Un puntet de sal

El lliurament del Premi Carmesina de Literatura Infantil ha suposat una alegria per a mi, perquè la meua obra Ximo Potter i el col·leccionista de mòbils ha rebut una menció especial del jurat. M’haguera alegrat més guanyar, clar, però per davant estava el gran Enric Lluch, que amb Els xiquets de la gorra s’ha endut el premi. Enhorabona, Enric!

A mi, la menció del jurat em sap a glòria, perquè es tracta de la primera novel·la de narrativa infantil que escric. No pensava eixir-me’n del registre juvenil que m’ha donat a conéixer, però una vesprada, en llegir la promoció que Edicions del Bullent feia al Faceboock, ho vaig reconsiderar. Per què no? En “estos tres dies de Pasqua” i poc més, vaig enllestir l’obra i la vaig presentar al certamen de la Mancomunitat de La Safor. I ja veieu el resultat.

La veritat és que no puc queixar-me. Les dues primeres novel·les que vaig escriure estan a les llibreries. De la tercera obra, presentada a dos dels certàmens de narrativa juvenil més prestigiosos de la Comunitat, em consta que ha estat entre les finalistes. N’he escrit una altra que també ha comptat amb la recomanació del jurat d’un concurs. I ara, la cinquena novel·leta, ha merescut un altre reconeixement.

Tot açò m’unfla molt l’autoestima, que no la butxaca. Les meues obres agraden als jutges, però pense que encara em queda molt que aprendre. La meua dona diu que em passa com al cuiner que fa la paella, i en tastar-la, el personal diu: està bona però...  li falta un puntet de sal.

L’escriptora Joaquina Barba em va dir en una ocasió que guanyar premis no era determinant per a tindre èxit, que als certàmens la valoració d’una obra es relativa a la resta d’obres que hi concorren i les descartades en un concurs poden tindre tanta qualitat com les premiades en un altre. Eixe raonament no crec que siga erroni, però els professors, tenim tendència a proposar obres premiades d’autors consagrats, com ara Joan Pla, Francesc Gisbert, Enric Lluch, Francesc Mompó...   A més, les editorials, ofegades per la disminució de vendes, publiquen menys llibres. I la situació econòmica actual ens ha dut una minva considerable de convocatòries de certàmens literaris.

Sobre el paper de l’Administració, millor no parlar. La política lingüística sembla anar en direcció contrària a la que molts desitgem. I el pressupost cultural, sempre per terra, té curiosos desequilibris: No hi ha diners per a fomentar la literatura en valencià, però sí que en sobren per a pagar traductores romaneses...

Així que he de fer-li cas a la meua dona i trobar eixe puntet de sal que els falta a les meues novel·les per a continuar en aquesta tasca. Perquè ara, amb premis o sense, no hi ha qui em pare.