18 de maig de 2017

Pell de seda


Amb infinit agraïment al jurat del certamen, a l’ajuntament de Picanya i a Edicions del Bullent, vaig replegar el passat desembre el Premi Enric Valor de Narrativa Juvenil per la novel·la Pell de seda. El meu parlament s’inicià amb una hipòtesi: si William Shakespeare haguera visitat la ciutat de València, potser hui trobaríem que els tràgics fets que va escenificar en Romeu i Julieta podrien haver ocorregut en algun palau del carrer dels Cavallers o en la desapareguda plaça de la Figuera, per on s’entrava a l’antiga jueria valenciana. I és que em resulten sorprenents les coincidències que hi ha entre la Verona de la immortal obra teatral i el cap i casal del regne als inicis del segle XV.


Jo volia escriure una novel·la sobre la relació impossible entre dos joves que s’enamoren perdudament. Encara que els lectors adolescents s’identifiquen més amb personatges del seu temps, havia descartat situar-la en l’època actual. Després de la bona acollida brindada a Esperant la lluna plena, vaig pensar en repetir la fórmula, que sembla permetre el fet d’aprendre un poc d’història mentre es llig. I buscant el context trobí un succés que em va cridar l’atenció: les circumstàncies en què va morir en Ramon Boïl, governador de València, a l’any 1407.


Escarbant en la xarxa, descobrí que eixe personatge té dedicat el carrer “del governador vell” al barri de la Xerea de la capital. Gràcies als articles de l’escriptora i divulgadora Fernanda Zabala, coneguí la llegenda que diu que Ramon Boïl va morir per un assumpte de faldes. Fóra de veres o no, és ben cert que el justícia criminal ho tingué molt complicat, ja que la víctima i el presumpte assassí pertanyien cadascú als dos bàndols que en eixe moment lluitaven pel poder de la ciutat. Els Vilaragut, d’una part, i els Centelles, de l’altra, encapçalaven una cruenta contesa que mantenia dividida la ciutadania, fins al punt que qualsevol incident provocava tal nivell de violència urbana que el Consell Municipal anava de cap.


Després de prendre un cafè amb el mestre Emili Gascó, que sap un muntó sobre la història de València i de demanar orientació al professor Vicent Baydal, del grup de medievalistes Harca, comencí definitivament a documentar-me sobre eixa època. Fou aleshores quan vaig constatar el paral·lelisme entre la ficció de Shakespeare i la nostra situació sociopolítica dels inicis del segle XV. A la coincidència intencionada dels personatges principals, dos joves enamorats que lluiten contra l’adversitat, calia afegir la pertinença a bàndols enfrontats. Caterina, la protagonista femenina és una Boïl, família aliada dels Vilaragut, mentre que els Pertusa, estirp de Guillem, el protagonista masculí, són amics dels Centelles. La confrontació entre els Montesco i els Capuleto semblaria un joc d’innocentots al costat de les bandositats dels nostres nobles. Però hi havia més: si a Verona el Príncep Escalus intentà tallar la lluita entre les dues llars, a València el futur Sant Vicent Ferrer també hagué de posar pau; si la mort de Tibald, el cosí de Julieta, va precipitar el drama, ací tinguérem l’assassinat del governador, que en Pell de seda es converteix en l’oncle de Caterina; si a aquesta li imposen el compromís amb Arnau Soler, de molt bona posició social, també el senyor Capulet vol casar sa filla amb el compte Paris.


La investigació històrica fou molt interessant. Vos puc dir que vaig emocionar-me al arxiu municipal de València, quan vaig tindre a les meues mans les actes originals de les sessions del Consell de la Ciutat que, per cert, m’hagueren resultat indesxifrables sense l’ajuda del professor Rafael Narbona, de la Universitat de València. Li estic molt agraït perquè la lectura d’obres seues va ser molt valuosa i, fins i tot, em va deixar alguns treballs personals. Així em vaig trobar amb un marc històric incomparable, amb els inicis del Segle d’Or on Ausiàs March encara era un xiquet; amb una ciutat que creixia molt més que qualsevol altra de la Corona, tancada per les noves muralles medievals acabades feia poc; amb el Micalet de la seu en plena construcció; i amb el bordell municipal, que passava per ser un dels més prestigiosos i millor organitzats del territori europeu.


Vaig visitar la tomba del governador al convent de Sant Domènech, i també el Col·legi de l’Art Major de la Seda, buscant el rastre d’una tímida indústria, herència mora, que en avançar el segle, es convertiria en el motor econòmic de la ciutat i en un referent importantíssim fora de les nostres fronteres. Eixa seda que la família Pertusa utilitza en els seus telers per a fer espolins i velluts. Eixa seda a què s’assembla la pell de Caterina per a Guillem. Ells dos intentaran teixir una història d’amor que, fatalment, es desfarà com un fil de seda mal trenat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada