10 de novembre del 2012

Premi de Narrativa Juvenil "Ciutat de Benicàssim 2012


Ahir vaig assistir al lliurament de premis de certamen de narrativa juvenil Ciutat de Benicàssim, que va guanyar Francesc Gisbert amb l’obra El jardí de la memòria. En la seua al·locució, l’escriptor va demanar que quan comprem els regals de Reis no ens oblidem dels llibres en valencià. Dic jo que de segur que teniu a mà un adolescent a qui heu de fer un regalet. Per menys de 10 € podeu comprar-li una novel·la (una de les meues, posem per cas).
Em va alegrar anar-hi. Vaig tindre l’oportunitat d’escoltar les opinions que alguns membres del jurat tenen de les meues obres, i estic molt agraït. Vaig parlar una estona amb Josep Franco, autor que jo no coneixia personalment, i que va quedar finalista amb La nostra aventura africana. Em retrobí amb Josep Usó, que acaba de guanyar el premi Vila de Puçol. Vaig compartir amb els companys del gremi la satisfacció pel fet que encara queden ajuntaments com el de Benicàssim i editors com Josep Llorenç, de Tabarca, que organitzen aquests certàmens; i també detectí el desànim que genera l’actual situació en el sector del llibre, sobretot pel futur de les editorials valencianes.
L’acte s’inicià amb l’actuació del grup musical local Canya de sucre, i va estar conduït per l’escriptor Josep Lluís Tàrrega, qui també formava part del jurat, amb Ascenció Figueres, Josep Palomero, Teresa Broseta i el regidor de Cultura Mauro Soliva.

2 de novembre del 2012

Més sobre els retalls.


L’altre dia buscava a la xarxa convocatòries de concursos on enviar algun dels meus relats curts, i en això vaig trobar en un web municipal la queixa d’un veí pel fet que el seu ajuntament, en plena crisi, es gastara sis-cents euros en un premi literari. Encara que no compartisc eixa opinió, l’entenc perfectament. Si patira fam o m’amenaçaren de desnonament, és evident que em semblaria prioritari que em donaren queviures o sostre en lloc de premiar un escriptor. El problema, pense jo, és que ens diuen amb tanta insistència que els retalls són inevitables que acabem discutint sobre què ha de retallar-se en lloc de preguntar-nos si la solució està en pegar tanta tisorada. Els polítics han gosat tocar tantes coses intocables que sembla “normal” que la gent demane reduir el pressupost cultural. La falta de menjar és molesta i posa en perill la supervivència, la falta de cultura, no. Però a llarg termini pot ser igual de letal. La ignorància és la llenya que encén la flama de la por i del ressentiment, del radicalisme i de la intransigència. Això és una bomba per a la convivència social. I les bombes sempre han sigut armes molt mortíferes.
       Potser semble exagerat que en aquest escrit haja passat de la queixa per un premi literari a les tràgiques conseqüències de la incultura però, ja ho sabeu, sóc educador. Intente inculcar en els meus alumnes l’hàbit de la lectura. Llegir és obrir finestres perquè passe la llum a la nostra ment. I els adolescents que formem ara han de ser el dia de demà lectors de llibres i de periòdics, homes i dones de mentalitat oberta, que no els done por pensar, que tinguen opinió pròpia, que siguen, en definitiva, lliures.
       El drama dels professors és que la llavor que sembrem donarà fruit quan els xiquets ja hagen deixat l’escola. I no per això abandonem la nostra tasca. Tanmateix, els polítics no planten res que no puguen collir en menys de quatre anys. No és rendible cap cosa que no puga vendre’s al mercat electoral. I la cultura sempre és la primera damnificada. Mai ha donat vots. I menys en temps de crisi. Però jo bregue tots els dies perquè els meus alumnes estimen la lectura, i necessite novel·les que desperten el seu interés per la literatura i per la llengua. És menester, doncs, que hi haja certàmens que estimulen la creació i possibiliten la publicació de nous llibres.
       Tots volem que els nostres fills cresquen sans i no escatimem diners en el menjar. Però què passa amb el seu creixement intel·lectual, social i moral?  Quin preu pagarem demà per l’educació que retallem hui?