CERTAMEN LITERARI DEL COL·LEGI DE DOCTORS I LLICENCIATS DE VALÈNCIA-2008
1r Premi
L’agent Bernat Peris respirà profundament per a relaxar-se mentre engegava l’ordinador. Era la primera vegada que arribava tard des de feia tres anys, quan ingressà a
Bernat connectà l’MP3 a l’ordinador i començà a revisar el contingut.
Aparentment, tot eren cançons, però trobà uns arxius sense títol, marcats
automàticament com a REC01, REC02... fins a 16 pistes en total. Ja tenia per on
començar. Després de comprovar les dates de les pistes, va connectar els
altaveus per a verificar que eren enregistraments de veu. Obrí el Word i es
disposà a transcriure el contingut.
Dilluns 18 de juny
Pista 1
Diane, són les sis
de la vesprada. Ho sabia: acaba
d’eixir i va caminant carrer avall, sembla que va a la parada de l’autobús. Si
anara al super a comprar duria el xandall d’estar per casa, però s’ha arreglat.
Potser vaja cap al centre, o ha quedat amb algú. No puc arriscar-me a seguir-la
a peu. He fet bé en esperar dins del cotxe. Anem cap allà.
Pista 2
Diane, són les sis i vint. La cosa es
posa interessant. He seguit l’autobús, el 8. Què curiós, que aquesta vesprada que lliurava prenga el camí del
treball. Però no. Ha baixat i ha girat per darrere de l’autobús. Quasi em veu. Ha creuat el carrer i
acaba d’entrar a un bar. De segur que ha quedat amb Elisa, i això que m’ha dit
que no hi aniria a la cita amb ella. He fet bé en no refiar-me. Quan anit
telefonà la seua amiga no em va fer gens de gràcia. És una bruixa capaç
d’enverinar-ho tot. Es posa la disfressa de progre; però en el fons no és més
que una amargada que no suporta veure les seues amigues amb parella, mentre que
ella està més sola que la una. Jo no sé per què Glòria li fa tant de cas. Quan
parla per telèfon amb ella, sembla hipnotitzada. “Clar que sí”, “tens raó”, “és
cert”, “si jo també ho veig” Glòria no
em diu clarament de quina cosa parlen, tanmateix no cal ser un detectiu titulat
per a esbrinar allò que no es diu. Elisa realment no li està preguntant pel
treball, o per la programació de la tele, o per la roba que pensa comprar-se,
perquè Glòria només fa que assentir i deixar que parle l’altra.
Bé crec
que he de baixar i aguaitar per les cristalleres del bar. Vaig cap allà.
Pista 3
Diane,
són les sis i mitja. És increïble! Està
amb un “tio”! No sé qui és, no l’he vist mai, però estan els dos asseguts
parlant mentre prenen un café. No m’ho puc creure. Mala puta! Qui és ell? Per què queda sense dir-me res? Alguna cosa
amaga, però jo me n’assabentaré. Clar que sí.
Pista 4
Diane, són les
dotze i quart de la nit. No he pogut
traure res en clar. En poc més de mitja hora han eixit del bar, s’han acomiadat
i ha tirat cadascú per un costat. Aparentment, res sospitós, a no ser que
mentre es donaven la mà ell li ha fet un apretonet al muscle. Un gest que em
fot molt. O no era la primera vegada que
es veien o al “tio” li agrada palpar el que no deu. No puc creure que Glòria me
l’estiga pegant amb un altre. Amb mi té tot el que vol. No hi ha ningú que
l’estime tant com jo. A quin sant queda secretament amb algú?.
He fet temps abans
de tornar. Quan li he preguntat com havia anat la vesprada m’ha dit que ha
estat netejant la casa. No li he fet cap comentari. Tampoc ho he fet quan l’ha
cridada la entranyable Elisa. A diferència d’altres vegades, la conversa ha
durat molt poc i l’ha clos amb un “ja
parlem demà, et cridaré des del treball”
Massa misteri.
Quan m’ha avisat
per a sopar, li he dit que no tenia fam. M’ha vist amb el got de whisky a la mà
i ha fet un imperceptible gest de desaprovació. I a ella què li importa? Això
li dec haver dit a crits una hora més tard, quan m’ha tornat a preguntar si no
sopava i jo ja anava pel cinqué got. No és possible que m’estiga posant les
banyes. No és possible!
Quan Bernat acabà
de teclejar l’últim fragment, el seu company Jordi, que feia uns moments que
havia aplegat al despatx, va llegir la transcripció des del principi.
-Què et sembla?
–preguntà Jordi.
