Presentació del Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil

Esperant la lluna plena acaba d’eixir del forn. Tendra i calenteta, la novel·la comença el cicle de presentacions a la ciutat de València, concretament al Centre Cultural Bancaixa, la seu de la fundació patrocinadora del Premi de Narrativa Juvenil del Certamen Ciutat d’Alzira. Serà el Dia del Llibre, una data ben adient per a un acte literari.

A més del parlament de Josep Maria Catalunya, representant l’entitat amfitriona, hi intervindrà el professor universitari Gonçal López-Pampló i l’escriptor Vicent Enric Belda, guanyador del mateix guardó en l’edició de l'any passat. I jo, clar.

M’alegraré molt si ens acompanyeu.

Presentació.

Ja tinc data i hora per a la presentació del llibre El café de la Malva.

En aquesta ocasió comptaré amb la col·laboració de la meua amiga i companya de treball Mònica Ramón, que ens delectarà amb les seues paraules, sempre fidel reflex de la visió personal sobre un autor i un món escolar que coneix molt bé.

A més, com podeu veure a la invitació, hi ha el curiós anunci de la participació en l’acte d’alguns dels personatges protagonistes de la novel·la.

Com sempre, serà un goig gaudir de la vostra companyia.

Vos espere.

Acadèmics versus Déus

Estimado señor Rajoy:

Espero no interrumpir sus muchas ocupaciones y preocupaciones con mi misiva, pero quisiera llamar su atención sobre un asunto que, según mi modesto parecer, está usted descuidando. Y es un tema que aquí, en la Comunidad Valenciana, los gobernantes manejamos con mucha eficacia.

Verá, hace unos días, la Academia Valenciana de la Lengua (AVL) presentó su “Diccionario Normativo Valenciano”, un trabajo inmenso cuyas bondades voy a obviar porque lo verdaderamente interesante es que en la definición del vocablo valenciano, se reconoce que es una variedad del sistema lingüístico catalán. ¿A que ya adivina por dónde voy?  Cuando nos conviene, los catalanes son el enemigo, así que realicé unas declaraciones presentando la definición como un ataque contra los valencianos, afirmando que no se ajusta al Estatuto de Autonomía y advirtiendo que no se permitirán intrusiones de una academia que no tiene razón de ser si no es capaz de cumplir con su obligación de defender nuestra lengua. ¿Sabe usted la rentabilidad electoral que esto puede suponer?

Por supuesto que lo sabe. Por eso me quejo. Ya que está usted criminalizando a los catalanes tan magistralmente, ¿por qué no incluye en su estrategia un fuerte tirón de orejas a la Real Academia de la Lengua (la española, claro). No habrá reparado en ello, señor Rajoy, pero en el diccionario de esa institución se define el valenciano como “variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia” ¡Qué manía con lo del catalán! ¿Quiénes se piensan que son estos académicos?  Por el hecho de ser filólogos, escritores o historiadores se creen con derecho a hablar sobre la lengua, como si la ciencia o la historia estuvieran por encima de las disposiciones de los políticos, que somos como Dioses, las legítimas autoridades en todo, porque así lo ha expresado la voluntad popular.

Hágame caso, señor Presidente. Ordene que se tache lo de “catalán” en el diccionario. Y si no obedecen, amenace a la RAE con su disolución. Así, con un par. Luego siempre puede usted maquillarlo. Si le sirve de ayuda, aquí tenemos un Consell Jurídic Consultiu que hace unos encajes de bolillos que ni en Camariñas. Imagínese que han sido capaces de emitir un informe que, en sus conclusiones afirma que “el valenciano es lo que la Academia Valenciana de la Lengua diga que es, en ejercicio de su función de determinar la normativa oficial de la lengua”. Y seguidamente, indica que “la definición contenida en el Diccionario Normativo no se acomoda al Estatuto de Autonomía”, es decir, se interpreta que hay una discrepancia que debe eliminarse ajustándose a lo que en su día redactamos los políticos.

