Al fil dels actuals esdeveniments polítics, em preocupa, i molt, comprovar
de quina manera continuen els atacs a la llengua. Veig periòdics que, entre
altres catàstrofes, alerten sobre els perills del nacionalisme que, sembla, vol
acabar amb la llengua espanyola. És sorprenent de quina manera s’interpreta una
situació en què qualsevol intent de protegir i potenciar una llengua
minoritzada es veu com l’ariet que destrossarà el castellà en un no res. Sincerament,
crec que açò és el fruit d’una maniobra continuada contra el valencià, que de
forma sorprenent guanya fàcilment adeptes entre aquells que prediquen amor
incondicional per la “benvolguda i dolça llengua valenciana”.
M’agradaria fer una reflexió sobre un dels casos més cridaners del qual es
parla molt: el requisit lingüístic per a accedir a l’administració. Estic
convençut que no es tracta d’un problema de llengües, sinó de respecte
democràtic als drets dels ciutadans. De TOTS els ciutadans.
Segons la Constitució i l’Estatut d’autonomia, a València hi ha dues
llengües oficials. Jo demanaria, com a mínim, que es respectaren per igual els
drets lingüístics dels valencians, independentment de la llengua que parlen. Què
vol dir això? Entre altres coses, que si un ciutadà castellanoparlant que acudeix
al metge o a qualsevol dependència de l’administració té dret a que l’atenguen
en castellà, si així ho demana, un valencianoparlant també té eixe mateix dret.
O és que no som iguals davant la llei? Adoneu-vos que tots els aspirants a convertir-se en funcionaris han
de saber castellà (és tan evident que ni s’esmenta aquesta condició) perquè és
una llengua oficial, i ningú ho veu com un obstacle. Però si es demana
saber valencià, que també és oficial, aleshores és un requisit
discriminatori que provocarà, segons diuen, la fugida de grans professionals.
Aquesta postura tan contradictòria es defén amb uns arguments fal·laços que
ens volen colar com a irrefutables. Per exemple, dir que en una oposició o
concurs, el coneixement de la llengua ha de ser un mèrit, no una barrera. I s’afig
malintencionadament que es dóna més importància a la llengua que a la capacitat
professional. FALS: a tots se’ls demana la titulació i/o requisits que
acrediten la competència en l’àrea professional que es tracte. A més, s’exigeix
el domini de les dues llengües oficials (o el compromís de aprendre-les) per
poder atendre millor a totes les persones. Dir irònicament que no cal saber
medicina, que si el metge et parla en valencià tens la curació garantida, no és
altra cosa més que manipular als ciutadans per a posar-los en contra de la
llengua vernacla. Parlem clar. Si no saber valencià no ha de ser una barrera,
no saber castellà tampoc hauria de ser-ho. Vos imagineu que el metge ens
atenguera només en valencià, encara que ens dirigirem a ell en castellà? A que no? Clar, el requisit lingüístic de
saber castellà és per a tots, però saber valencià, no cal. Una interpretació
poc democràtica de la igualtat dels ciutadans davant la llei.
En general, molta gent afirma que és de mala educació contestar en valencià
si et parlen en castellà. Però no en la situació contrària. Si tu parles en
valencià i et contesten en castellà no hi ha cap falta de respecte. Això de “es
que yo no hablo valenciano” és una raó més que suficient per a fer-me canviar
de llengua. A mi. Però si “el que no lo habla” du un grapat d’anys a València i
no li ha donat la gana aprendre el valencià, pot exigir que li parlen en
castellà? En aquest punt no falta qui argumenta
que és millor parlar en espanyol, que l’entenen tots. Això sí que és una falta
de respecte. És atemptar contra la llengua, la cultura i la tradició pròpies de
València. Si hem de ser tan pràctics, seguint eixe raonament, més val parlar en
anglés, que l’entén molta més gent. Per acabar-ho de rematar, tenim als que
pregonen que cal parlar espanyol perquè estem a Espanya. Aquest argument tan
demolidor té el mateix pes que el següent: cal parlar valencià perquè estem a
València. I punt.
Estic més que fart de veure com es posen entrebancs al valencià disfressats
de visceral defensa en front d’uns suposats atacs a la llengua de Cervantes. Com
és possible que s’afirmen coses tan allunyades de la realitat? A València, en tots
els àmbits d’ús domina el castellà. En TOTS. La premsa que llegim, la venda i
edició de llibres (i els tristos índex de lectura), les pel·lícules que veiem als
cines, els programes que fan en la tele, l’atenció al públic en entitats
públiques o privades... El valencià perd per golejada. Tanmateix, cada
vegada que es fa un intent per fomentar la nostra llengua, boten milers de
ciutadans que es consideren atacats. Penseu què passa si, per exemple, es fan
canvis legislatius per potenciar el valencià a l’escola. Doncs resulta que
s’està coartant la llibertat dels pares. Jo dec tindre molt mala memòria,
perquè no recorde que mai s’hagen decidit des de casa el plans d’estudis, els
currículums escolars o la política lingüística.
La realitat és molt depriment: hi ha molts ciutadans monolingües castellanoparlants
perquè no saben i/o no volen aprendre la llengua d’Ausiàs March. Tanmateix, s’han
extingit pràcticament els ciutadans monolingües valencianoparlants, perquè a
tots ens han obligat a saber les dues llengües. I ara resulta que són aquells els
que denuncien imposicions. Es veu que la llibertat consisteix en això: uns
hem d’aprendre les dues llengües, els altres, no. Per a uns, els deures; per als
altres, els drets. Visca la democràcia!