Quan la lògica no és rendible...

En la cultura occidental, sempre s’ha dit que l’ésser humà és un animal racional: tenim la capacitat de la reflexió que ens allibera de la precipitació de l’impuls o de la limitació en l’espai i el temps que té el món sensorial. El nostre intel·lecte treballa amb conceptes, i ens comuniquem, defenem unes idees o n’acceptem unes altres usant arguments lògics. Però moltes vegades abandonem la via intel·lectual i prenem el camí que discorre per la nostra part irracional. Si no et puc convéncer (perquè no tinc raó o perquè tu no et deixes), sempre puc intentar emocionar-te, que el món dels sentiments té les portes ben obertes i sovint el guardià de la lògica no vigila què entra i què ix. Açò, els polítics ho saben molt bé, i com no tenen vergonya, juguen amb els sentiments de les persones quan necessiten adhesions (amb intencions electorals, per descomptat).

I per què vos conte tot aquest romanç? Perquè he llegit als diaris que un partit polític ha presentat la proposta de sol·licitar a la RAE la redefinició del terme “valencià”, ja que el seu origen, diuen, data del segle VI aC. La veritat és que no hauria de sorprendre’ns que uns polítics siguen capaços d’exigir als acadèmics una definició a la carta. Els governants duen segles acomodant la realitat als seus interessos, i si cal passar per damunt de les institucions (d’allò que està instituït), ho fan sense cap mirament.

Bé, jo no sóc filòleg, només sóc professor i escriptor, però els meus limitats coneixements m’arriben per a tindre clares unes quantes coses.

La més important és que els especialistes en la llengua són els filòlegs, i són ells els únics autoritzats a explicar-nos a la resta qualsevol qüestió lingüística. I no al revés.

En segon lloc, sempre m’han ensenyat que la nostra és una llengua romànica, és a dir, que l’origen és el llatí establert sobre el substrat preromà dels pobles ibèrics. Mai havia llegit que fóra una llengua ibèrica amb “influències” posteriors, com ara, del llatí.

I tercera, l’actual definició del valencià que dóna la RAE és la que conec de tota la vida (fins i tot abans que els polítics començaren a emmerdar el tema) i no sé de cap facultat de Filologia del món on es predique res diferent.

Recorde que fa més de vint anys la RAE hi va fer una xicoteta modificació. Encara tinc un retall del diari Las Provincias, del 25 d’octubre de 1991, on un titular de la portada deia “Pese a que aún se mantiene lo de variedad de la lengua catalana, la Real Academia admite que la lengua valenciana se sienta como propia por el pueblo valenciano.” A les pàgines interiors segueix l’article, i es diu que hi hagué una definició alternativa presentada pel filòleg Gregorio Salvador on es canviava el vocable “català” per “lengua románica oriental de la península ibérica, compartida con las Baleares y Cataluña y hablada en aquel territorio.” Finalment, aquesta definició no va ser votada ni pel mateix filòleg que la va proposar, i es va aprovar per unanimitat la que apareix actualment al diccionari de la RAE. El que resulta més cridaner de tota aquesta història és l’últim paràgraf de l’article esmentat. Vos el reproduisc: Salvador señaló que había eliminado de su definición la palabra catalán porque “sencillamente no se trata de una lengua que tenga un nombre unitario, lo tiene para los filólogos, de hecho yo lo llamo catalán, pero en Valencia lo llaman valenciano y sienten el valenciano como lengua propia. La lengua –añadió el académico– es la misma, pero tiene nombres distintos. Estoy completamente de acuerdo con la definición que se ha aprobado.”

Doncs bé, si això ho deia el filòleg més aclamat pels valencianistes, i ho publica Las Provincias, que mai ha pecat de catalanista, per què es vol reobrir un debat que semblava tancat?

Els polítics saben que la llengua (i el seu nom), els himnes, les banderes i altres elements que composen la identitat d’un poble tenen una forta càrrega sentimental. I això és delicat, perquè el cor, com he dit abans, no sempre atén a raons. Fa anys, per desgràcia, algú decidí jugar amb la sensibilitat dels votants i va encetar una croada per “salvar el valencià” lluitant contra “l’enemic català”. Encara recorde com patírem el professors per a donar classe per damunt del menyspreu o la polèmica. I ara, els que viuen de la manipulació tornen a la càrrega negant el que diuen els entesos. Aquesta gentola no respecta gens la llengua, perquè se l’apropia i l’embolica per a traure’n profit, encara que es predique el contrari. Quan la lògica no és rendible, es tira mà de les emocions, i res més inquietant que la por a un hipotètic enemic. Hi ha gent que cau en el parany, gent que estima la llengua tant com jo, però a qui fan veure amb hostilitat a tot aquell que accepte que allò que parlen a València, a Catalunya o a les Illes són variants d’un mateix idioma.

Ja ho he dit abans. Si no tinc raons per convéncer-te, t'emocione. Així de fàcil.