18 de maig de 2017

Pell de seda


Amb infinit agraïment al jurat del certamen, a l’ajuntament de Picanya i a Edicions del Bullent, vaig replegar el passat desembre el Premi Enric Valor de Narrativa Juvenil per la novel·la Pell de seda. El meu parlament s’inicià amb una hipòtesi: si William Shakespeare haguera visitat la ciutat de València, potser hui trobaríem que els tràgics fets que va escenificar en Romeu i Julieta podrien haver ocorregut en algun palau del carrer dels Cavallers o en la desapareguda plaça de la Figuera, per on s’entrava a l’antiga jueria valenciana. I és que em resulten sorprenents les coincidències que hi ha entre la Verona de la immortal obra teatral i el cap i casal del regne als inicis del segle XV.


Jo volia escriure una novel·la sobre la relació impossible entre dos joves que s’enamoren perdudament. Encara que els lectors adolescents s’identifiquen més amb personatges del seu temps, havia descartat situar-la en l’època actual. Després de la bona acollida brindada a Esperant la lluna plena, vaig pensar en repetir la fórmula, que sembla permetre el fet d’aprendre un poc d’història mentre es llig. I buscant el context trobí un succés que em va cridar l’atenció: les circumstàncies en què va morir en Ramon Boïl, governador de València, a l’any 1407.


Escarbant en la xarxa, descobrí que eixe personatge té dedicat el carrer “del governador vell” al barri de la Xerea de la capital. Gràcies als articles de l’escriptora i divulgadora Fernanda Zabala, coneguí la llegenda que diu que Ramon Boïl va morir per un assumpte de faldes. Fóra de veres o no, és ben cert que el justícia criminal ho tingué molt complicat, ja que la víctima i el presumpte assassí pertanyien cadascú als dos bàndols que en eixe moment lluitaven pel poder de la ciutat. Els Vilaragut, d’una part, i els Centelles, de l’altra, encapçalaven una cruenta contesa que mantenia dividida la ciutadania, fins al punt que qualsevol incident provocava tal nivell de violència urbana que el Consell Municipal anava de cap.


Després de prendre un cafè amb el mestre Emili Gascó, que sap un muntó sobre la història de València i de demanar orientació al professor Vicent Baydal, del grup de medievalistes Harca, comencí definitivament a documentar-me sobre eixa època. Fou aleshores quan vaig constatar el paral·lelisme entre la ficció de Shakespeare i la nostra situació sociopolítica dels inicis del segle XV. A la coincidència intencionada dels personatges principals, dos joves enamorats que lluiten contra l’adversitat, calia afegir la pertinença a bàndols enfrontats. Caterina, la protagonista femenina és una Boïl, família aliada dels Vilaragut, mentre que els Pertusa, estirp de Guillem, el protagonista masculí, són amics dels Centelles. La confrontació entre els Montesco i els Capuleto semblaria un joc d’innocentots al costat de les bandositats dels nostres nobles. Però hi havia més: si a Verona el Príncep Escalus intentà tallar la lluita entre les dues llars, a València el futur Sant Vicent Ferrer també hagué de posar pau; si la mort de Tibald, el cosí de Julieta, va precipitar el drama, ací tinguérem l’assassinat del governador, que en Pell de seda es converteix en l’oncle de Caterina; si a aquesta li imposen el compromís amb Arnau Soler, de molt bona posició social, també el senyor Capulet vol casar sa filla amb el compte Paris.


La investigació històrica fou molt interessant. Vos puc dir que vaig emocionar-me al arxiu municipal de València, quan vaig tindre a les meues mans les actes originals de les sessions del Consell de la Ciutat que, per cert, m’hagueren resultat indesxifrables sense l’ajuda del professor Rafael Narbona, de la Universitat de València. Li estic molt agraït perquè la lectura d’obres seues va ser molt valuosa i, fins i tot, em va deixar alguns treballs personals. Així em vaig trobar amb un marc històric incomparable, amb els inicis del Segle d’Or on Ausiàs March encara era un xiquet; amb una ciutat que creixia molt més que qualsevol altra de la Corona, tancada per les noves muralles medievals acabades feia poc; amb el Micalet de la seu en plena construcció; i amb el bordell municipal, que passava per ser un dels més prestigiosos i millor organitzats del territori europeu.


