Més sobre els retalls.

L’altre dia buscava a la xarxa convocatòries de concursos on enviar algun dels meus relats curts, i en això vaig trobar en un web municipal la queixa d’un veí pel fet que el seu ajuntament, en plena crisi, es gastara sis-cents euros en un premi literari. Encara que no compartisc eixa opinió, l’entenc perfectament. Si patira fam o m’amenaçaren de desnonament, és evident que em semblaria prioritari que em donaren queviures o sostre en lloc de premiar un escriptor. El problema, pense jo, és que ens diuen amb tanta insistència que els retalls són inevitables que acabem discutint sobre què ha de retallar-se en lloc de preguntar-nos si la solució està en pegar tanta tisorada. Els polítics han gosat tocar tantes coses intocables que sembla “normal” que la gent demane reduir el pressupost cultural. La falta de menjar és molesta i posa en perill la supervivència, la falta de cultura, no. Però a llarg termini pot ser igual de letal. La ignorància és la llenya que encén la flama de la por i del ressentiment, del radicalisme i de la intransigència. Això és una bomba per a la convivència social. I les bombes sempre han sigut armes molt mortíferes.

       Potser semble exagerat que en aquest escrit haja passat de la queixa per un premi literari a les tràgiques conseqüències de la incultura però, ja ho sabeu, sóc educador. Intente inculcar en els meus alumnes l’hàbit de la lectura. Llegir és obrir finestres perquè passe la llum a la nostra ment. I els adolescents que formem ara han de ser el dia de demà lectors de llibres i de periòdics, homes i dones de mentalitat oberta, que no els done por pensar, que tinguen opinió pròpia, que siguen, en definitiva, lliures.

       El drama dels professors és que la llavor que sembrem donarà fruit quan els xiquets ja hagen deixat l’escola. I no per això abandonem la nostra tasca. Tanmateix, els polítics no planten res que no puguen collir en menys de quatre anys. No és rendible cap cosa que no puga vendre’s al mercat electoral. I la cultura sempre és la primera damnificada. Mai ha donat vots. I menys en temps de crisi. Però jo bregue tots els dies perquè els meus alumnes estimen la lectura, i necessite novel·les que desperten el seu interés per la literatura i per la llengua. És menester, doncs, que hi haja certàmens que estimulen la creació i possibiliten la publicació de nous llibres.

       Tots volem que els nostres fills cresquen sans i no escatimem diners en el menjar. Però què passa amb el seu creixement intel·lectual, social i moral?  Quin preu pagarem demà per l’educació que retallem hui?