El lliurament del Premi Carmesina de Literatura Infantil ha suposat una
alegria per a mi, perquè la meua obra Ximo Potter i el col·leccionista de
mòbils ha rebut una menció especial del jurat. M’haguera alegrat més
guanyar, clar, però per davant estava el gran Enric Lluch, que amb Els
xiquets de la gorra s’ha endut el premi. Enhorabona, Enric!
A mi, la menció del jurat em sap a glòria, perquè es tracta de la primera
novel·la de narrativa infantil que escric. No pensava eixir-me’n del registre
juvenil que m’ha donat a conéixer, però una vesprada, en llegir la promoció que
Edicions del Bullent feia al Faceboock, ho vaig reconsiderar. Per què no? En
“estos tres dies de Pasqua” i poc més, vaig enllestir l’obra i la vaig
presentar al certamen de la
Mancomunitat de La Safor.
I
La veritat és que no puc queixar-me. Les dues primeres novel·les que vaig
escriure estan a les llibreries. De la tercera obra, presentada a dos dels certàmens
de narrativa juvenil més prestigiosos de la Comunitat , em consta que
ha estat entre les finalistes. N’he escrit una altra que també ha comptat amb
la recomanació del jurat d’un concurs. I ara, la cinquena novel·leta, ha
merescut un altre reconeixement.
Tot açò m’unfla molt l’autoestima, que no la butxaca. Les meues obres agraden als jutges, però
pense que encara em queda molt que aprendre. La meua dona diu que em passa com
al cuiner que fa la paella, i en tastar-la, el personal diu: està bona
però... li falta un puntet de sal.
L’escriptora Joaquina Barba em va dir en una ocasió que guanyar premis no
era determinant per a tindre èxit, que als certàmens la valoració d’una obra es
relativa a la resta d’obres que hi concorren i les descartades en un concurs
poden tindre tanta qualitat com les premiades en un altre. Eixe raonament no
crec que siga erroni, però els professors, tenim tendència a proposar obres
premiades d’autors consagrats, com ara Joan Pla, Francesc Gisbert, Enric Lluch,
Francesc Mompó... A més, les
editorials, ofegades per la disminució de vendes, publiquen menys llibres. I la
situació econòmica actual ens ha dut una minva considerable de convocatòries de
certàmens literaris.
Sobre el paper de l’Administració, millor no parlar. La política
lingüística sembla anar en direcció contrària a la que molts desitgem. I el
pressupost cultural, sempre per terra, té curiosos desequilibris: No hi ha
diners per a fomentar la literatura en valencià, però sí que en sobren per a
pagar traductores romaneses...
Així que he de fer-li cas a la meua dona i trobar eixe puntet de sal que
els falta a les meues novel·les per a continuar en aquesta tasca. Perquè ara,
amb premis o sense, no hi ha qui em pare.
