Dolça Carolina

Des de fa molts anys, quan escolte el nom de Carolina em ve a la ment la immortal cançó de Neil Diamond Sweet Caroline. També em va ocórrer el passat 25 de juny, quan la senyora Punset va intervindre a les Corts Valencianes, encara que els disbarats sobre la llengua que ens va oferir no em transmeten cap dolçor. Així i tot, no em resistisc a donar la meua opinió, per molt que s’haja dit ja sobre el tema.

La primera de les perles que ens va regalar és que el valencià, encara que siga entranyable, es poco útil para encontrar trabajo. Sembla que la dolça Carolina no sols ha assumit que cal eixir a l’estranger per a trobar faena; a més, deu creure que a la Comunitat Valenciana no hi haurà treballadors. Perquè si treballe ací, no sols és útil sinó necessari parlar la llengua autòctona. Si sóc empresari, amb els clients; si sóc un empleat, amb els companys o amb el públic; sempre, senyora Punset, sempre serà més útil saber la llengua que parla bona part de la gent amb què em relacione laboralment. Però, a més del pragmatisme, hi ha el respecte a tants ciutadans que parlen valencià i contínuament es veuen obligats a parlar en castellà amb uns altres que no els corresponen recíprocament, no ja parlant sinó, almenys, esforçant-se per entendre’l. Pitjor és l'argument dels que diuen que més val aprendre l’anglés. Vaja, quin raonament!  Des de quan són llengües incompatibles?  Més o menys vénen a dir que s’aprén millor un idioma tan internacional si la llengua vehicular en l’escola és la de Cervantes i no la de Martorell. No trobareu cap psicolingüista que recolze una afirmació tan destrellatada.

La segona perla de la dolça Carolina és la més celebrada. Con la inmersión lingüística volvemos a la aldea. Em recorda una antiga sentència: No parles valencià, que pareixes de poble. Jo no tinc cap inconvenient en semblar de poble, perquè ho sóc, i ben orgullós que n’estic. El problema està quan es diu amb intenció denigrant. No em val que la senyora Punset indicara després que se l’havia interpretat malament, que ella es referia a l’educació monolingüe, en qualsevol llengua. No m’ho crec, entre altres coses, perquè mai l’he sentida queixar-se de l’educació monolingüe en castellà. Educar en valencià, per a ella, és recular. L’aldea és la ignorància, la incultura. Aquesta visió és fruit del prejudici i la intolerància, perquè les llengües no són superiors ni inferiors. Són les polítiques lingüístiques les que les dignifiquen o les afonen. Carolina, representa eixa classe de polítics que releguen la llengua i la cultura valenciana a un aspecte folklòric i emotiu, que estan disposats a demanar disculpes si ser valencià suposa ferir la sensibilitat d’algú. Defenent com defenen la unitat de la pàtria, no tenen inconvenient en allunyar-se d’un concepte comprensiu de l’Estat i, conseqüentment, no atorguen valor a res que no siga castellà. Abans, ens deien que érem de provincias. Ara som aldeans.

Els meus fills han fet bona part dels seus estudis en valencià, i malgrat eixe handicap, han assolit una preparació admirable que els ha permés obtindre excel·lents qualificacions en les proves d’accés a la universitat, on mesuren a tots per igual. Estudiar en valencià tampoc els ha impedit tindre un bon domini de la llengua anglesa. I fins i tot, un d’ells treballa fora de la Comunitat. Dolça Carolina, si li interessara de veritat l’educació dels nostres xiquets, hauria sabut que els alumnes de la línea en valencià tenen un nivell de competència en castellà molt més alt que la competència en valencià dels estudiants educats en la llengua de l’imperi.

Senyora Punset, no hem tingut prou de menyspreu al valencià per part de qui ens governava fins ara, que faltava vosté tractant-nos d’incultes i d’ignorants. Al remat, no és un problema lingüístic, sinó de respecte democràtic. Molts valencians castellanoparlants l’aplaudiran perquè resulta molt còmode que siguen els altres els que canvien de llengua, però ells no estan disposats a fer allò que s’exigeix als valencianoparlants. La asimetria de sempre. Jo rebutjaré la seua actitud mentre no aprecie, aprenga i defense la nostra llengua, perquè si no ho fa, mai representarà legítimament al poble que l’ha votada, poble que vol que es recolze la seua cultura, independentment del color polític de qui governe.

Senyora Carolina PuntoSiete (com diu el Xavi Castillo), li suggerisc que escolte la cançó de Neil Daimond, i reflexione sobre eixe tros que diu “dolça Carolina, els bons temps no foren tan bons, potser ni tan sols foren bons”. Es creurà molt progressista però, pel que fa a la llengua, vosté és una clara mostra del passat que ignorava el valencià, del continuisme del més ranci autoodi. Ranci i agre, que no dolç.

Els drets del lector

El passat vint-i-cinc de febrer vaig visitar el monestir de Sant Miquel dels Reis, en el marc dels Encontres amb l’Autor que organitza la Biblioteca Valenciana. Als més de tres-cents lectors que s’hi aplegaren els vaig fer unes reflexions sobre què passarà quan acaben els estudis i ningú els mane llegir textos literaris, animant-los a canviar el xip i llegir per gust, no per obligació. Seguint l’assaig Com una novel·la, del mestre francés Daniel Pennac, vaig parlar-los dels drets del lector. L’autor en parla de deu, encara que jo, seguint la moda de les retallades de drets, vaig resumir-los en cinc. No era qüestió d’enrotllar-me davant d’uns estudiants que volien fer-me un grapat de preguntes sorgides en la lectura dels meus llibres.

El primer és el DRET A LLEGIR. Hem d’acostar-nos a la lectura sense cap impediment. El llibre és un amic, diuen, i ningú ens pot llevar el dret que les lectures formen part de les nostres amistats. Llegim perquè volem, sense que ningú puga privar-nos-en.

Però clar, tots podem renunciar-hi, així que proclamem també el DRET A NO LLEGIR. Al deixar l’escola, molts seguiran llegint, però altres decidiran no fer-ho. Serà trist sentir dir a algú que ha decidit no llegir, encara que si escoltem a un altre dir que ha decidit no llegir...  les memòries de Belén Esteban, no resultarà tant penós.

Açò em du al següent dret. Si valorem la lectura, haurem de defensar el DRET A LLEGIR QUALSEVOL COSA. Com a professor, desitjaria que els meus alumnes no deixaren l’escola sense haver tastat el Tirant lo Blanch, però sé que a la majoria els atrauen més les lectures actuals. Fa temps va tindre èxit un llibre sobre vampirs i, de sobte, s’omplí el mercat de novel·les, còmics, sèries televisives i pel·lícules sobre xupladors de sang, rates penades i altres derivats. Els joves busquen protagonistes que desperten emocions, que els inciten a transformar-se en qui vulguen, siga un vampir guapet de cara, siga una dependenta de ferreteria enamorada d’un milionari. Jo, la veritat, acabe resignant-me i pense que més val que lligen el que siga en comptes de no llegir res.

I si tenim una novel·la a mitges i no podem amb ella? En aquesta situació, proclamem el DRET A NO ACABAR UN LLIBRE. Doncs sí, així de clar. Si no agrada,  no té sentit continuar llegint-lo. Serà més profitós començar a llegir una cosa nova, sense sentir-nos culpables. Si pensem que el llibre és insuportable, sempre li’l podem regalar a un amic que ens caiga malament. Ara bé, el que no es pot fer es rendir-se a la primera de canvi. Hem de donar-li una oportunitat a la novel·la, no sentenciar-la en les primeres línies. Vos assegure que l’escriptor treballa molt els primers paràgrafs per atraure el lector, però haurem de llegir un grapadet de pàgines perquè el llibre ens puga enganxar.

I per últim, defensem el DRET A RELLEGIR. Si una novel·la ens va atrapar en el passat, si vam gaudir submergint-nos en la història, no és d’estranyar que en un moment determinat sentim el desig de repetir. Es pot rellegir un llibre sencer o a trossos. Hi ha lectors que marquen els fragments que més els agraden, per localitzar-los fàcilment en un futur i tornar a gaudir de la màgia del moment en “un altre moment”

Aquestos drets només pretenen que prenguem la lectura com cal: com una activitat lúdica, perquè per més beneficis intel·lectuals que tinga, que els té, obrir un llibre sempre serà com quedar amb un amic i iniciar una aventura sense alçar el cul de la cadira.