-D’entrada, crec
que es tracta d’un marit que segueix la seua esposa perquè no es refia i es
troba amb què la dona li l’està pegant.
-Tan clar ho tens
ja?
-No –digué
Bernat-. No m’has contat encara el motiu pel qual estem investigant açò.
-És que no el sé.
Només et puc dir que l’MP3 l’han trobat en l’escorcoll que ahir ordenà el jutge
a una vivenda. Quan l’inspector anava a informar-nos, ha tingut que eixir de
sobte, i fins que no torne no podem llegir l’informe inicial del cas que s’ha
quedat al seu despatx.
-Bé, si hi ha una
orde judicial per a escorcollar la casa, no deu tractar-se d’un delicte
qualsevol –afirmà Bernat.
-No cal ser
Sherlock Holmes per a fer eixa deducció.
-L’MP3 pot ser una
prova concloent?
-Ni idea. Crec que
és una troballa casual –va contestar Jordi.
-Haurem de
continuar transcrivint.
Dimecres 20 de
juny
Pista 5
Diane, són les
tres. Altra prova incriminatòria: acaba d’anar al banc. Duc dos dies
vigilant-la. Per la vesprada no hi ha cap problema, perquè isc de treballar
abans que ella, però a migdia he de fer canvis o deixar a soles als company del
torn per veure que fa quan torna a dinar. Aparque a l’altre carrer i esguarde
des del bar d’enfront mentre menge un entrepà.
Hui ha eixit un
poc més prompte i ha anat directament al caixer a traure diners. Mai ho sol
fer. Sóc jo qui hi vaig i ella em va demanant el que necessita. Però ara no.
Sembla que té despeses de les quals no em vol parlar. Algun regalet? Una prova d’amor? Ho esbrinaré tot volguda
Glòria. Qué et penses?
He de tornar al
treball, el Rocky s’ha quedat sol i no vull que es farte. Vaig a necessitar que
seguisca col·laborant.
Pista 6
Diane, són les
huit de la vesprada. M’ha vingut just arribar al banc. Casualitats de la vida,
que precisament dijous obrin aquesta sucursal. No duia la llibreta perquè no em
donava temps de pujar a casa, però li he contat a l’empleat que la meua dona
havia tingut dificultats per a traure diners i volia saber si hi havia cap
problema. Després d’estar teclejant cara l’ordinador uns minuts, m’ha confirmat
el que jo sospitava: “La seua dona ha retirat dos-cents euros hui, i no ha
quedat enregistrat cap intent cancel·lat d’alguna altra operació” M’he excusat
i li he demanat un extracte per a comprovar el saldo en casa.
Es curiós, des de
fa dos anys i mig que vivim junts he fet passar Glòria com a la meua esposa en
moltes ocasions, però ara, quan el banquer m’ha dit “la seua dona”, m’ha caigut
com una patadeta als collons. És com si, de sobte, les banyes pesaren més si
estàs casat.
-Qui pot ser Diane?
-Aparentment, la persona a qui van
dirigides les gravacions –respongué Jordi.
-No acabe d’entendre quin sentit té
enregistrar com descobreixes que la teua dona et posa les banyes i enviar-li-ho
a un altre.
-És una imitació, crec.
-A qui està imitant? –va preguntar
Bernat.
-O ets massa jove o has vist poca
tele en esta vida.
-Sóc jove i veig bastant la tele,
sobre tot els esports.
-Pense que al nostre cornut li van
més les sèries policíaques –indicà Jordi-, però no vull precipitar-me. Seguim
escoltant.
Dijous 21 de juny
Pista 7
Diane, són les
dotze i vint de la nit. Em fa mal el cap i em costa molt d’esforç lligar els
fils solts d’aquesta història. Damunt quasi clave la pota. He d’aparentar normalitat
absoluta i, tanmateix m’he posat com una fera discutint sobre el canal de la TV que volia veure. He tornat a
prendre massa whisky. Per poc em traeixen els nervis i li demane explicacions
sobre els diners que ha tret del banc. Què s’ha pensat ella? Jo sóc qui controla els diners. Guanye el
doble de sou; amb els “extres” del cap de setmana a la disco, també treballe
més hores i, què collons! estic a ma casa i sóc qui du els pantalons. Si es
creu que per la merda de jornal que porta pot anar disposant dels diners com
vulga, està molt equivocada. Podia quedar-se a casa i no anar a eixe magatzem
cutre a etiquetar i embossar roba per a xiquet. Menut treball! I quan la coneguí a la discoteca em va dir
que es dedicava “a la confecció” Deu sentir-se molt realitzada, com diria
Elisa, l’abanderada de la lluita pels drets de la dona.
