
suspens, diríem que no podem saber allò que no ens han ensenyat. Comparativament,
hi ha poca bibliografia sobre el tema. Per a mi, bastaren La ciutat de València, de Sanchis Guarner, i un llibre més modest, La
Valencia musulmana,
que Vicente Coscollá ha farcit de dades i d’afecte. A més, crida l’atenció la
poca inclinació que ha tingut l’Administració per restaurar i donar a conéixer
un període de la nostra història tan captivador com desconegut. La plaça del Tossal
i la plaça de l’Almoina són els únics llocs on podem trobar vestigis de la Porta de la Colobra i de l’alcàsser,
respectivament, llocs on després de les excavacions, hi ha hagut interés per
conservar les restes i condicionar-les per a ser visitades. També s’ha rehabilitat els banys de l’Almirall, encara que aquestos, tot i ser d’estil àrab,
es construïren ja en època cristiana. Llevat d’això, que jo sàpiga, tot el que
es conserva de Balansiya està integrat dins de propietats particulars, com ara
la taverna citada més amunt i el forn de la cantonada del carrer dels Roters
amb el carrer de Palomino, o en edificis d’entitats no municipals, com l’antiga
seu de la Universitat
de València, al carrer de la Nau.
El que més pena dóna es veure com passen els anys i no hi ha cap actuació per recuperar les úniques
dues torres de la muralla àrab que queden en peu, a la plaça de l’Àngel i al
carrer de la Mare
vella. Pitjor és el cas del tros de pany que resta al carrer de les Salines.
A ras de terra, arrenglerat a les cases, s’alça allò que sembla la paret d’un edifici que no hagen acabat d’assolar, amb una forma que recorda les capritxoses fumegueres
pètries de la ciutat encantada, a la província de Conca. U no s’explica com les
pluges de la tardor o l’especulació urbanística no han acabat amb aquest tros d’història.
Cap intervenció per conservar-lo. Ni tan sols un trist cartell que informe als
indiferents vianants que allò que està destinat a ser un muntó de runes fou un
dia part de la bella i inexpugnable medina de València.
Tanmateix, vos he
de dir que del grapat de valencians que desconeixen el passat musulmà de la
ciutat, hem de descomptar-ne uns cinquanta. Sí, perquè eixa és la quantitat d’alumnes de l’IES de Vilamarxant que aquesta setmana han fet la ruta de Balansiya,
un itinerari que ressegueix la muralla àrab, una activitat que l’editorial
Bromera ofereix per reviure l’ambientació d’Esperant
la lluna plena. En paraules de la professora, per als xics i xiques vilamarxanters,
la ruta ha sigut enriquidora i divertida, i els ha permés gaudir més del llibre
i conéixer millor el passat de la capital i la cultura islàmica. Ha sigut el
primer col·legi en realitzar aquest itinerari, i a la vista dels resultats, es
preveu que la visita es convertisca en un complement educatiu molt atractiu per
als lectors de la novel·la. El personal implicat des de l’editorial està molt
il·lusionat. I jo, com autor, estic molt satisfet pel fet que l’obra transcendisca
el paper i l‘imaginació, i s’ubique en llocs concrets i tangibles. Per a mi és
un orgull que Esperant la lluna plena
contribuïsca a conéixer la nostra història i ajude d’alguna manera a superar
eixa assignatura que encara tenim pendent.