Vaig visitar la tomba del governador al convent de Sant Domènech, i també el Col·legi de l’Art Major de la Seda, buscant el rastre d’una tímida indústria, herència mora, que en avançar el segle, es convertiria en el motor econòmic de la ciutat i en un referent importantíssim fora de les nostres fronteres. Eixa seda que la família Pertusa utilitza en els seus telers per a fer espolins i velluts. Eixa seda a què s’assembla la pell de Caterina per a Guillem. Ells dos intentaran teixir una història d’amor que, fatalment, es desfarà com un fil de seda mal trenat.

23 d’octubre de 2016

Pense, doncs estorbe, o l'agònic camí de la Filosofia



Cada any, quan comence les classes de Filosofia en primer de Batxillerat, intente transmetre al meus alumnes la ferma convicció que aquesta assignatura va més enllà d’uns continguts teòrics que cal aprendre per aprovar, que no és un rotllo, sinó una oportunitat, no massa freqüent a les aules, de conéixer plantejaments sobre assumptes que en algun moment de la seua vida els faran formar-se una opinió i prendre decisions importants.

L’intent per enganxar-los a l’assignatura passa per exposar-los que la llibertat individual que tots desitgem és totalment contrària a la ignorància. Posicionar-se lliurement en qualsevol tema crucial, com el sentit que he de donar a la meua vida, l’actitud que he de prendre per a solucionar els problemes, la consolidació d’una escala de valors personal, o la participació responsable i solidària en la marxa de la societat, en definitiva, no ser una titella o una canya que es doblega segons bufe el vent, exigeix lliurar-se de les cadenes de la incultura. Per això, saber què van dir els grans pensadors o simplement entendre les  opinions dels altres (il·lustrats o no) sobre les qüestions que m’afecten, és el pas imprescindible per a construir la meua llibertat.
Sovint, al poder (social, polític, econòmic...) no li interessa que nosaltres, la gent corrent, pensem massa. Sempre es maneja millor als ignorants, als que es deixen dur pel corrent, als que s’acomoden a la foscor de la caverna. Volent o sense voler, la família, l’escola i la societat quasi sempre generen borrecs conformistes que acaben engolint-se tot els que els tiren. Precisament això és el que vol combatre la filosofia fomentant la reflexió front a l’impuls, el criteri abans que l’arbitrarietat.
Tanmateix, sembla que als joves, i als no tan joves, no els agrada la prudència que aconsella pensar dues vegades abans de parlar o d’actuar. Assistim contínuament a debats (debats?) on la incapacitat d’escoltar i acceptar a qui pensa de manera diferent és la nota dominant. Per citar algun exemple, programes televisius de referència per a la joventut, com ara Gran Hermano o Mujeres y hombres y viceversa presenten models que son incapaços de parlar amb un mínim de respecte. Interrupcions, crits, insults i tota una mostra de conductes i actituds que em fan preguntar-me de què els ha servit l’escola a aquestos xics i xiques. O les discussions que s’obrin a les xarxes socials per qualsevol fet. Em resulta repulsiu entrar en algunes pàgines de Facebook que al remat només serveixen d’altaveu a gent que no fa una altra cosa que queixar-se de tot, repartir culpes sense saber massa bé de què es parla, desacreditar i insultar a qui té opinions distintes i, en definitiva, no aportar res útil per abordar qualsevol problema que es tracte. Com a mostra, les actuals disputes entre taurins i antitaurins, les que provoquen els cens dels gossos i els excrements a la via pública, les mesures a prendre per al problema dels refugiats (mal dit: encara no els ha refugiat ningú) o la qüestió de la corrupció política. I tocant a aquest últim tema, pense que potser la contínua farsa i l’estratègia de desacreditar l’adversari, diga el que diga, que practiquen els nostres polítics contribueixen notablement a la crispació social i al fàcil cabreig del personal.
La filosofia vol fer ciutadans crítics, però ser crític no és posar verd a tots. Ser crític és ser prudent, analitzar qualsevol qüestió abans d’opinar, i pronunciar-se o decidir mirant d’aportar alguna cosa positiva. Malauradament, és decebedor comprovar en què s’ha quedat l’intent filosòfic de fer homes i dones més crítics, lliures i respectuosos. I per si això era poc, ens faltava el nou revés que el sistema educatiu ens propina. No n’hem tingut prou amb la pèrdua de la condició d’assignatura obligatòria en segon de Batxillerat que ens ha dut la destrellatada LOMQE. Ara, el succedani de selectiu que encara no s’ha aprovat, augura un examen de Filosofia...  de primer! Tinc molt clar que és un desficaci examinar els alumnes d’una assignatura que fa un any que no donen, però em dol veure com creix el rebuig cap a la matèria, rebuig que no sentien quan la cursaren. Em fot que l’assignatura que impartisc pague els plats trencats d’una reforma incoherent que, en ningun cas, hauria d’aplicar-se a cap alumne que ja haja començat el Batxillerat.
Lamentablement, una disciplina que pretén obrir el pensament, fomentar l’esperit crític i afavorir el diàleg i la tolerància és la damnificada. Ja hi ha iniciatives de replegar firmes per a traure-la de la prova final de l’etapa. I si em pregunte com hem arribat a aquesta situació, em ve al cap allò de “pensa mal i encertaràs”. Encara serà de veres que l’agònic camí de la Filosofia al sistema educatiu no és fruit de la mala fortuna o del nefast descrèdit de les humanitats. Algú deu estar ben content en veure com creixen els ciutadans irreflexius, sense criteri i tan fàcilment manipulables. Potser Descartes diria hui “Pense, doncs estorbe”.

18 de juliol de 2015

Dolça Carolina

Des de fa molts anys, quan escolte el nom de Carolina em ve a la ment la immortal cançó de Neil Diamond Sweet Caroline. També em va ocórrer el passat 25 de juny, quan la senyora Punset va intervindre a les Corts Valencianes, encara que els disbarats sobre la llengua que ens va oferir no em transmeten cap dolçor. Així i tot, no em resistisc a donar la meua opinió, per molt que s’haja dit ja sobre el tema.

La primera de les perles que ens va regalar és que el valencià, encara que siga entranyable, es poco útil para encontrar trabajo. Sembla que la dolça Carolina no sols ha assumit que cal eixir a l’estranger per a trobar faena; a més, deu creure que a la Comunitat Valenciana no hi haurà treballadors. Perquè si treballe ací, no sols és útil sinó necessari parlar la llengua autòctona. Si sóc empresari, amb els clients; si sóc un empleat, amb els companys o amb el públic; sempre, senyora Punset, sempre serà més útil saber la llengua que parla bona part de la gent amb què em relacione laboralment. Però, a més del pragmatisme, hi ha el respecte a tants ciutadans que parlen valencià i contínuament es veuen obligats a parlar en castellà amb uns altres que no els corresponen recíprocament, no ja parlant sinó, almenys, esforçant-se per entendre’l. Pitjor és l'argument dels que diuen que més val aprendre l’anglés. Vaja, quin raonament!  Des de quan són llengües incompatibles?  Més o menys vénen a dir que s’aprén millor un idioma tan internacional si la llengua vehicular en l’escola és la de Cervantes i no la de Martorell. No trobareu cap psicolingüista que recolze una afirmació tan destrellatada.

La segona perla de la dolça Carolina és la més celebrada. Con la inmersión lingüística volvemos a la aldea. Em recorda una antiga sentència: No parles valencià, que pareixes de poble. Jo no tinc cap inconvenient en semblar de poble, perquè ho sóc, i ben orgullós que n’estic. El problema està quan es diu amb intenció denigrant. No em val que la senyora Punset indicara després que se l’havia interpretat malament, que ella es referia a l’educació monolingüe, en qualsevol llengua. No m’ho crec, entre altres coses, perquè mai l’he sentida queixar-se de l’educació monolingüe en castellà. Educar en valencià, per a ella, és recular. L’aldea és la ignorància, la incultura. Aquesta visió és fruit del prejudici i la intolerància, perquè les llengües no són superiors ni inferiors. Són les polítiques lingüístiques les que les dignifiquen o les afonen. Carolina, representa eixa classe de polítics que releguen la llengua i la cultura valenciana a un aspecte folklòric i emotiu, que estan disposats a demanar disculpes si ser valencià suposa ferir la sensibilitat d’algú. Defenent com defenen la unitat de la pàtria, no tenen inconvenient en allunyar-se d’un concepte comprensiu de l’Estat i, conseqüentment, no atorguen valor a res que no siga castellà. Abans, ens deien que érem de provincias. Ara som aldeans.

Els meus fills han fet bona part dels seus estudis en valencià, i malgrat eixe handicap, han assolit una preparació admirable que els ha permés obtindre excel·lents qualificacions en les proves d’accés a la universitat, on mesuren a tots per igual. Estudiar en valencià tampoc els ha impedit tindre un bon domini de la llengua anglesa. I fins i tot, un d’ells treballa fora de la Comunitat. Dolça Carolina, si li interessara de veritat l’educació dels nostres xiquets, hauria sabut que els alumnes de la línea en valencià tenen un nivell de competència en castellà molt més alt que la competència en valencià dels estudiants educats en la llengua de l’imperi.

Senyora Punset, no hem tingut prou de menyspreu al valencià per part de qui ens governava fins ara, que faltava vosté tractant-nos d’incultes i d’ignorants. Al remat, no és un problema lingüístic, sinó de respecte democràtic. Molts valencians castellanoparlants l’aplaudiran perquè resulta molt còmode que siguen els altres els que canvien de llengua, però ells no estan disposats a fer allò que s’exigeix als valencianoparlants. La asimetria de sempre. Jo rebutjaré la seua actitud mentre no aprecie, aprenga i defense la nostra llengua, perquè si no ho fa, mai representarà legítimament al poble que l’ha votada, poble que vol que es recolze la seua cultura, independentment del color polític de qui governe.

Senyora Carolina PuntoSiete (com diu el Xavi Castillo), li suggerisc que escolte la cançó de Neil Daimond, i reflexione sobre eixe tros que diu “dolça Carolina, els bons temps no foren tan bons, potser ni tan sols foren bons”. Es creurà molt progressista però, pel que fa a la llengua, vosté és una clara mostra del passat que ignorava el valencià, del continuisme del més ranci autoodi. Ranci i agre, que no dolç.

28 de febrer de 2015

Els drets del lector

El passat vint-i-cinc de febrer vaig visitar el monestir de Sant Miquel dels Reis, en el marc dels Encontres amb l’Autor que organitza la Biblioteca Valenciana. Als més de tres-cents lectors que s’hi aplegaren els vaig fer unes reflexions sobre què passarà quan acaben els estudis i ningú els mane llegir textos literaris, animant-los a canviar el xip i llegir per gust, no per obligació. Seguint l’assaig Com una novel·la, del mestre francés Daniel Pennac, vaig parlar-los dels drets del lector. L’autor en parla de deu, encara que jo, seguint la moda de les retallades de drets, vaig resumir-los en cinc. No era qüestió d’enrotllar-me davant d’uns estudiants que volien fer-me un grapat de preguntes sorgides en la lectura dels meus llibres.

El primer és el DRET A LLEGIR. Hem d’acostar-nos a la lectura sense cap impediment. El llibre és un amic, diuen, i ningú ens pot llevar el dret que les lectures formen part de les nostres amistats. Llegim perquè volem, sense que ningú puga privar-nos-en.

Però clar, tots podem renunciar-hi, així que proclamem també el DRET A NO LLEGIR. Al deixar l’escola, molts seguiran llegint, però altres decidiran no fer-ho. Serà trist sentir dir a algú que ha decidit no llegir, encara que si escoltem a un altre dir que ha decidit no llegir...  les memòries de Belén Esteban, no resultarà tant penós.