El que faig jo sí
que és un treball útil. S’ha de mantindre l’orde. Hi ha molta gent que es pensa
que pot fer el que vulga. Massa xiquets mal criats i delinqüents immigrants que
es creuen molt llestos. Tanmateix ací estem nosaltres per a parar-los els peus,
i més, si cal. L’uniforme ja no els espanta, però saben el que hi ha sota la
roba. Si t’ho proposes, poden percebre la tensió dels teus músculs. En veure’t
els bíceps, ja en tenen prou. D’una punyada pots obrir-li el cap a qui et
vacil.le. I si cal, desenfundes la pistola i s’ha acabat la “xuleria”.
Això és treballar,
i no la merda que fa la
Glòria. La meua feina és necessària per a que les coses
siguen com cal. Jo m’enfronte al mal. Inclòs pose en perill la meua vida quan
em fan algun encàrrec extralaboral. Som una peça fonamental perquè l’engranatge
de la societat funcione bé.
El cap m’està
matant. Vaig a intentar dormir.
-Per un moment he
pensat que es tracta d’un policia. –va dir Bernat-. Du uniforme, té una
pistola, es preocupa per mantindre l’orde...
-Ara bé, encaixa
més que siga un guàrdia de seguretat.
-I fa hores extres
en una discoteca.
-També podria ser
un ex-policia, però espere que no siga així –va precisar Jordi.
-Per què?
-Em dóna la
impressió que no és massa major -contestà Jordi-. Si ha sigut policia i ja no
ho és, o ha patit un accident o l’han tirat del cos.
-Perquè expulsen a
algú deu haver-ne fet una ben grossa.
-A més és bastant
masclista, no?
-I fatxa –afegí Bernat.
-Cosa que no ajuda
a millorar la imatge que alguns tenen de nosaltres.
-El que és cert és
que li agrada molt jugar a detectius.
-Li agrada “Twin
Peacks”.
Bernat no sabia
què era això de “Twin Peacks”. Dissimulà el seu desconeixement mentre s’esforçava
en recordar alguna cosa relacionada amb eixe nom, però no se li acudí res.
-És una sèrie
televisiva que van emetre fa anys –aclarí Jordi-. El protagonista era un
detectiu que investigava la mort d’una xica. Durant setmanes va captivar
l’audiència, que especulava sobre qui hauria matat Laura Palmer.
-I això què té a
veure amb aquest cas?
-El detectiu
gravava les seues observacions per a enviar-les a la seua secretària, una tal
Diane.
-Vols dir que el
“tio” aquest actua com si fóra el protagonista de la sèrie? –va preguntar
Bernat.
-Això pareix.
Divendres 22 de
juny.
Pista 8
Diane, són les tres i deu. Glòria acaba d’eixir de
casa cap a la parada de l’autobús. Sembla que no ha variat la rutina, encara
que no l’he vista arribar perqué abans de dinar he anat directament al seu treball. Ha tingut
una bona idea, el Rocky. Quan aquest matí li he dit que volia tornar a
escapar-me a migdia, ha insistit en saber en quin bullit estava posat. Li ho he
contat i s’ha interessat prou, tant que ha començat a fer càbales pel seu compte.
Després, mentre fèiem la ronda per la zona de descàrrega de mercaderies hem
pogut parlar amb certa tranquil·litat. Aleshores m’ha exposat la seua teoria:
Glòria i el seu maleït acompanyant ja es coneixien abans, potser treballen al
mateix lloc, per això no queden en acabar la jornada, per a què no se n’adonen
els companys. Els diners són per a fer-li un regal. Despús-demà és sant Joan. Igual li diuen així i vol
tindre un detallet amb ell. La línia d’investigació, com diu el Rocky, ens du
al magatzem. I allí m’he presentat a les dues i deu minuts. Per assegurar-me,
he preguntat per Glòria i m’han dit que se n’acabava d’anar a dinar. Li he
explicat al xic que m’atenia que, en realitat, no la buscava a ella, sinó al
seu company Joan. M’ha preguntat si em referia al de manteniment, i jo he
contestat que no ho sabia, però em semblava que era un company que es duia molt
bé amb ella. El xicot ha alçat els muscles i m’ha dit que anava a avisar-lo.
Poc després ha aparegut un “tio” que deuria tindre uns cinquanta anys i no se
semblava gens al ”paio” del bar. Li he dit que m’havien informat que allí
treballava un tal Joan, de Benicàssim, però em pareixia que no era ell. M’ha
contat que hi treballava un altre Joan, però estava de baixa i no recordava
d’on era. M’he disculpat i me n’he vingut al bar a dinar. Caldrà seguir la
pista del regalet.