Para que quede más claro, reconocen la autoridad de los académicos (aunque me pese), pero inmediatamente los deslegitiman al declarar ilegal la definición que éstos han incluido en el diccionario (justo lo que pedía el gobierno valenciano). Este órgano consultivo es una joya. Sí, ya se que esto chirría, que con el mismo argumento, la definición de español de la RAE no se ajusta a la Constitución Española, pero da igual, porque estos juristas no tendrán ni idea de lingüística, pero dictaminan los disparates que haga falta. Incluso se ha atrevido a regalarnos un titular de prensa sin desperdicio:  “Lo que ha hecho la Academia Valenciana de la Lengua es una extravagancia” ¡Me encantan estos asesores!

Lo dicho, señor Rajoy. Métale mano a la RAE para que cambien la definición de valenciano, y verá que bonito les queda el diccionario. Aunque, si le soy sincero, no me gusta mucho la definición de castellano, porque se dice que se le llama así al idioma español por el hecho de haber surgido en Castilla. Claro, si aplicamos la misma lógica al valenciano, pues ya tenemos ahí al catalán… Pero bueno. No me gusta el vocablo y punto, por mucho que le pese a mi familia. Sin embargo, me encanta la acepción de español que lo define como “lengua común de España y de muchas naciones de América, hablada también como propia en otras partes del mundo”  ¡Qué orgullo siento al ser miembro de una Comunidad Lingüística tan importante! ¡Cuanta riqueza atesora esa lengua que es capaz de mantener la unidad a pesar de las numerosas variantes que tiene! Vale, vale, ya sé que suena contradictorio, que lo que argumento como loable en el español lo reniego en el valenciano, pero ¿qué le vamos a hacer?  Los políticos tenemos mucho desgaste montando farsas y tapando corrupciones como para que, además, tengamos que preocuparnos por ser coherentes. ¡Qué le voy a contar yo a usted!

Bien, esa es mi queja. No demore el tirón de orejas a la RAE.  En Valencia no queremos nada que huela a catalán. Y hablando de Valencia, ¿no tendrá usted alguna Subsecretaría vacante?  Es que aquí en la Comunidad el futuro no pinta bien, y creo que mi currículum es meritorio, pero la suerte me es esquiva. Fíjese que en el enfrentamiento con la AVL que le he comentado, yo me he llevado los palos y la Consellera de Cultura se va a llevar las glorias. ¡Apellidándose como se apellida!

En fin, señor Presidente, medite esta crítica, que está hecha desde el cariño, incluya el toque a la RAE en su hoja de ruta, y no se le olvide lo de la Subsecretaría.

Sinceramente suyo,

Serafín Español.

El café de la Malva

Poc abans de l’estiu del 2012 vaig posar-me a treballar en una nova novel·la, la quarta. Tenia dues idees, d’eixes que els veus possibilitats quan se t’ocorren, però les deixes madurar a poc a poc. Feia uns mesos que havia acabat d’escriure Esperant la lluna plena, obra a la qual havia dedicat més d’un any d’intens treball de construcció, redacció i, sobretot, de documentació. Potser per això em semblà més oportú tornar a l’entorn escolar de les meues primeres novel·les. Més de trenta anys treballant en un col·legi donen per a molt. Vaig partir d’un fet real per a construir una història on la inevitable colla d’adolescents no són els únics personatges principals, ja que comparteixen protagonisme amb alguns professors.

Per a donar-li profunditat a un escenari més o menys previsible com és un institut, vaig buscar un rerefons més complex, i aleshores decidí incorporar un drogoaddicte, un coprotagonista que fera de contrapunt dramàtic a la superficialitat d’alguns dels altres personatges. Haguí de documentar-me a fons, perquè al meu treball diari no estic en contacte amb el món de les drogues dures. L’ajuda dels companys psicòlegs fou molt valuosa, i estic agraïdíssim a Belén, terapeuta en drogoaddicció que em va brindar les peces per descriure el drama amb realisme. Des del primer moment vaig concebre les dues línies argumentals separades per a presentar-les en capítols alterns, amb la intenció de provocar constantment en el lector la pregunta sobre el nexe entre elles.

Vos avance un poc la temàtica de la novel·la. D’una banda tenim un café que hi ha al popular barri mariner de la Malva-rosa. Entre les seues quatre parets, algú que diu ser un membre d’una ONG intenta trobar el rastre perdut d’un drogoaddicte parlant amb les persones que més el coneixien. A través de les entrevistes que manté, sabrem la història de Berni, un xicot encisador que, a poc a poc, es va enganxar a les drogues i va veure com la vida còmoda i feliç que duia fins a eixe moment se li esmunyia de les mans. El deteriorament de les relacions personals, familiars i socials acabaran convertint-lo en un indesitjable a qui tots giren l’esquena.

D’altra banda, no molt lluny d’allí, a l’institut d’educació secundària del barri trobem Marc, un tutor de Batxillerat a qui se li amuntona la feina. Ha d’esbrinar qui ha intentat accedir al sistema informàtic de qualificacions per tal de falsificar les notes. A més, vol ajudar al professor de Matemàtiques, home major i desmotivat, a qui bona part de l’alumnat no li deixa donar classe com cal perquè li ha perdut el respecte. Afortunadament, Marc troba el recolzament en un grupet d’alumnes responsables, treballadors i divertits, que igual li munten una festa com interfereixen en els afectes que una professora sent pel tutor.

Les protestes dels veïns per la “reurbanització” del Cabanyal i pel mercat de la droga de “les casetes rosa” esguiten les dues trames que transcorren separades fins que, de manera sorprenent, es fan una sola història, pense que entranyable.

Els que em coneixeu, sabeu que no estic parat fàcilment, així que el passat estiu (2013), en haver acabat un altre projecte, vaig reprendre la novel·la. A partir d'un suggeriment de la meua amiga Maria José, una de les poques persones que havia llegit l’esborrany, vaig decidir reescriure la meitat de l’obra. Si aconseguí millorar-la o no, no ho sabreu, però el resultat fou que el jurat del Certamen Ciutat de Torrent on la vaig presentar va recomanar la seua publicació. Molt dec jo a aquest certamen. I més encara a Tabarca Llibres, que ja inclou tres novel·les meues al seu catàleg.

No sé quan serà la presentació, però El café de la Malva ja està a la venda. Si el llegiu, desitge que vos agrade i espere que em conteu les vostres impressions. 

CA, CE, CI, CO, CU o la trista versió valenciana del "Pasapalabra".

A diferència dels ideòlegs de la LOMQE, encara crec en les bondats de la Filosofia, amb la dosi d’estímul del pensament lliure i el foment de la crítica que comporta. I, veges tu, la reflexió en un dia tan significatiu com el de hui, Dia de la Constitució, ha acabat en una versió imaginària del popular joc televisiu del rosco, amb un programa especial centrat en dos fets que pertorben el meu ànim aquestos dies. Això sí, amb el segell inconfusible de la nostra València, que a usades que ofrenem noves glòries a Espanya últimament. I tant!

Comencem el concurs.

Amb ca: Organisme especialitzat en malgastar els diners de tots i desviar-los a butxaques particulars mentre aparentava ser un mitjà de comunicació (manipulada) i una eina de difusió de la cultura pròpia.

Resposta: Canal Nou

Tots els dies es publiquen noves dades de quantitats escandalosament superiors al preu de mercat que es pagaven per determinats programes, per intervencions esporàdiques de famosos, quan no desapareixien milions d’euros pel camí de les subcontractacions o en sous de gent que cobrava per no fer res. Sense cap mirament. Confesse que no era espectador de la cadena autonòmica, però no admet que la tanquen perquè era l’únic mitjà de comunicació capaç de dur fàcilment a cada casa la nostra actualitat, la cultura pròpia i la llengua (encara que ben garbellat). Però per als nostres governants eixe no era l'objectiu. La prova és que quan ja no han pogut treure’n profit, l’han tancada.

Amb ce: Ésser mitològic caracteritzat per ser meitat home i meitat cavall, tanmateix, actualment predomina una varietat en què, més que un cavall, sembla un ase.

Resposta: Centaure.

Sens dubte el centaure més genuí que em ve al cap és el ministre d’educació, encara que molts penseu que d'ase, en té molt més de la meitat. I és que el cabdal de burreria que aquest home atresora és impressionant. Ha tret endavant una nova llei d’educació que ni obeeix a cap filosofia pedagògica coherent ni proposa cap mesura efectiva per a millorar la qualitat. Augmentar hores d’assignatures instrumentals sense disminuir ratios o proporcionar recursos és perdre el temps. Això sí, revàlides que no en falten. Ja ho vaig dir en un article anterior: El senyor Wert vol combatre la fam enviant-nos bàscules per a mesurar l’augment de pes. I els aliments? Ah, no en calen. No importa que cada vegada hi haja més boques que alimentar a l’aula, ni que per norma s’ignore l’opinió dels nutricionistes. Si al final de curs no dones el pes, suspés. I la culpa de l’alumne, o del mestre o dels dos alhora. I què dir de l’ús vehicular de les llengües pròpies? Millor em calle.

