Estic insuportable, i què?

El primer que em preguntaren els amics en assabentar-se que em publicaven una nova novel·la, va ser si em reconeixia en el títol. Comentaris humorístics a banda (vull creure que no tenien cap altra intenció), l’expressió que dona nom a l’obra destaca la idea de suportar, que segons el diccionari de l’AVL significa “tolerar, sofrir amb resignació”. Sabem per experiència que la vida ens aboca a sovint a situacions que aguantem conformats, com si no hi haguera escapatòria o no sabérem o volguérem trobar-la. Fins que no podem més i, aleshores, la resignació desapareix i allò que patim es torna insuportable. Tanmateix, el títol de l’obra posa la “insuportabilitat” en primera persona, en el mateix que parla. Soc jo l’objecte que els altres no poden suportar, soc jo qui estic insuportable.

Aquesta declaració suposa implícitament que soc la causa que provoca el patiment de la gent, cosa que no vol dir que admeta que la culpa siga meua. I això explica la segona part del títol, i què?, un interrogant que té molt de desafiament, de rebel·lia. I que sembla clarament contradictori: reconec que no hi ha qui m’aguante, però plante cara si m’ho reprotxen.

Les contradiccions són un element inevitable de la condició humana, i si parlem dels adolescents, diria que un ingredient necessari. Sergi, el protagonista de la novel·la, n’és un clar exemple. És víctima de l’assetjament escolar, però esdevindrà assetjador; cala a un pare que trenca la convivència familiar i els aboca a la ruïna econòmica, però turmenta a la mare que es mata a treballar per traure’l endavant; no té un euro a la butxaca, però el poc que replega el malgasta en les apostes...

Com a orientador escolar he conegut a molts com Sergi. Insolents, irrespectuosos, intractables per als companys i els professors, amb una bel·licositat sense treva davant de tots. Tanmateix, també n’he vist a molts que a l’espai privat del departament d’orientació, sense públic a qui impressionar, han abandonat eixa presumpta fortalesa i han deixat fluir pors i traumes que arrosseguen des de fa temps. De vegades, si sabérem què hi ha a l’entorn familiar i social d’un jove problemàtic, potser seríem més indulgents. Encara està massa bé, si tenim en compte tot allò que passa en sa casa, solem comentar.

I això podríem dir del nostre protagonista. Víctima de la violència verbal, de l’absència d’amor i del masclisme del pare, Sergi no troba en la família el recolzament que necessitaria per a resoldre el seu drama a l’escola. Tanmateix, des que arriba al barri del Carme, al centre de València, s’obrin noves portes. Coneixerà els nous veïns: una bloguera de moda i un escriptor sense èxit, i quan els tres decideixen suportar-se, tot comença a canviar. I aleshores apareix Laura...

Són personatges redons, que van influint-se mútuament i van evolucionant entre frustracions i contradiccions. La trama que conforma l’obra és una successió de fets, de bons i de roïns, com la mateixa realitat. Laia, una de les protagonistes, ho expressa clarament quan diu que “la vida està plena d’històries inacabades”. I de moltes contradiccions, també com la vida real, com el nostre dia a dia. A nosaltres, de vegades, no hi ha qui ens suporte, i en altres ocasions sofrim situacions, tant col·lectivament com individual, que mai haguérem imaginat abans. La rebel·lia juvenil és això: juvenil. Qui ens ho haguera dit, quan érem inconformistes i díscols, que arribaríem a tolerar tant de despropòsit, tanta manipulació, tantes injustícies. Per això mateix, no és d’estranyar que de quan en quan cridem, com el Sergi, “estic insuportable”, i amb ràbia, afegim “i què?”

M’acomiade mostrant sincerament el meu agraïment al jurat que va decidir guardonar la novel·la Estic insuportable, i què? amb el Premi Vila de Teulada de Narrativa Juvenil 2018. Ja la podeu trobar a les llibreries, publicada per l’editorial Bromera, a la col·lecció Espurna.

Llegiu, llegiu, que el món s’acaba!

Vosté parla valencià, doctor?

Al fil dels actuals esdeveniments polítics, em preocupa, i molt, comprovar de quina manera continuen els atacs a la llengua. Veig periòdics que, entre altres catàstrofes, alerten sobre els perills del nacionalisme que, sembla, vol acabar amb la llengua espanyola. És sorprenent de quina manera s’interpreta una situació en què qualsevol intent de protegir i potenciar una llengua minoritzada es veu com l’ariet que destrossarà el castellà en un no res. Sincerament, crec que açò és el fruit d’una maniobra continuada contra el valencià, que de forma sorprenent guanya fàcilment adeptes entre aquells que prediquen amor incondicional per la “benvolguda i dolça llengua valenciana”.

M’agradaria fer una reflexió sobre un dels casos més cridaners del qual es parla molt: el requisit lingüístic per a accedir a l’administració. Estic convençut que no es tracta d’un problema de llengües, sinó de respecte democràtic als drets dels ciutadans. De TOTS els ciutadans.

Segons la Constitució i l’Estatut d’autonomia, a València hi ha dues llengües oficials. Jo demanaria, com a mínim, que es respectaren per igual els drets lingüístics dels valencians, independentment de la llengua que parlen. Què vol dir això? Entre altres coses, que si un ciutadà castellanoparlant que acudeix al metge o a qualsevol dependència de l’administració té dret a que l’atenguen en castellà, si així ho demana, un valencianoparlant també té eixe mateix dret. O és que no som iguals davant la llei? Adoneu-vos que tots els aspirants a convertir-se en funcionaris han de saber castellà (és tan evident que ni s’esmenta aquesta condició) perquè és una llengua oficial, i ningú ho veu com un obstacle. Però si es demana saber valencià, que també és oficial, aleshores és un requisit discriminatori que provocarà, segons diuen, la fugida de grans professionals.

Aquesta postura tan contradictòria es defén amb uns arguments fal·laços que ens volen colar com a irrefutables. Per exemple, dir que en una oposició o concurs, el coneixement de la llengua ha de ser un mèrit, no una barrera. I s’afig malintencionadament que es dóna més importància a la llengua que a la capacitat professional. FALS: a tots se’ls demana la titulació i/o requisits que acrediten la competència en l’àrea professional que es tracte. A més, s’exigeix el domini de les dues llengües oficials (o el compromís de aprendre-les) per poder atendre millor a totes les persones. Dir irònicament que no cal saber medicina, que si el metge et parla en valencià tens la curació garantida, no és altra cosa més que manipular als ciutadans per a posar-los en contra de la llengua vernacla. Parlem clar. Si no saber valencià no ha de ser una barrera, no saber castellà tampoc hauria de ser-ho. Vos imagineu que el metge ens atenguera només en valencià, encara que ens dirigirem a ell en castellà?  A que no? Clar, el requisit lingüístic de saber castellà és per a tots, però saber valencià, no cal. Una interpretació poc democràtica de la igualtat dels ciutadans davant la llei.

En general, molta gent afirma que és de mala educació contestar en valencià si et parlen en castellà. Però no en la situació contrària. Si tu parles en valencià i et contesten en castellà no hi ha cap falta de respecte. Això de “es que yo no hablo valenciano” és una raó més que suficient per a fer-me canviar de llengua. A mi. Però si “el que no lo habla” du un grapat d’anys a València i no li ha donat la gana aprendre el valencià, pot exigir que li parlen en castellà?  En aquest punt no falta qui argumenta que és millor parlar en espanyol, que l’entenen tots. Això sí que és una falta de respecte. És atemptar contra la llengua, la cultura i la tradició pròpies de València. Si hem de ser tan pràctics, seguint eixe raonament, més val parlar en anglés, que l’entén molta més gent. Per acabar-ho de rematar, tenim als que pregonen que cal parlar espanyol perquè estem a Espanya. Aquest argument tan demolidor té el mateix pes que el següent: cal parlar valencià perquè estem a València. I punt.

Estic més que fart de veure com es posen entrebancs al valencià disfressats de visceral defensa en front d’uns suposats atacs a la llengua de Cervantes. Com és possible que s’afirmen coses tan allunyades de la realitat? A València, en tots els àmbits d’ús domina el castellà. En TOTS. La premsa que llegim, la venda i edició de llibres (i els tristos índex de lectura), les pel·lícules que veiem als cines, els programes que fan en la tele, l’atenció al públic en entitats públiques o privades...   El valencià perd per golejada. Tanmateix, cada vegada que es fa un intent per fomentar la nostra llengua, boten milers de ciutadans que es consideren atacats. Penseu què passa si, per exemple, es fan canvis legislatius per potenciar el valencià a l’escola. Doncs resulta que s’està coartant la llibertat dels pares. Jo dec tindre molt mala memòria, perquè no recorde que mai s’hagen decidit des de casa el plans d’estudis, els currículums escolars o la política lingüística.

La realitat és molt depriment: hi ha molts ciutadans monolingües castellanoparlants perquè no saben i/o no volen aprendre la llengua d’Ausiàs March. Tanmateix, s’han extingit pràcticament els ciutadans monolingües valencianoparlants, perquè a tots ens han obligat a saber les dues llengües. I ara resulta que són aquells els que denuncien imposicions. Es veu que la llibertat consisteix en això: uns hem d’aprendre les dues llengües, els altres, no. Per a uns, els deures; per als altres, els drets. Visca la democràcia!