-Aquesta història
cada vegada és més increïble. No has pensat que simplement puga ser una ficció
gravada per un aspirant a literat?
-Home, cap eixa
possibilitat –respongué Jordi-, però, donat el cas, seria més lògic escriure
directament la història i no gravar-la. Les pistes estan enregistrades de
seguida, sense cap interrupció ni vacil·lació. No creus que sembla massa
facilitat creativa?
-Potser. A més, si
jo plagiara la idea de les gravacions de la sèrie, com a mínim li canviaria el
nom a la secretària.
-Bona observació.
-De tota manera,
la història em sembla massa enrevessada per a ser real. –digué Bernat-. Ens
ajudaria molt saber què estem buscant exactament.
Pista 9
Diane, és la una de la nit. Açò no té trellat. Vull
aparentar que no sospite res, però no puc. Com vaig a dissimular quan ella està
burlant-se en la meua cara? Tot ha començat mentre sopàvem. M’ha dit que
diumenge haurem d’anar a dinar amb la seua família, perquè és l’aniversari
d’Enric, el seu germà fadrí. Això ja no m’ha fet gens de gràcia, però ha posat
la guinda al dir-me que ella havia quedat demà amb Elisa per anar de compres, i
jo faria bé en acostar-me a casa sos pares a dur-los el que fera falta per al
dinar del dia següent. Molt llesta ella. Jo me’n vaig a fer de criadeta i li
deixe el camí lliure per a que puga anar sense problemes a comprar-li el
regalet al seu estimat Joan. He sigut massa estúpid. En lloc de dir-li que
tenia alguna cosa que fer, he començat a cridar com un boig perquè havia quedat
amb la bruixa d’Elisa. La discussió ha pujat de to i he passat a retraure-li
que anara a gastar-se diners. Ha sigut un error, perquè ella m’ha tirat en cara
les despeses del gimnàs i les pastilles que em compre. M ’he desbaratat
i entre insults li he amollat allò dels dos-cents euros del caixer. Li ha canviat el
semblant i s’ha posat a cridar: que si l’espie, que quina falta de confiança.
M’ha tret de les meues caselles. Encara resultarà que sóc jo el dolent de la
pel·lícula. I no parava. I vinga cridar, provocant-me. L’he agafada del coll i
li he pegat quatre sacsons. No m’ha quedat més remei. Estava histèrica. I de
colp i sobte li ha canviat el geni. Amb els ulls desorbitats ha començat a
recular espantada, cobrint-se la cara amb els braços. Això em fot molt. Es
comporta com si jo l’anara a matar. En realitat, a les dones els agrada fer-se
les víctimes. No distingeixen entre que els peguen una pallissa i que els paren
els peus quan els agarra un atac d’histerisme.
S’ha
passat mitja hora tancada al quart de bany. Per un moment quasi tire la porta a
terra, però, recuperant el seny, he pensat que si l’acollone massa prendrà
precaucions i serà més difícil pillar-la. Quan ha eixit, se n’ha anat
directament al dormitori sense dir res. Ara quan vaja jo estarà fent-se la
dormida. Demà serà un altre dia.
Jordi i Bernat restaren en silenci.
Havien intercanviat comentaris mentre anaven transcrivint aquest últim tros i
els dos compartien el mateix pensament. Fóra qui fóra, no estava bé del cap. I
un boig gelós és perillós. Si la història era verídica, algú ho passaria malament.
Dissabte
23 de juny.
Pista 10
Diane
són les onze del matí. Hi ha novetats. Ara estic al cotxe, esperant que Glòria
isca de casa. En despertar-me aquest matí he decidit que cal reconduir les
investigacions. He de seguir una estratègia més convencional: espiar-la per
descobrir què fa a les meues espatlles, i anar tancant el cercle. Quan Glòria
ha baixat al forn, he cridat al telèfon d’atenció al client del banc. He dit
que a la meua dona li havien furtat la bossa de mà i que volia anul·lar la
targeta de crèdit. M’han demanat el número del seu DNI. Afortunadament, la seua
cartera estava damunt de la taula, ja que només havia agarrat unes monedes per
a comprar el pa. Bona sorpresa m’he endut al trobar junt al seu carnet un
paperet amb un número de telèfon mòbil i un nom escrit. He acabat la gestió amb
el banc, m’he copiat el paper i l’he deixat on estava. De seguida ha tornat
Glòria. Pràcticament no ens hem dirigit la paraula. Quan estava arreglant-se li
he dit que havia d’eixir. No m’ha contestat. Tanmateix tinc un nom i un
número... . Vaig a tallar, que Glòria acaba d’eixir.
