Encara sou monàrquics?

Vull compartir amb vosaltres una bona notícia: el meus alumnes de 3r d’ESO m’han demanat que, en lloc d’un, els faça llegir dos llibres per avaluació, amb la bonificació corresponent en la nota, clar. No obstant això, de seguida, n’han eixit uns quants dient que no, que amb un llibre ja n’hi havia prou. Açò m’ha fet recordar que no podem deixar de buscar recursos per fer que als xiquets els agrade més la lectura.

Quan són menuts sembla més fàcil. Potser siga massa tard per modificar el conte de Blancaneus, però quedaria molt bé que entre els set nans, a més del savi, hi haguera el lector. Pense que encara estem a temps de modificar les sèries de dibuixos animats que les cadenes repeteixen cíclicament. Què vols sembla si entre eixos éssers blaus tan encisadors introduïm el barrufet devorallibres?

Ara bé, caldria buscar programes de més popularitat entre els adolescents. Un concursant de Gran Hermano és descobert amagat davall del cobertor llegint un llibre!!!  Impactant, no?  Tampoc hem de menysprear les formes de comunicació que ens ofereixen les noves tecnologies. Les xarxes socials o el wasap serien un bon canal per fer circular una cadena. Quan rebes aquest missatge, has de reenviar-lo a cinc amics, i a qui te l’ha enviat, li regales un llibre. Sé del cas d’una xica a qui van regalar cinc best sellers la mar d’atractius. Per contra, un xicot que trencà parcialment la cadena va rebre les memòries de l’Ana Obregón.

Amb tot, jo no m’oblidaria d’un recurs tan vell com efectiu: la carta als reis mags. La crisi, que tot ho envaeix, no permet massa alegries, però si els xavals demanem un llibre, és difícil que ses majestats els el neguen. Així que, si encara sou un poc monàrquics (en el sentit nadalenc de l’expressió), vos suggerisc que inclogueu alguna novel·leta entre els regals que penseu comprar als fills, nebots i altres representants d’eixa edat tan bonica, en què es forgen les il·lusions pròpies i es trenquen els nervis aliens. Que els llibres, com la música, també calmen les feres.

Carta a un ministre

Mire, senyor Wert, quan explique als meus alumnes la problemàtica d’una societat bilingüe, sempre els demane que no analitzen el tema pensant en la igualtat de llengües, sinó des de la igualtat de drets dels ciutadans. I és que crec que un dels pilars de la democràcia és que tots som iguals davant la llei. Sembla que alguns no opinen el mateix.

He llegit que impulsa vosté un projecte pel qual l’administració hauria de pagar l’escolarització d’un alumne en un centre privat si l’oferta pública o concertada no ofereix l’ensenyament amb el castellà com a llengua vehicular. La justificació d’aquesta mesura gira al voltant del dret dels pares a triar la llengua en què l’escola educa els fills i l’obligació de les autoritats de garantir l’ús d’una llengua oficial.

Encara que aquesta mesura la formula pensant en la situació de Catalunya, l’aplicació afectaria a totes les comunitats amb llengua pròpia, inclosa la nostra. I jo em pregunte:

Per què cap ministre no ha dit ni pruna quan un xiquet no tenia plaça per a ser educat en valencià?  És que els pares valencianoparlants no tenim el mateix dret que els castellanoparlants? Dit d’una altra manera, fins i tot pagaran el centre privat a qui demane l’educació en castellà, però no si la vol en valencià. I tocant a l’obligació de l’administració, es veu que garantir l’ensenyament en castellà és més important per a vosté que garantir-lo en la nostra llengua.

El que més em fot, senyor ministre, és que presenta el problema de tal forma que sembla que les víctimes són els castellanoparlants. Tinc clar que els uns i els altres estem obligats a respectar-nos i a entendre’ns, però no m'agrada que em prenga vosté com a un imbècil. Actualment, a la Comunitat Valenciana, és més fàcil trobar una plaça escolar en castellà que en valencià. Hui, un ciutadà monolingüe castellà pot viure sense cap complicació, mentre que un monolingüe valencià (espècie extingida) tindria molts problemes. Les obligacions i les renúncies segueixen sent per als mateixos. És la asimetria de sempre. A tots els valencianoparlants ens han castellanitzat, però als castellanoparlants no els han exigit els mateixos deures respecte al valencià. I ara, senyor ministre, ve vosté a salvaguardar els drets d’aquells que, precisament, estan afavorits per la llei, per més que aquesta se supose igual per a tots.

No sóc cap analista sociopolític, sinó un ciutadà pla preocupat per la llengua, per això la meua opinió possiblement siga massa simple, però li la dic: pense que bona part del problema té l’origen en el fet que confón ser espanyol amb ser castellà. Partint del concepte d’Espanya que defén la Constitució (un conjunt de distintes nacionalitats unides en un Estat comú) hauria de ser equivalent, si més no, comparable, que un ciutadà castellà defenguera la seua “castellania” i un català defensara la seua “catalanitat”. Tanmateix, el primer el considera vosté un model de patriotisme mentre que el segon és un separatista. I si fóra basc, a més, seria un presumpte terrorista. És molt sospitós que la gent que crida a favor de la unitat de la pàtria siga la primera que rebutja qualsevol manifestació cultural que no siga castellana, inclosa la llengua, clar. Per què els molesta tant que es parlen altres llengües? Recorde quan un mitjà de comunicació es féu ressò de l’entrada en el govern del professor Ernest Lluch, que va viure uns anys a València. Un oient molt indignat protestava perquè un ministre d’Espanya no podia dir-se Ernest, sinó Ernesto. Alguns ni admeten que tinguem noms propis en la nostra llengua!

Senyor ministre, a tots els valencianoparlants ens han obligat a parlar i comunicar-nos en castellà. A tots. I al llarg de segles. Però no podem exigir l’obligatorietat de l’educació en valencià. Per si el decret del trilingüisme de la Conselleria no és suficient, el tenim a vosté, disposat a espanyolitzar-nos a tots, perquè cal garantir els drets dels castellanoparlants. Els valencianoparlants no tenim tanta categoria. Mai defensarà vosté els nostres drets al mateix nivell.