Amb ci: Actitud típica del governant que practica i justifica conductes immorals, utilitzant arguments i valors contradictoris amb el fets que realitza.

Resposta: Cinisme.

Tornant a casa, tenim un clar exemple en els nostres governants quan declaren que tancar Canal Nou és un acte de responsabilitat motivat per la situació econòmica. I jo em pregunte: on tenien vostés la responsabilitat quan any rere any augmentaven les pèrdues milionàries? No sols no auditaren els comptes. Tampoc prengueren cap mesura de control ni exigiren responsabilitats als gestors. És més, els confirmaren en els seus càrrecs. Aleshores no calia ser responsables?  Damunt tenen la barra de valorar el cost de la tele pública en col·legis i centres de salut. Per què no ens digueren quants centres educatius i sanitaris es deixaren de fer amb el dèficit que cada any acumulava el canal autonòmic?

Amb co: Estil d’exercir la política que consisteix en botar-se els controls legals per tal de traure profit econòmic o benefici per a familiars i amics, mentre, paradoxalment, s’acusa d’això mateix als altres partits.

Resposta: Corrupció.

Ja fa anys que es parla de la falta d’ètica de la societat actual. Però ara, els ciutadans normals ens hem convertit en sants si ens comparem amb la casta política. No és de dretes ni d’esquerres, ni té res a veure amb la ideologia. Quan l’ésser humà ocupa una situació de poder, només la integritat moral fa que es corrompa o no. I així ens va, amb la colla de pocavergonyes que ens dirigeix. A més, la corrupció sempre ve acompanyada de cinisme (sí, la paraula anterior del rosco). El corrupte, invariablement, sempre acusa a l’altre d’allò que ell pateix. Senyors polítics: la brutícia en casa del veí no demostra que la casa pròpia estiga neta. Només es pot veure si l’interior no està brut quan obris portes i finestres de bat a bat. Tot el contrari del que fan. Crec que ningú dubtarà que esborrar arxius sensibles d’un disc dur és per se una prova d’immoralitat, siga l’ordinador de Bárcenas, de l’UGT o de Canal Nou. I hauria de tindre valor incriminatori en els processos judicials.

Amb cu: Sentiment inexistent en els polítics, caracteritzat per la consciència d’haver obrat malament i la disposició d’assumir responsabilitats i rectificar allò que siga possible.

Resposta: Culpabilitat.

Disculpeu l’expressió, però si hi ha tanta merda, és que algú l’ha cagada. Però no. Ací no caga ningú. Mai hi ha culpables. Els febles resultats de l’informe PISA semblen ser una constant arrelada al nostre sistema educatiu; tanmateix, els nostres polítics no se senten responsables i segueixen sent incapaços d’arribar a una llei consensuada. La vida de Canal Nou és una història de malversació, d’estafes i d’amiguisme; però la seua gestió no serà fiscalitzada, ni jutjats els gestors ni, molt menys, aquells últims responsables que els anomenaren per al càrrec. Ningú té la culpa de res. Ai, no! Els treballadors sí que en són culpables, sembla. Jo pensava que si es comet un frau amb diners públics, a més de processar a l’agent material del delicte, hi hauria que jutjar al polític de torn. Potser desconeixia els fets, però si tenia l’obligació de controlar què es feia amb els diners, deu anar a la presó, per no atendre els interessos del col·lectiu per al que treballa. I si no en sabia res, i tampoc era obligat que ho sabera, no acabarà entre reixes, però hauria d’anar-se’n a sa casa. Si té un poc de vergonya, clar. Però no és el cas.

Sincerament, aquesta situació em deixa molt desanimat. Ací no passa res, malgrat tants casos de corrupció i calamitats com la llei Wert o el tancament de Canal Nou. Encara serà veritat això que deien del meninfotisme valencià. Els polítics s’han adonat de la nostra incapacitat, i lluny de tirar la galga i reconduir la situació, han consolidat l’imperi del cinisme. Com que sembla que encara tenim aguant, continuaran negant-ho tot, es taparan un partit a l’altre (encara que es lladren en públic), manipularan el poder judicial i seguiran treballant per xuplar més del pot i afavorir els interessos dels poderosos (que els han de fer lloc en algun consell d’administració). Açò no té remei, com no siga que algun polític destrellatat (que haver-ne, hi ha molts) emprenye a un jutge fins al punt que aquest agarre una catana i òbriga un camí d’eixida en la selva de vegetació verinosa que ens envolta.

Perdona’m, Serrat. T’hem cantat moltes vegades, però ja no tenim vint anys, ni força, ni ens sentim bullir la sang. Com podem, suportem la mala llet a l‘espera de cobrar l’extra de Nadal (aquest any, sí!) i calculem quant ens descomptaran pel darrer dia de vaga.

Si això no és tindre l’ànima morta...

Esperant la lluna plena

Fa unes hores s’ha fet públic que la meua novel·la Esperant la lluna plena ha sigut guardonada amb el Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil, dins del certamen Ciutat d’Alzira. Com vos podeu imaginar, estic més content que un xiquet amb sabates noves. I no és sols pel fet que el guardó és un dels més prestigiosos en la nostra llengua. Vos confesse que li tinc una estima especial a aquesta novel·la. Ja fa bastants anys, vaig pensar que si algun dia escrivia un llibre, tenia un bon argument: la relació entre un jove cristià i una xica musulmana, tot situat a l’horta d’Alboraia, durant els últims mesos de Balansiya (el regne moro de València).

Eixa idea es va quedar al rebost, perquè, ja ho he dit, escriure novel·les no passava de ser un exercici de fantasia. Quan de sobte, amb la gosadia innocent del principiant, vaig decidir escriure la meua primera novel·la, rescatí la idea, junt a una altra que també tenia guardada (la d’un adolescent que troba el diari de son pare difunt). Finalment, va ser aquesta última la que vaig desenvolupar a El diari del pare, i l’altra història se’n va anar a algun racó perdut de la memòria. Tanmateix, a setembre del 2010 va tornar, i ho va fer amb força. La imaginació m’omplia el cap d’idees a tothora, i potser calia començar a escriure, però per eixos dies tenia sense acabar Un pont sense baranes, i vaig decidir no iniciar la nova novel·la mentre que a l’anterior li faltara una sola coma.

Eixa rigidesa, més pròpia d’un home de ciències, topava amb la llibertat que un lletraferit hauria donat a la seua inspiració. Com que jo estic barrejat, em vaig posar a documentar-me, a estonetes, com dissimulant un poc. I a usades que em vaig documentar. Els moviments de les tropes cristianes, els carrers de la València musulmana, el calendari àrab, les fases de la lluna, les collites de cada estació, la medecina popular, els ruscos... i un fum de coses que jo ignorava. Va arribar Nadal i, en acabar Un pont sense baranes, em vaig entregar sense reserves a Esperant la lluna plena, fins a octubre del 2011, en què vaig concloure la primera versió. El resultat el tindreu d’ací uns mesos a les vostres mans. Jo pense que vaig aprenent a poc a poc i que les meues obres guanyen en complexitat i, espere, en qualitat. Els que van llegir l’esborrany han coincidit en afirmar que és una història “molt bonica”. O això em fan creure tots, des de la primera admiradora (la meua dona) fins a l’últim amic que l’ha llegida. A més, ho avala el veredicte del jurat.

En aquestos moments, el meu agraïment no té límits. Tampoc la meua satisfacció.

Vos pose l’enllaç de la web de l’editorial Bromera, on s’ha fet públic el veredicte.

http://bromera.com/detall-noticia/items/una-novella-sobre-la-conquesta-de-jaume-i-guanya-el-premi-fundacio-bancaixa-de-narrativa-juvenil.html

Han tret un zero, Senyories

Excedint-me en les meues atribucions com a professor, no dubte en qualificar amb un suspens com una casa al sr. Ministre d’Educació, Cultura i Esports i a tots i cada un dels diputats del Congrés. La raó és ben senzilla. Des de la restauració de la democràcia, ningun govern ha sigut capaç de traure endavant una llei d’educació consensuada, a diferència d’altres països europeus amb sistemes educatius estables des de fa dècades. Així ens va en els informes PISA (sobre escolars) o PIACC (amb una mostra d’adults), que ens situen a la cua d’Europa en competències bàsiques com la comprensió lectora o la destresa matemàtica. Increïblement, aquestos tristos resultats es prenen com a argument per a tornar a cometre l’error de fer una llei al gust d’un partit, en lloc de buscar l’interés de l’alumnat, la eficàcia dels docents i el benefici de la societat en general.

Sense haver llegit l’últim text de la LOMCE votat l’altre dia al Congrés, i a partir de fragments, esborranys i articles periodístics, trobe algunes coses que no m’agraden gens.

Una és la reestructuració del 4t d’ESO, que diferenciarà entre ensenyament aplicat i ensenyament acadèmic amb l’excusa de la diversitat de talents. A mi, em recorda els temps de la divisió entre llestos i burros. Si l’exigència del graduat escolar per a cursar la Formació Professional havia dignificat aquesta última, ara sembla que tornem arrere: Als “bons” cal encarrilar-los al Batxillerat; la resta, a l’FP.

Una altra novetat és l’introducció de revàlides al final de determinats cursos. No estic en desacord amb medicions externes i objectives per avaluar un procés, però la llei oblida això mateix, que l’educació és un procés amb vàries etapes. Ací sembla que només compten els resultats finals, l'output. De l’input, res de res. És com si es volguera evitar la fam que es passa a Àfrica enviant bàscules, sense preocupar-se de buscar ajudes, impulsar programes, potenciar l’agricultura, facilitar recursos... D’això, ni menció. A final d’any passarien tots els xiquets per la bàscula, i si no pesen prou, vol dir que han fracassat (els menuts, clar).  

Les conseqüències les coneixen molt bé els educadors, però el senyor Wert no les sap. La veritat és que el senyor Wert desconeix un muntó de coses. Si consulteu la web de La Moncloa descobrireu que el cap del Ministeri d’Educació no té ni la més mínima formació pedagògica. El més semblant són uns anys donant classe a la Facultat de Sociologia. Els docents, per contra, saben de sobra els efectes d’aquestes avaluacions finals. Quin professor de Batxillerat no posa com a primer objectiu preparar l’alumne per a aprovar el selectiu? Les escasses ofertes de llocs de treball qualificat que trobem a la premsa demanen condicions com “capacitat de treball en equip”, “iniciativa i creativitat”, “flexibilitat de criteris”... Però aquestes qualitats tan interessants passaran a un segon pla. La prioritat de l’educador serà dotar l’alumne d’habilitats per a superar la revalida, perquè si no, els dos anys de Batxillerat no li serviran de res.

A més, els mateixos que defenen la LOMCE, que com indica el seu nom pretén millorar la qualitat educativa, estan rebentant les aules d’ESO amb trenta-sis alumnes, reduint el finançament de l’atenció a la diversitat, no enviant suplents...

Hi ha altres coses que no m’agraden, com el fet que la nota de l’assignatura de Religió compte en l’expedient. Jo pense que aquesta matèria deu propiciar la reflexió per a formar i fer créixer la fe dels alumnes creients. Ara bé, si la qualificació d’eixa matèria influeix en la mitja, més d’un fingirà creences que no té per a fer mèrits davant del professor (emblanquina bé el sepulcre, que això puja la nota). Tampoc m’agrada que s’elimine Educació per a la Ciutadania. Mai he trobat al currículum d’aquesta assignatura els mals que li atribueixen. A bon nivell tenim l’ètica social i política en aquest país com per anar menyspreant l’educació en valors ciutadans!

Em resulta inevitable forçar un paral·lelisme amb la situació política dels Estats Units. Allà, la llei decreta que la falta d’acord sobre el finançament del govern paralitze els serveis no essencials, enviant a casa sense sou a milions de treballadors. M’agradaria que ací, també per norma, la falta de consens en lleis essencials enviara a casa, no als treballadors, sinó als diputats ineptes que no es mereixen el sou que cobren. De segur que no tardaven gens en trobar un acord.

Mentrestant, Senyories, només puc suspendre’ls. Perquè en la revàlida de la responsabilitat ètica i política han tret un zero.