Pista 11
Diane,
és la una del migdia. Glòria ja està en casa. L’he seguida i he comprovat que
era cert que havia quedat amb Elisa. Han anat caminant fins a un establiment de
mala mort, una “tenda solidària” d’una O.N.G. de dones marginades o un romanç
per l’estil, segons posava al cartell de la porta. Quasi les perd, perquè jo
anava parant i arrimant el cotxe en doble fila fins que s’allunyaven, i tornava
a avançar per a parar altra vegada, i així durant quasi mitja hora, més o menys
el mateix temps que han tardat en eixir. Glòria duia una bossa gran amb un
paquet cilíndric dins, i Elisa portava una bosseta més menuda. De camí a casa
han parat a la terrassa d’un bar i s’han pres un café. Poc després, s’han alçat
i ha tirat cadascuna per una banda, però Elisa li ha donat la seua bossa a
Glòria abans d’acomiadar-se. Vaig a pujar, que no vull alçar sospites.
Pista 12
Diane,
són les tres de la matinada. Duc dues hores davant l’ordinador i ja em ploren
els ulls. Hui no he treballat a la disco perquè tenia torn de vesprada al
centre comercial. En tornar a casa he trobat Glòria al sofà veient la tele.
M’he apropat i he començat a acariciar-la, però m’ha dit que estava cansada i,
com que no tenia fam, se n’anat a dormir. Quin panorama! Dissabte, i sol al sofà. He telefonat al
Rocky, i l’he convidat a la pizzeria. Mentre sopàvem l’he posat al corrent del
descobriment del paperet a la cartera de Glòria. Ell pensa que no dec cridar al
número de telèfon. Hauria de fer preguntes per obtenir informació sense revelar
la meua identitat. Si es tracta del seu amant, qualsevol cridada estranya el
posarà sobre avís i serà més difícil pillar-lo. Aleshores m’ha donat una bona
idea: buscar el nom en Internet. Diu que amb paciència puc trobar més del que em pense. Hem continuat
sospesant possibilitats entre whisky i whisky en un “bareto” a
prop de la pizzeria. Sé que puc comptar amb ell per a qualsevol cosa, inclòs
alguna visita intimidatòria al “Don Juan” que vol furtar-me la parella. És el
millor amic que tinc. Rocky & Ricky, com ens deien fa anys. Ell em va
introduir a l’empresa de seguretat on treballem, i també em va recomanar a la
disco. És un “tio” de puta mare. Quan ja anàvem entonadets m’ha dit obertament
que envie Glòria a fer la mà, que la tire al carrer, que la casa l’he llogada
jo i no tinc perquè acollir a qui em posa les banyes. Però no puc. Ella no em pot
trair. Aquesta relació no pot trencar-se. No ho permetré.
El Rocky volia que me n’anara de festa amb ell, però
he volgut tornar a casa. Estava impacient. He engegat l’ordinador i he obert el
Google. Amb la sensació d’estar a punt de descobrir el culpable, he teclejat
“Bàguena”. Immediatament s’ha desplegat una pàgina amb els deu primers
resultats de més de 69.000 d’eixe puto nom. He vist molt i no he vist res.
Rocky ja m’ha dit que cal molta paciència, que he d’anar mirant i remirant, que
quan menys m’ho espere apareixerà alguna dada clau. No serà hui. Glòria du més
de cinc hores dormint. Ja deu estar prou descansada. Ara li toca complir amb
mi. Si no té ganes, que s’aguante. Jo sí que en tinc.
-Per fi més dades concretes! -digué Bernat, mentre prenia el bolígraf i el
full a banda on havia fet anotacions.
-Ara sabem que treballa de segurata a un centre comercial.
-I el seu nom deu ser Ricard, per allò de Ricky –va deduir Bernat.
-També diu que viu a un pis llogat.
-I que a l’amant de la dona li diuen Bàguena
-No és massa, però ja tenim alguna cosa que posar a l‘informe –digué
resignadament Jordi.
-Vinga, amen a seguir, que açò s’està fent molt llarg.
Diumenge,
24 de Juny.
Pista 13
Diane,
són les onze de la nit. He començat el dia sobresaltant-me, ja què m’ha
despertat Glòria dient que faríem tard al dinar. Quan m’he adonat que passaven
de les dotze he pensat que li havia sobrat temps per a haver acudit a la cita
secreta mentre jo dormia la ressaca de la nit anterior. Al poc he descobert que
les bosses estaven a la vista, damunt del sofà. Em fot admetre-ho, però això
volia dir que no es tractava d’un regal per al seu amiguet, suposadament
anomenat Joan. La hipòtesi més plausible era que havia comprat un detall per al
seu germà i havia tret els diners del caixer, perquè en aquella tenda tan cutre
segur que no tenen dactàfon per a cobrar amb targeta. De tota manera, queden
molts punts foscos que cal aclarir. No són dos-cents euros massa diners per a
un regal? I per què m’amaga la cita en
el bar de l’altre dia? Qui és aquell
“tio”?
Per
inèrcia, quasi sense parlar, hem pujat al cotxe i hem anat a ca sos pares. No
ha dit ni pio, cosa que també és sospitosa. Anit no volia fer l’amor i la vaig
forçar, però això no és motiu. No sé a què ve que hui estiga tota ofesa. Ho fa
per emprenyar-me. Sap que no puc viure sense ella, que sóc l’home de la seua
vida. Tampoc és la primera vegada que hem discutit i li he tingut que parar els
peus. Despús-ahir ni li vaig posar la mà damunt, com ha ocorregut en alguna
ocasió. Les discussions són inevitables en totes les parelles, i els mascles,
de vegades, no podem controlar tota la força que ens caracteritza. Però ella
segueix sense soltar paraula. És clar que se sent culpable per alguna cosa que
vol amagar. Però jo tornaré les coses al seu lloc. Ja ho veuràs.
El dinar ha estat com sempre.
Converses superficials i una bona dosi de nostàlgia dels temps passats,
naturalment dedicada a l’Enric, el xiquet de la casa que hui feia vint-i-dos
anys. Ha estat millor així, perquè tots han notat com Glòria ni s’ha girat cap
a mi, que seia al seu costat, ni m’ha dit res en tot el dinar. La situació s’ha
posat molt incòmoda quan Glòria ha canviat de tema al preguntar-li un parell de
vegades si ja ens fèiem l’ànim de tindre descendència.
A la fi
ha arribat l’hora del pastís, dels ciriets i dels regals. L’Enric s’ha desfet
en agraïments pel “nostre” obsequi: Una espècie d’estoreta hindú feta a mà per
dones repudiades en un taller d’una O.N.G. anglesa. Increïble! Quina barreja de
delicadesa i consciència solidària amb el segell inconfusible d’Elisa. Precisament, el següent regal era de part d'ella, de la predicadora de la igualtat. Es tractava
d’una caixeta de fusta amb un elefant incrustat a la tapa, com les que es
troben a patades en els “Tot a 100” ,
però amb el mèrit d’estar feta per adúlteres hindús, això sí. El remat ha sigut
que en el mateix paper que envoltava la caixeta li havia escrit dos versets per
a felicitar-lo. Què tendre! L’Enric
quasi es posa a plorar per l’emoció. Si no fóra per que els olore a un
quilòmetre, diria que aquest xicot està amariconat
Després
el pare se n’ha anat a dormir i, mentre les dones escuraven, l’Enric i jo hem
eixit a fer-se un cigarret. Era la meua. Li he preguntat si no trobava sa
germana un poc rara. M’ha fet un gest d’interrogació i he començat a
“sincerar-me”. Li he dit que necessitava el seu consell, que la relació amb
Glòria estava passant una xicoteta crisi i jo no sabia què podia fer. Li he
contat que m’ocultava cites amb altra gent, que treia diners del caixer
d’amagat, que estava molt irritable i discutíem per res. Bo, no he volgut
queixar-me massa, perquè si em mostrava dèbil no resultaria creïble, però havia
de ser lo suficient dramàtic perquè no pensara que no tenia importància i li ho
amollara sense més a sa germana. No vull que la previnga, sinó que em conte
qualsevol cosa que trobe estranya. Amb tot, durant la vesprada m’ha paregut
veure en l’Enric algun gest de complicitat. Fins i tot la mare, malgrat
l’actitud seca de sa filla, ha estat molt amable amb mi. Sembla haver oblidat
que visc en pecat amb la seua xiqueta. En acomiadar-nos, ens ha donat una bossa
amb pastes, pa i dos “tuppers” amb sobres del dinar.
Adés hem
arribat a casa i el mateix que ahir. “He dinat massa i no tinc fam; me’n vaig a
dormir” Vaig a posar-me un poc a
l’ordinador.
Jordi es posà dret i estirà el cos. Duien vàries hores asseguts. La
transcripció es pot fer interminable si has d’anar alternant el “play” i el
“pause” per a que et done temps a teclejar. Les noves tecnologies només ixen a
la tele. A les comissaries només arriben promeses.
-Falta poc per a l’hora de dinar –digué Jordi-. Perquè no parem ja?
-Només ens queden tres pistes. Jo seguiria.
-No sé si val la pena. Mentre no torne l’Inspector no tenim la clau per a
interpretar la validesa d’aquestes dades.
-Mira, ni per a tu ni per a mi. Fem una pista més i, si s’allarga, tallem i
anem a dinar –va proposar Bernat.
-Val.
Pista 14
Diane,
són les dotze i mitja de la nit. Per fi una troballa interessant. He estat al
voltant d’una hora revisant les referències del Google sense èxit. Ja amb la
idea de gitar-me, he anat a la cuina buscant alguna cosa que tirar-me al pap.
Damunt del banc hi havia mitja coca amb nous i panses que ens havia donat la
mare de Glòria. La sorpresa ha sigut descobrir que el paper que l’embolicava
era el mateix que havia envoltat el regal d’Elisa per a l’Enric. Estava llegint
la dedicatòria cursi quan, de sobte, m’ha cridat l’atenció la lletra. A
l’instant he tingut la certesa, però he volgut comprovar-ho. He eixit al saló
amb el paper a la mà i l’he vista. Damunt de la taula estava la cartera de
Glòria. L’he oberta i he tret el paperet. No hi ha dubte. Ambdós escrits els ha
fet la mateixa persona. El que no acabe d’entendre és per què la capitana de
l’alliberament femení es posa a fer de Celestina. Demà li ho consultaré al
Rocky, que és d’allò més intel·ligent. De moment, hui ja tinc en prou.
Els dos agents decidiren parar i se
n’anaren a un bar pròxim que feien menús prou barats. Bernat era fadrí i
compartia pis amb dos companys policies. Cap dels tres tenia vocació de cuiner.
Jordi estava casat, però vivia a l’altra punta de la ciutat. No li compensava
anar i tornar a casa. Ambdós desconnectaren la ment del cas mentre dinaven,
però prenent el café varen reprendre’l. Sense conéixer el desenllaç era difícil
triar els sospitosos. Bernat desconfiava del Rocky. Si el seu amic li ho
demanava, gustosament li podria fer una visita al Bàguena per a llevar-li les
ganes d’apropar-se a Glòria. Jordi es basava més en les probabilitats. Aquestos
casos acabaven freqüentment amb l’agressió a la parella.
-És cert que ha tingut un comportament
violent, però sembla que vol salvar la relació per damunt de tot -va
objectar Bernat.
-Fa coses que encaixen plenament amb el perfil psicològic d’un agressor,
inclosa la idea d’una relació que ningú pot trencar.
-Li estan posant les banyes i està gelós. Fins a cert punt és normal....
-Normal? Segueix la dona, li controla els diners, desconfia dels companys
de treball, involucra el germà, juga a ser detectiu, té una arma.... –argumentà
Jordi-. Està boig i és un perill.
Dilluns,
25 de Juny.
Pista 15
Diane
són les quatre. Com lliure aquesta vesprada, tinc vàries hores per davant fins
que torne Glòria de treballar. Vaig a entrar una altra vegada a Internet. He de
seguir buscant perquè açò és un embolic. El Rocky diu que no li quadren els
comptes. Si Glòria coneix un “tio” i li agrada, recordarà el seu nom sense
necessitat d’anotar-lo. I si li dóna el número del mòbil, el més lògic és que
se’l grave o que li l’escriga ell. Per què l’escriu Elisa. No sé. El Rocky diu
que probablement no es tracte de cap amant, que m’he obsessionat. O potser el
tal Bàguena és una peça solta. Tanmateix, si no es tracta d’una aventura, quina
relació té amb Glòria? Era ell el del
bar? Em falta trobar alguna dada que li
done sentit a tot açò. De moment, l’únic nexe és Elisa. Però, què pinta ella
realment?
En aquell moment va entrar un company
al despatx i els donà el que faltava. Per fi, l’Inspector els havia enviat l’informe
inicial amb les dades que el jutge considerava oportunes i els detalls per a
valorar si la història que estaven transcrivint era o no important per a
l’aclariment del cas. Obriren el sobre i llegiren el contingut amb silenci,
mentre el desànim s’escampava per aire. El fet d’haver treballat tot el matí
sense conéixer el desenllaç semblava haver generat la il·lusió d’arribar a
temps d’evitar el delicte. Quasi obliden que, si estaven investigant l’MP3, era
perquè el delicte ja s’havia comés. L’informe els va tornar a la realitat. Es
complien els pitjors presagis.
Pista 16
Diane,
són les sis de la vesprada. Ja ho tinc tot clar. No m’estan posant les banyes.
