Estic trist i indignat

Estic trist i indignat. Molt trist i molt indignat. La indignació em ve de lluny; la tristor, no tant, però aquest cap de setmana ha envaït el meu esperit. La massacre duta a terme a Canal 9, a més de cares conegudes de la pantalla, ha deixat sense treball a gent a la qual estime. Vos cite dos casos que em toquen de prop i també, d’alguna manera, estan relacionats amb la meua faceta literària.

Un n'és Esther, grandíssima periodista i millor persona. L'excel·lent tasca que realitza a la ONG que presideix em va moure a incloure eixa organització en l’argument de la meua segona novel·la. Jo volia que la protagonista fóra solidària, així que la vaig fer membre de Menuts del Món. L’altre cas és el de Jaume, un mestre dirigint audiovisuals i analitzant guions. És amic de tota la vida, quasi de la família, i em va fer l’honor de participar en la presentació d’El diari del pare.

Esther i Jaume han sigut acomiadats de la RTVV. No han valgut més de vint anys d’experiència. No han comptat les oposicions aprovades. Esther i Jaume i molts més hauran d’explicar als seus fills que s’han quedat sense feina, que de res ha valgut ser treballador/a i honrat/da. Però, alhora, caldrà convéncer els xiquets que esforçar-se i treballar val la pena...   Eixe és el vertader drama a afegir a la desfeta econòmica i moral del país. Els pares hem de seguir ensenyant que viure en societat és millor per a tots, que cal complir les lleis, que el respecte als altres és una norma irrenunciable. Tanmateix, ens ho estan posant molt difícil. La situació actual condemnarà les generacions futures a una fragilitat ètica irremeiable, perquè l’educació moral actual està sent dinamitada per aquells que més exemple deurien donar.

Se’n van al carrer més de mil treballadors de la cadena radiotelevisiva autonòmica, perquè al llarg dels anys s’han estat malgastant i desviant els diners de tots. I a pagar-ho, els treballadors. Perquè els processos contra els responsables acabaran, com sempre, en res. Perquè els polítics no assumiran cap responsabilitat per haver nomenat i mantés en el càrrec als que, any rere any, augmentaven el dèficit, fins als vora 1300 milions. La corrupció és inherent al ésser humà, això és cert. No és privativa d’un partit o d’una ideologia. I quan els polítics parlen de la corrupció per a dir “i tu, més” en lloc de modificar les lleis i establir mecanismes de control, és clar que no els interessa cap canvi. Ataquen el contrari per traure rendibilitat electoral, res més.

Eixa és la trista lliçó que aprendran els nostres fills: Els polítics no mouen cap peça perquè s’exigisquen responsabilitats als gestors de diners públics; no faciliten gens la eficàcia dels jutges ni canvien el sistema per a independitzar el poder judicial; i encara que estiguen processats, ni aniran a la presó ni, molt menys, tornaran els diners que han furtat i guarden en comptes bancaris suïssos. L’engany i la mentira poden amb tot. I nosaltres els educadors hem de fer créixer en els alumnes la fe en la democràcia, proclamant la igualtat de tots davant la llei, la separació del poders i la legítima representació dels nostres parlamentaris. Què vergonyós!

Esther, Jaume i tants altres, estic indignat, i només pregue què sorgisca un salvador, una figura amb autoritat moral encapçalant una associació que es dedique a redactar iniciatives legislatives populars que puguen traure’ns d’aquest merder.

Estic trist, amics, i lamente no poder fer altra cosa que vessar la meua ràbia en el paper i dir-vos, Esther, Jaume i tants altres, que em dol molt el que vos ha passat.