Encara que el balanç és positiu, no he pogut estalviar el record d’alguns dels meus fantasmes, és a dir, eixos temors o preocupacions que no m’han deixat dormir més d’una nit.
Un dels primers ha sigut la sensació de no arribar a dedicar suficient atenció individual a l’alumnat. Sobretot em passava al departament d’orientació, on massa a sovint acabava el dia amb un lament: hui no he tingut temps de cridar a tal o a qual alumne o alumna, perquè la redacció d’informes, documents, plans o adaptacions s’enduia un grapat d’hores que no podia destinar als adolescents que m’obrien la seua ànima i em contaven dubtes i xicotetes tragèdies.
Un altre dels fantasmes que m’ha perseguit moltes vegades ha sigut veure com alguns alumnes s’avorrien en les classes mentre jo pretenia que redactaren millor atenent la correcta estructura sintàctica de l’oració i el text, o que parlaren adequadament distingint els diferents registres lingüístics. Les activitats motivadores, els recursos audiovisuals, les tècniques innovadores, tot ha donat un bon resultat en general, però molt poc efectiu per a una part de l’alumnat que des del moment en què acaba el joc i cal obrir la llibreta o el llibre, consideren que tot és un rotllo. Només ho he tingut més fàcil quan ocasionalment m’ha tocat un grup poc nombrós, però sent docent de set o huit classes de trenta-i-tantes ànimes és impossible arribar a tots els alumnes amb una dosi extra de bon humor, de paciència, de reflexos i de capacitat motivadora per a enganxar als més rebels o apàtics.
I un tercer fantasma que m’ha desvetlat sovint ha sigut la desastrosa legislació educativa que patim gràcies a uns polítics incapaços de posar-se d’acord i aprovar una llei general d’educació consensuada, que done estabilitat al sistema i que la seua vigència no estiga limitada al pròxim relleu de govern. L’alumnat és la víctima final de tant de desgavell, però al professorat ens toca bregar contínuament per adaptar-nos en cada inici de curs: ara cal remarcar els eixos transversals, ara s’ha de treballar les competències, ara toca metodologies actives. Tot amb un grapat reunions per a coordinar i programar infinitud de registres, destreses, rutines, rúbriques... Estic convençut que totes aquestes coses són profitoses, de fet, moltes d’elles ja les posàvem en pràctica abans, però no té trellat que cada canvi de llei consagre uns plantejaments i menyspree uns altres que eren meravellosos uns pocs anys abans. És evident que els legisladors no estan dia a dia a l’aula, darrere de la taula del professor i amb trenta alumnes davant. I si hi han estat, ho han oblidat molt prompte. Al remat, els docents patim un constant desgast i desassossec, i hem de recórrer a la professionalitat per a no perdre la vocació. Perquè desgraciadament, en aquest país, tota millora educativa s’ha fet sempre a costa d’empitjorar les condicions de treball del professorat.
Jo ja em retire, però als que seguiu en primera línia vos desitge que no perdeu mai la capacitat d’emocionar-vos (d’il·lusionar-vos, de sorprendre-vos o de cagar-se en la mare que va parir a algú). Jo he arribat a l’últim dia amb més il·lusió que cabreig. Com vos deia a l’inici d’aquest article, no em penedisc d’haver triat aquesta professió i he sigut feliç fent el que he fet, a pesar dels fantasmes que m’han acompanyat de tant en tant. Fantasmes sense llençol, que et visiten de nit sense cap respecte a l’horari.