És pitjor. Quan duia quasi una hora navegant, he anat a per un got per a
posar-me un whisky. Sorpresa! Glòria
havia oblidat el seu mòbil damunt del banc de la cuina. El primer impuls ha
sigut buscar a l’agenda: cap rastre del
sospitós. Després he mirat les cridades: res en les perdudes, però al registre
de les cridades realitzades n’hi havia una a un número no memoritzat. Ho he
comprovat. Era el de Bàguena. El va cridar ahir diumenge a les deu del matí,
mentre jo dormia. Doncs jo no anava tant desencaminat, he pensat. Li diuen Joan
i l’ha cridat per a felicitar-lo. Què idiota estic! Mentre cavil·lava, he vist
la coca en panses. M’he tallat un tros i he tornat a rellegir la felicitació
per a l’Enric. Aleshores, he notat que se m’enganxava el paper al dit. Era una
etiqueta adhesiva de la tenda solidària. De sobte m’ha vingut la idea com un
llamp. No és Elisa. La clau és l’O.N.G. He soltat l’adhesiu i me l’endut a l’ordinador.
He teclejat l’adreça i he polsat “enter”. A la pantalla s’ha obert la web
“Petjades d’Emily W. Davidson”. Segons la presentació, es tracta d’una O.N.G.
dedicada a lluitar per la igualtat i a defensar els drets de la dona, tot en
honor d’una boja que es suïcidà a un hipòdrom britànic. He anat desplegant i
remirant totes dels finestretes del menú, fins que he arribat a la secció
“Digues prou” a càrrec de l’il·lustre advocat Jaume Bàguena. Vaja!, no li diuen
Joan. A la capçalera de la pàgina una foto em confirma que és el mateix “paio”
que prenia café amb Glòria la setmana passada, el mateix que figura com a
coordinador de l’organització a València. La secció va dirigida a les dones maltractades
i està farcida de cartes amb queixes pel tracte que reben dels hòmens i de
missatges incitant a la rebel·lió: No aguantes més, digues prou! Sigues valenta
i crida’ns!. Dos números de telèfon: un fixe i un altre per a emergències, el
mòbil del mal parit de Bàguena.
Els pensaments han brollat al meu cap
a massa velocitat. Un advocat. Per què?
¿Què ha d’anar contant Glòria a ningú?
De què es pot queixar? Qui l'ha marejada?
Bo, això ja ho sé: la veu que clama contra la maldat del gènere masculí,
l’Elisa en estat pur. Maleïda sigues. Has hipnotitzat la meua xiqueta i l’has
abocat a l’infern. Perquè açò va a ser un infern, Glòria, Te’n penediràs tota
la vida. Amb mi no es juga. Haguera sigut millor posar-me les banyes. Què
pensaves fer, Glòria? Denunciar-me? Pobreta dona maltractada. Ara sí que vas a
saber qui sóc jo. I tant. No et van a quedar més ganes de denúncies. Això ho
tens assegurat, amor meu.
El veïnat, alertat pels crits
i els colps, va avisar la policia. Com que ningú obrí la porta, la van forçar.
S’emportaren Glòria a l’hospital. No hi estava l’agressor. Cap veí recordava
els seus cognoms i a la bústia no hi figuraven. Tampoc l’amo del pis pogué
ajudar perquè el tenia llogat sense contracte. A l’endemà tornaren amb una orde
judicial per a realitzar un escorcoll minuciós. Un veí els informà que Ricard
treballava en un centre comercial.
Ricard Roig no va
tornar a casa ni es presentà al treball. Abans de fugir s’endugué la
documentació i tragué diners del caixer. A l’endemà de bon matí buidà el compte
en una sucursal dels afores de la ciutat. Era conscient que havia malferit
Glòria, si no l’havia mort, i opta per desaparéixer una temporada. L’apartament
del Rocky a Cullera era un bon amagatall i quedava més prop de la discoteca, on
discretament podria treballar alguna nit.
Glòria Mateu va
ingressar inconscient i amb vàries fractures al servei d’urgències. Havia rebut
colps al cap, a la panxa i a l’esquena. Quan recuperà la consciència al dia
següent, va declarar que l’havia agredit un lladre. A Elisa li costà més d’un
dia convéncer la seua amiga perquè contara la veritat a la policia. Tanmateix,
tan prompte les ferides es curaven, la por s’instal·là de nou dins d’ella.
Bloquejada pel pànic, Glòria es conformava només en no tornar a veure Ricard.
La seua amiga l’acollí a sa casa.
El primer dia que
Glòria va eixir al carrer, va retirar la denúncia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada