11 de maig del 2018

Vosté parla valencià, doctor?


Al fil dels actuals esdeveniments polítics, em preocupa, i molt, comprovar de quina manera continuen els atacs a la llengua. Veig periòdics que, entre altres catàstrofes, alerten sobre els perills del nacionalisme que, sembla, vol acabar amb la llengua espanyola. És sorprenent de quina manera s’interpreta una situació en què qualsevol intent de protegir i potenciar una llengua minoritzada es veu com l’ariet que destrossarà el castellà en un no res. Sincerament, crec que açò és el fruit d’una maniobra continuada contra el valencià, que de forma sorprenent guanya fàcilment adeptes entre aquells que prediquen amor incondicional per la “benvolguda i dolça llengua valenciana”.

M’agradaria fer una reflexió sobre un dels casos més cridaners del qual es parla molt: el requisit lingüístic per a accedir a l’administració. Estic convençut que no es tracta d’un problema de llengües, sinó de respecte democràtic als drets dels ciutadans. De TOTS els ciutadans.

Segons la Constitució i l’Estatut d’autonomia, a València hi ha dues llengües oficials. Jo demanaria, com a mínim, que es respectaren per igual els drets lingüístics dels valencians, independentment de la llengua que parlen. Què vol dir això? Entre altres coses, que si un ciutadà castellanoparlant que acudeix al metge o a qualsevol dependència de l’administració té dret a que l’atenguen en castellà, si així ho demana, un valencianoparlant també té eixe mateix dret. O és que no som iguals davant la llei? Adoneu-vos que tots els aspirants a convertir-se en funcionaris han de saber castellà (és tan evident que ni s’esmenta aquesta condició) perquè és una llengua oficial, i ningú ho veu com un obstacle. Però si es demana saber valencià, que també és oficial, aleshores és un requisit discriminatori que provocarà, segons diuen, la fugida de grans professionals.

Aquesta postura tan contradictòria es defén amb uns arguments fal·laços que ens volen colar com a irrefutables. Per exemple, dir que en una oposició o concurs, el coneixement de la llengua ha de ser un mèrit, no una barrera. I s’afig malintencionadament que es dóna més importància a la llengua que a la capacitat professional. FALS: a tots se’ls demana la titulació i/o requisits que acrediten la competència en l’àrea professional que es tracte. A més, s’exigeix el domini de les dues llengües oficials (o el compromís de aprendre-les) per poder atendre millor a totes les persones. Dir irònicament que no cal saber medicina, que si el metge et parla en valencià tens la curació garantida, no és altra cosa més que manipular als ciutadans per a posar-los en contra de la llengua vernacla. Parlem clar. Si no saber valencià no ha de ser una barrera, no saber castellà tampoc hauria de ser-ho. Vos imagineu que el metge ens atenguera només en valencià, encara que ens dirigirem a ell en castellà?  A que no? Clar, el requisit lingüístic de saber castellà és per a tots, però saber valencià, no cal. Una interpretació poc democràtica de la igualtat dels ciutadans davant la llei.

En general, molta gent afirma que és de mala educació contestar en valencià si et parlen en castellà. Però no en la situació contrària. Si tu parles en valencià i et contesten en castellà no hi ha cap falta de respecte. Això de “es que yo no hablo valenciano” és una raó més que suficient per a fer-me canviar de llengua. A mi. Però si “el que no lo habla” du un grapat d’anys a València i no li ha donat la gana aprendre el valencià, pot exigir que li parlen en castellà?  En aquest punt no falta qui argumenta que és millor parlar en espanyol, que l’entenen tots. Això sí que és una falta de respecte. És atemptar contra la llengua, la cultura i la tradició pròpies de València. Si hem de ser tan pràctics, seguint eixe raonament, més val parlar en anglés, que l’entén molta més gent. Per acabar-ho de rematar, tenim als que pregonen que cal parlar espanyol perquè estem a Espanya. Aquest argument tan demolidor té el mateix pes que el següent: cal parlar valencià perquè estem a València. I punt.

Estic més que fart de veure com es posen entrebancs al valencià disfressats de visceral defensa en front d’uns suposats atacs a la llengua de Cervantes. Com és possible que s’afirmen coses tan allunyades de la realitat? A València, en tots els àmbits d’ús domina el castellà. En TOTS. La premsa que llegim, la venda i edició de llibres (i els tristos índex de lectura), les pel·lícules que veiem als cines, els programes que fan en la tele, l’atenció al públic en entitats públiques o privades...   El valencià perd per golejada. Tanmateix, cada vegada que es fa un intent per fomentar la nostra llengua, boten milers de ciutadans que es consideren atacats. Penseu què passa si, per exemple, es fan canvis legislatius per potenciar el valencià a l’escola. Doncs resulta que s’està coartant la llibertat dels pares. Jo dec tindre molt mala memòria, perquè no recorde que mai s’hagen decidit des de casa el plans d’estudis, els currículums escolars o la política lingüística.

La realitat és molt depriment: hi ha molts ciutadans monolingües castellanoparlants perquè no saben i/o no volen aprendre la llengua d’Ausiàs March. Tanmateix, s’han extingit pràcticament els ciutadans monolingües valencianoparlants, perquè a tots ens han obligat a saber les dues llengües. I ara resulta que són aquells els que denuncien imposicions. Es veu que la llibertat consisteix en això: uns hem d’aprendre les dues llengües, els altres, no. Per a uns, els deures; per als altres, els drets. Visca la democràcia!