Açò em du al següent dret. Si valorem la lectura, haurem de defensar el DRET A LLEGIR QUALSEVOL COSA. Com a professor, desitjaria que els meus alumnes no deixaren l’escola sense haver tastat el Tirant lo Blanch, però sé que a la majoria els atrauen més les lectures actuals. Fa temps va tindre èxit un llibre sobre vampirs i, de sobte, s’omplí el mercat de novel·les, còmics, sèries televisives i pel·lícules sobre xupladors de sang, rates penades i altres derivats. Els joves busquen protagonistes que desperten emocions, que els inciten a transformar-se en qui vulguen, siga un vampir guapet de cara, siga una dependenta de ferreteria enamorada d’un milionari. Jo, la veritat, acabe resignant-me i pense que més val que lligen el que siga en comptes de no llegir res.

I si tenim una novel·la a mitges i no podem amb ella? En aquesta situació, proclamem el DRET A NO ACABAR UN LLIBRE. Doncs sí, així de clar. Si no agrada,  no té sentit continuar llegint-lo. Serà més profitós començar a llegir una cosa nova, sense sentir-nos culpables. Si pensem que el llibre és insuportable, sempre li’l podem regalar a un amic que ens caiga malament. Ara bé, el que no es pot fer es rendir-se a la primera de canvi. Hem de donar-li una oportunitat a la novel·la, no sentenciar-la en les primeres línies. Vos assegure que l’escriptor treballa molt els primers paràgrafs per atraure el lector, però haurem de llegir un grapadet de pàgines perquè el llibre ens puga enganxar.

I per últim, defensem el DRET A RELLEGIR. Si una novel·la ens va atrapar en el passat, si vam gaudir submergint-nos en la història, no és d’estranyar que en un moment determinat sentim el desig de repetir. Es pot rellegir un llibre sencer o a trossos. Hi ha lectors que marquen els fragments que més els agraden, per localitzar-los fàcilment en un futur i tornar a gaudir de la màgia del moment en “un altre moment”


Aquestos drets només pretenen que prenguem la lectura com cal: com una activitat lúdica, perquè per més beneficis intel·lectuals que tinga, que els té, obrir un llibre sempre serà com quedar amb un amic i iniciar una aventura sense alçar el cul de la cadira.

28 de novembre de 2014

Balansiya, l'assignatura pendent

L’altre dia vaig visitar la Plaça del llibre, eixa espècie de minifira del llibre valencià que per segon any consecutiu s’organitza a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, al cor de la ciutat de València. En acabar, eixírem al carrer de Sant Vicent i, pensant en pegar un mosset a qualsevol lloc proper, la meua dona i jo ens vam trobar una agradable sorpresa. A la façana de la taverna Orio hi havia informació, plànol inclòs, de la muralla àrab de la ciutat. I dins del local, amb permís d’un cambrer molt amable, poguérem baixar al soterrani i veure el basament de l’antiga Porta de Baytala, l’entrada sud que s’obria al camí del regne de Múrcia (actual carrer de Sant Vicent).

No sabia jo de l’existència d’aquestes restes, i això que, quan vaig escriure Esperant la lluna plena, vaig regirar cel i terra per trobar informació sobre Balansiya, la València adolescent de la qual coneixem molt poc, tant poc que suspendríem en història si ens preguntaren per l’època musulmana de la ciutat. I com un alumne que vol justificar el suspens, diríem que no podem saber allò que no ens han ensenyat. Comparativament, hi ha poca bibliografia sobre el tema. Per a mi, bastaren La ciutat de València, de Sanchis Guarner, i un llibre més modest, La Valencia musulmana, que Vicente Coscollá ha farcit de dades i d’afecte. A més, crida l’atenció la poca inclinació que ha tingut l’Administració per restaurar i donar a conéixer un període de la nostra història tan captivador com desconegut. La plaça del Tossal i la plaça de l’Almoina són els únics llocs on podem trobar vestigis de la Porta de la Colobra i de l’alcàsser, respectivament, llocs on després de les excavacions, hi ha hagut interés per conservar les restes i condicionar-les per a ser visitades. També s’ha rehabilitat els banys de l’Almirall, encara que aquestos, tot i ser d’estil àrab, es construïren ja en època cristiana. Llevat d’això, que jo sàpiga, tot el que es conserva de Balansiya està integrat dins de propietats particulars, com ara la taverna citada més amunt i el forn de la cantonada del carrer dels Roters amb el carrer de Palomino, o en edificis d’entitats no municipals, com l’antiga seu de la Universitat de València, al carrer de la Nau.

El que més pena dóna es veure com passen els anys i no hi ha cap actuació per recuperar les úniques dues torres de la muralla àrab que queden en peu, a la plaça de l’Àngel i al carrer de la Mare vella. Pitjor és el cas del tros de pany que resta al carrer de les Salines. A ras de terra, arrenglerat a les cases, s’alça allò que sembla la paret d’un edifici que no hagen acabat d’assolar, amb una forma que recorda les capritxoses fumegueres pètries de la ciutat encantada, a la província de Conca. U no s’explica com les pluges de la tardor o l’especulació urbanística no han acabat amb aquest tros d’història. Cap intervenció per conservar-lo. Ni tan sols un trist cartell que informe als indiferents vianants que allò que està destinat a ser un muntó de runes fou un dia part de la bella i inexpugnable medina de València.


Tanmateix, vos he de dir que del grapat de valencians que desconeixen el passat musulmà de la ciutat, hem de descomptar-ne uns cinquanta. Sí, perquè eixa és la quantitat d’alumnes de l’IES de Vilamarxant que aquesta setmana han fet la ruta de Balansiya, un itinerari que ressegueix la muralla àrab, una activitat que l’editorial Bromera ofereix per reviure l’ambientació d’Esperant la lluna plena. En paraules de la professora, per als xics i xiques vilamarxanters, la ruta ha sigut enriquidora i divertida, i els ha permés gaudir més del llibre i conéixer millor el passat de la capital i la cultura islàmica. Ha sigut el primer col·legi en realitzar aquest itinerari, i a la vista dels resultats, es preveu que la visita es convertisca en un complement educatiu molt atractiu per als lectors de la novel·la. El personal implicat des de l’editorial està molt il·lusionat. I jo, com autor, estic molt satisfet pel fet que l’obra transcendisca el paper i l‘imaginació, i s’ubique en llocs concrets i tangibles. Per a mi és un orgull que Esperant la lluna plena contribuïsca a conéixer la nostra història i ajude d’alguna manera a superar eixa assignatura que encara tenim pendent.

1 de novembre de 2014

Un any de lluna plena

Ara fa un any que van distingir Esperant la lluna plena amb el Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil i des d’aleshores, el llibre començà a créixer, encara que fins abril no va veure la llum. A la part literària, se li afegí un apèndix històric per a contextualitzar l’obra, i una pàgina Web que vaig fer amb l’inevitable destorb als amics informàtics que remeien com poden les meues carències (recordeu uns fascicles titulats Informàtica para torpes?  Sempre he pensat que anaven adreçats a mi). El llibre també s’ha vist completat amb unes propostes didàctiques. Però no penseu que la criatura només m’ha donat faena. Només nàixer va dur-me, ella a mi, a la Fira del Llibre de València, a emissores de radio i també al plató de Vent de llevant, de Levante TV.

Aquesta tardor, Esperant la lluna plena m’ha propiciat tres nous esdeveniments: la participació en el cicle Escriptors a la Biblioteca Valenciana, el proper dia 25 de febrer, que emmarcarà la trobada amb alumnes d’un grapat de col·legis al Monestir de Sant Miquel dels Reis. També una proposta interessantíssima que em fa molta il·lusió: una ruta pels llocs més destacats de la València musulmana a partir de la lectura del llibre, que l'editorial ofereix als col·legis. I en tercer lloc, la concessió del Premi 9 d’octubre d’Educació i Cultura, per part de l’ajuntament d’Alboraia, encara que en això també han tingut a veure l’arribada d’altres fills literaris, com El café de la Malva, editat per Tabarca Llibres al febrer i la pròxima aparició d’una nova novel·la, aquesta adreçada al públic infantil.

Evidentment, Esperant la lluna plena només m’ha dut satisfaccions. L’última, situar-se entre els deu llibres més venuts actualment per Bromera (un modest 9é lloc que em fa surar enlaire). Però aquesta visió eufòrica no tapa una realitat no tan optimista al sector del llibre en valencià. D’una banda tenim l’efecte d’una crisi econòmica que ha fet baixar les vendes a uns nivells alarmants. Els mateixos professors, que fa poc encara estimulàvem els alumnes perquè compraren llibres i es feren la seua biblioteca personal, ara flexibilitzem els períodes de lectura, per tal de facilitar que els deixen els llibres els uns als altres, i així no carregar més les despeses familiars. Les ajudes per part de l’administració minven, si no s’esfumen, i moltes editorials estan condemnades a la desaparició o a “buscar la protecció” d’una altra més forta (Marfil i Ecir ja són de Tabarca Llibres; Tàndem, d’Edicions Bromera).

Amb tot, com a professor i com a escriptor, no em lleve del cap una cavil·lació que sembla no tindre fàcil solució: Si descomptem la literatura escolar que és de consum obligatori, quans llibres escrits en valencià es venen? Per què els actuals alumnes, que han de llegir obres en les dues llengües cooficials, esdevenen quasi tots lectors unilingües en deixar l’institut?  Què estem fent malament a les escoles? Sincerament, no ho sé. Anime els meus alumnes perquè llisquen més d’un llibre per avaluació, intentant que l’estímul de traure més nota quede diluït en el plaer de gaudir d’una bona història. Fins i tot, els involucre en un taller d’expressió escrita amb la il·lusió que l’interés per escriure millor incremente les ganes de llegir. Potser només siga això, una il·lusió, però em quede amb la idea, no amb el significat de falsa aparença, sinó amb l’accepció d’entusiasme, de motivació. En eixe sentit, moltes coses m’han il·lusionat aquest últim any, un any en què la lluna ha lluït plena i redona, i no vull deixar perdre ni un dels estímuls que Esperant la lluna plena m’ha brindat per a seguir endavant. Vos ho dic d’una manera més poètica:
He llogat un tros de cel
perquè no es perda ninguna
de les il·lusions que creixen
sota la llum de la lluna.

10 d’octubre de 2014

Gràcies, Alboraia!


El premi 9 d’octubre d’Educació i Cultura que m’ha atorgat l’Ajuntament d’Alboraia em deixa molt satisfet i molt agraït. Molt satisfet perquè em sent apreciat pels meus veïns. M’ho demostren pel carrer, en les presentacions de les meues novel·les...  També podria dir que em sent volgut pels meus alumnes, però afirmar això, en temps d’exàmens, pot ser un poc arriscat. Molt agraït a l’Ajuntament, sobretot perquè han comptat amb l’opinió de diverses associacions locals abans d’emetre el veredicte.

Volguera fer extensiu aquest premi a tots els escriptors del poble. Els Nadals passats vaig fer un recompte de les persones naturals o veïnes d’Alboraia que havien publicat, almenys, un llibre. Me’n van eixir díhuit, i si afegim als que s’han estrenat enguany, entre els quals es troba Josep Císter, també premiat hui, en passen de vint. No sé que penseu vosaltres, però a mi em sembla un fet fora d’allò normal. Ignore quin és la mitjana d’escriptors per metre quadrat o per habitant, però més de vint escriptors a Alboraia em crida molt l’atenció. No sé si serà la influència de la lluna plena o un efecte secundari de l’orxata, però no deixa de ser un fet excepcional que no deuríem passar per alt. Ja sé que no hi ha diners, tanmateix, pensar és gratis, i caldria que pensàrem alguna cosa perquè la sang literària seguisca fluint per les venes dels alboraiers, sobretot dels més joves.

Hui estic doblement content. D’una banda, perquè és la festa de tots els valencians, que això sempre m’ha alegrat, ja que estime molt la meua terra, la meua llengua i la meua gent. D’altra banda, perquè he rebut aquest premi i, a més, en un any especial. A l’àmbit literari, m’han publicat dos llibres, El café de la Malva i Esperant la lluna plena, i el tercer, una novel·la infantil, ja està enllestit per anar a la impremta. I en el pla personal, al 2014 he complit vint-i-cinc anys de casat...  amb la mateixa dona. Amb el vostre permís, entre les fruites de massapà li vaig a regalar aquest premi, perquè aguantar-me durant vint-i-cinc anys té molt de mèrit.


Reitere l’agraïment a l’alcalde Miguel Chavarría, a la resta de regidors i a tots els veïns d’Alboraia.  Bona festa!