28 de novembre del 2014

Balansiya, l'assignatura pendent

L’altre dia vaig visitar la Plaça del llibre, eixa espècie de minifira del llibre valencià que per segon any consecutiu s’organitza a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, al cor de la ciutat de València. En acabar, eixírem al carrer de Sant Vicent i, pensant en pegar un mosset a qualsevol lloc proper, la meua dona i jo ens vam trobar una agradable sorpresa. A la façana de la taverna Orio hi havia informació, plànol inclòs, de la muralla àrab de la ciutat. I dins del local, amb permís d’un cambrer molt amable, poguérem baixar al soterrani i veure el basament de l’antiga Porta de Baytala, l’entrada sud que s’obria al camí del regne de Múrcia (actual carrer de Sant Vicent).

No sabia jo de l’existència d’aquestes restes, i això que, quan vaig escriure Esperant la lluna plena, vaig regirar cel i terra per trobar informació sobre Balansiya, la València adolescent de la qual coneixem molt poc, tant poc que suspendríem en història si ens preguntaren per l’època musulmana de la ciutat. I com un alumne que vol justificar el suspens, diríem que no podem saber allò que no ens han ensenyat. Comparativament, hi ha poca bibliografia sobre el tema. Per a mi, bastaren La ciutat de València, de Sanchis Guarner, i un llibre més modest, La Valencia musulmana, que Vicente Coscollá ha farcit de dades i d’afecte. A més, crida l’atenció la poca inclinació que ha tingut l’Administració per restaurar i donar a conéixer un període de la nostra història tan captivador com desconegut. La plaça del Tossal i la plaça de l’Almoina són els únics llocs on podem trobar vestigis de la Porta de la Colobra i de l’alcàsser, respectivament, llocs on després de les excavacions, hi ha hagut interés per conservar les restes i condicionar-les per a ser visitades. També s’ha rehabilitat els banys de l’Almirall, encara que aquestos, tot i ser d’estil àrab, es construïren ja en època cristiana. Llevat d’això, que jo sàpiga, tot el que es conserva de Balansiya està integrat dins de propietats particulars, com ara la taverna citada més amunt i el forn de la cantonada del carrer dels Roters amb el carrer de Palomino, o en edificis d’entitats no municipals, com l’antiga seu de la Universitat de València, al carrer de la Nau.

El que més pena dóna es veure com passen els anys i no hi ha cap actuació per recuperar les úniques dues torres de la muralla àrab que queden en peu, a la plaça de l’Àngel i al carrer de la Mare vella. Pitjor és el cas del tros de pany que resta al carrer de les Salines. A ras de terra, arrenglerat a les cases, s’alça allò que sembla la paret d’un edifici que no hagen acabat d’assolar, amb una forma que recorda les capritxoses fumegueres pètries de la ciutat encantada, a la província de Conca. U no s’explica com les pluges de la tardor o l’especulació urbanística no han acabat amb aquest tros d’història. Cap intervenció per conservar-lo. Ni tan sols un trist cartell que informe als indiferents vianants que allò que està destinat a ser un muntó de runes fou un dia part de la bella i inexpugnable medina de València.


Tanmateix, vos he de dir que del grapat de valencians que desconeixen el passat musulmà de la ciutat, hem de descomptar-ne uns cinquanta. Sí, perquè eixa és la quantitat d’alumnes de l’IES de Vilamarxant que aquesta setmana han fet la ruta de Balansiya, un itinerari que ressegueix la muralla àrab, una activitat que l’editorial Bromera ofereix per reviure l’ambientació d’Esperant la lluna plena. En paraules de la professora, per als xics i xiques vilamarxanters, la ruta ha sigut enriquidora i divertida, i els ha permés gaudir més del llibre i conéixer millor el passat de la capital i la cultura islàmica. Ha sigut el primer col·legi en realitzar aquest itinerari, i a la vista dels resultats, es preveu que la visita es convertisca en un complement educatiu molt atractiu per als lectors de la novel·la. El personal implicat des de l’editorial està molt il·lusionat. I jo, com autor, estic molt satisfet pel fet que l’obra transcendisca el paper i l‘imaginació, i s’ubique en llocs concrets i tangibles. Per a mi és un orgull que Esperant la lluna plena contribuïsca a conéixer la nostra història i ajude d’alguna manera a superar eixa assignatura que encara tenim pendent.

1 de novembre del 2014

Un any de lluna plena

Ara fa un any que van distingir Esperant la lluna plena amb el Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil i des d’aleshores, el llibre començà a créixer, encara que fins abril no va veure la llum. A la part literària, se li afegí un apèndix històric per a contextualitzar l’obra, i una pàgina Web que vaig fer amb l’inevitable destorb als amics informàtics que remeien com poden les meues carències (recordeu uns fascicles titulats Informàtica para torpes?  Sempre he pensat que anaven adreçats a mi). El llibre també s’ha vist completat amb unes propostes didàctiques. Però no penseu que la criatura només m’ha donat faena. Només nàixer va dur-me, ella a mi, a la Fira del Llibre de València, a emissores de radio i també al plató de Vent de llevant, de Levante TV.

Aquesta tardor, Esperant la lluna plena m’ha propiciat tres nous esdeveniments: la participació en el cicle Escriptors a la Biblioteca Valenciana, el proper dia 25 de febrer, que emmarcarà la trobada amb alumnes d’un grapat de col·legis al Monestir de Sant Miquel dels Reis. També una proposta interessantíssima que em fa molta il·lusió: una ruta pels llocs més destacats de la València musulmana a partir de la lectura del llibre, que l'editorial ofereix als col·legis. I en tercer lloc, la concessió del Premi 9 d’octubre d’Educació i Cultura, per part de l’ajuntament d’Alboraia, encara que en això també han tingut a veure l’arribada d’altres fills literaris, com El café de la Malva, editat per Tabarca Llibres al febrer i la pròxima aparició d’una nova novel·la, aquesta adreçada al públic infantil.

Evidentment, Esperant la lluna plena només m’ha dut satisfaccions. L’última, situar-se entre els deu llibres més venuts actualment per Bromera (un modest 9é lloc que em fa surar enlaire). Però aquesta visió eufòrica no tapa una realitat no tan optimista al sector del llibre en valencià. D’una banda tenim l’efecte d’una crisi econòmica que ha fet baixar les vendes a uns nivells alarmants. Els mateixos professors, que fa poc encara estimulàvem els alumnes perquè compraren llibres i es feren la seua biblioteca personal, ara flexibilitzem els períodes de lectura, per tal de facilitar que els deixen els llibres els uns als altres, i així no carregar més les despeses familiars. Les ajudes per part de l’administració minven, si no s’esfumen, i moltes editorials estan condemnades a la desaparició o a “buscar la protecció” d’una altra més forta (Marfil i Ecir ja són de Tabarca Llibres; Tàndem, d’Edicions Bromera).

Amb tot, com a professor i com a escriptor, no em lleve del cap una cavil·lació que sembla no tindre fàcil solució: Si descomptem la literatura escolar que és de consum obligatori, quans llibres escrits en valencià es venen? Per què els actuals alumnes, que han de llegir obres en les dues llengües cooficials, esdevenen quasi tots lectors unilingües en deixar l’institut?  Què estem fent malament a les escoles? Sincerament, no ho sé. Anime els meus alumnes perquè llisquen més d’un llibre per avaluació, intentant que l’estímul de traure més nota quede diluït en el plaer de gaudir d’una bona història. Fins i tot, els involucre en un taller d’expressió escrita amb la il·lusió que l’interés per escriure millor incremente les ganes de llegir. Potser només siga això, una il·lusió, però em quede amb la idea, no amb el significat de falsa aparença, sinó amb l’accepció d’entusiasme, de motivació. En eixe sentit, moltes coses m’han il·lusionat aquest últim any, un any en què la lluna ha lluït plena i redona, i no vull deixar perdre ni un dels estímuls que Esperant la lluna plena m’ha brindat per a seguir endavant. Vos ho dic d’una manera més poètica:
He llogat un tros de cel
perquè no es perda ninguna
de les il·lusions que creixen
sota la llum de la lluna.

10 d’octubre del 2014

Gràcies, Alboraia!


El premi 9 d’octubre d’Educació i Cultura que m’ha atorgat l’Ajuntament d’Alboraia em deixa molt satisfet i molt agraït. Molt satisfet perquè em sent apreciat pels meus veïns. M’ho demostren pel carrer, en les presentacions de les meues novel·les...  També podria dir que em sent volgut pels meus alumnes, però afirmar això, en temps d’exàmens, pot ser un poc arriscat. Molt agraït a l’Ajuntament, sobretot perquè han comptat amb l’opinió de diverses associacions locals abans d’emetre el veredicte.

Volguera fer extensiu aquest premi a tots els escriptors del poble. Els Nadals passats vaig fer un recompte de les persones naturals o veïnes d’Alboraia que havien publicat, almenys, un llibre. Me’n van eixir díhuit, i si afegim als que s’han estrenat enguany, entre els quals es troba Josep Císter, també premiat hui, en passen de vint. No sé que penseu vosaltres, però a mi em sembla un fet fora d’allò normal. Ignore quin és la mitjana d’escriptors per metre quadrat o per habitant, però més de vint escriptors a Alboraia em crida molt l’atenció. No sé si serà la influència de la lluna plena o un efecte secundari de l’orxata, però no deixa de ser un fet excepcional que no deuríem passar per alt. Ja sé que no hi ha diners, tanmateix, pensar és gratis, i caldria que pensàrem alguna cosa perquè la sang literària seguisca fluint per les venes dels alboraiers, sobretot dels més joves.

Hui estic doblement content. D’una banda, perquè és la festa de tots els valencians, que això sempre m’ha alegrat, ja que estime molt la meua terra, la meua llengua i la meua gent. D’altra banda, perquè he rebut aquest premi i, a més, en un any especial. A l’àmbit literari, m’han publicat dos llibres, El café de la Malva i Esperant la lluna plena, i el tercer, una novel·la infantil, ja està enllestit per anar a la impremta. I en el pla personal, al 2014 he complit vint-i-cinc anys de casat...  amb la mateixa dona. Amb el vostre permís, entre les fruites de massapà li vaig a regalar aquest premi, perquè aguantar-me durant vint-i-cinc anys té molt de mèrit.


Reitere l’agraïment a l’alcalde Miguel Chavarría, a la resta de regidors i a tots els veïns d’Alboraia.  Bona festa!

19 de setembre del 2014

La senyora Català i el darwinisme social

- Mª José, Mª José, desperta’t!
- Què passa?
- He tornat des de la història per encarregar-te una missió –va dir el desconegut.
- Has tornat des de la història?  Tu qui eres?
- Que no em reconeixes?  Sóc Carles.
- Quin Carles?  Marx? –va preguntar aterrada.
- No, dona, no.  Sóc Carles Darwin.
- Ah! –exclamà alleugerida.

Eixe podria haver sigut l’inici de la gran revelació, de l’experiència sobrenatural en la qual la nostra Consellera va beure de les fonts de la Teoria de l’Evolució. La veritat és que no sabem com començà la cosa, però hui és indiscutible que la senyora Català s’ha convertit en un bastió de l’evolucionisme, o millor del darwinisme social, tan injustament menyspreat.
Proves no en falten. Sense anar més lluny, al final del curs passat vam assistir a la validació empírica del concepte de selecció natural. El disseny experimental va consistir en avançar la convocatòria de setembre a juny, de manera que els estudiants que abans tenien dos mesos llargs per a preparar els exàmens, ara només tingueren dues o tres setmanes. És clar que un alumne que suspén un parell d’assignatures pot tindre possibilitats d’aprovar, tan clar com que amb cinc o sis suspeses resultarà molt complicat superar el curs. Així, els que per naturalesa són més “forts” passen el tall, mentre que els “febles” repeteixen i comencen a caure al pou dels fracassats escolars. I això que els professors van obrir la mà i quasi desvirtuen els resultats.
Aquestos dies hem comprovat com la nostra pròcer ha fet un experiment sobre el concepte d’adaptació al medi. Amb molt d’enginy ha combinat dos factors:
a) Iniciar el nou curs a les primeries de setembre.
b) Posar trenta-sis alumnes a les aules d’ESO o quaranta-dos en Batxillerat (límits revisables a l’alça).
Amb aquesta barreja se sotmet l’alumnat i els docents a condicions tèrmiques tan adverses que resulta molt fàcil discriminar qui són els febles (eixos que es queixen, que protesten o, fins i tot, es desmaien a l’aula, veges tu!). Tampoc podem oblidar la repercussió que la conseqüent falta atenció tindrà en el rendiment de l’alumne. És clar que només tiraran endavant els forts, els que millor s’adapten al medi.
Inexplicablement, la comunitat científica ha silenciat aquestos avanços. L’altre dia vaig descobrir consternat que les enciclopèdies digitals especialitzades no fan cap esment als progressos que la Consellera està aconseguint en la contrastació de la teoria de l’evolució. Fins i tot, des del seu partit resten importància a aquestos experiments. Hi ha qui, per tal de desacreditar la senyora Català, ha dit malintencionadament que ella no és responsable de la calor que fa a les aules, minimitzant el fet que l’avanç del començament del curs i l’augment de la ratio són mèrit exclusiu de la deessa de l’avinguda de Campanar.
Per sort, la nostra destacada antropòloga és infatigable, i ja ha anunciat les claus d’un nou estudi. Prenent com a subjecte experimental l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, pretén variar les condicions d’existència (per exemple, eliminar el pressupost) per tal de comprovar empíricament si els acadèmics s’adapten al nou entorn imposat per una espècie superior (els polítics).

Com d’orgullosos hauríem d’estar de la Consellera!  Potser caldria demanar al govern suec que facilitara la creació del Nobel d’Educació, perquè de segur que aquesta cum laude en pedagogia obtindria el reconeixement internacional. Ara bé, siguem seriosos i no cantem victòria precipitadament. Cal reconéixer que el ministre Wert seria un dur competidor. I és que en els temps que corren, Mª José té un cognom tan poc afortunat...

17 d’abril del 2014

Presentació del Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil

Esperant la lluna plena acaba d’eixir del forn. Tendra i calenteta, la novel·la comença el cicle de presentacions a la ciutat de València, concretament al Centre Cultural Bancaixa, la seu de la fundació patrocinadora del Premi de Narrativa Juvenil del Certamen Ciutat d’Alzira. Serà el Dia del Llibre, una data ben adient per a un acte literari.
A més del parlament de Josep Maria Catalunya, representant l’entitat amfitriona, hi intervindrà el professor universitari Gonçal López-Pampló i l’escriptor Vicent Enric Belda, guanyador del mateix guardó en l’edició de l'any passat. I jo, clar.
M’alegraré molt si ens acompanyeu.


2 de març del 2014

Presentació.

Ja tinc data i hora per a la presentació del llibre El café de la Malva.
En aquesta ocasió comptaré amb la col·laboració de la meua amiga i companya de treball Mònica Ramón, que ens delectarà amb les seues paraules, sempre fidel reflex de la visió personal sobre un autor i un món escolar que coneix molt bé.
A més, com podeu veure a la invitació, hi ha el curiós anunci de la participació en l’acte d’alguns dels personatges protagonistes de la novel·la.
Com sempre, serà un goig gaudir de la vostra companyia.
Vos espere.


14 de febrer del 2014

Acadèmics versus Déus

Estimado señor Rajoy:

Espero no interrumpir sus muchas ocupaciones y preocupaciones con mi misiva, pero quisiera llamar su atención sobre un asunto que, según mi modesto parecer, está usted descuidando. Y es un tema que aquí, en la Comunidad Valenciana, los gobernantes manejamos con mucha eficacia.

Verá, hace unos días, la Academia Valenciana de la Lengua (AVL) presentó su “Diccionario Normativo Valenciano”, un trabajo inmenso cuyas bondades voy a obviar porque lo verdaderamente interesante es que en la definición del vocablo valenciano, se reconoce que es una variedad del sistema lingüístico catalán. ¿A que ya adivina por dónde voy?  Cuando nos conviene, los catalanes son el enemigo, así que realicé unas declaraciones presentando la definición como un ataque contra los valencianos, afirmando que no se ajusta al Estatuto de Autonomía y advirtiendo que no se permitirán intrusiones de una academia que no tiene razón de ser si no es capaz de cumplir con su obligación de defender nuestra lengua. ¿Sabe usted la rentabilidad electoral que esto puede suponer?

Por supuesto que lo sabe. Por eso me quejo. Ya que está usted criminalizando a los catalanes tan magistralmente, ¿por qué no incluye en su estrategia un fuerte tirón de orejas a la Real Academia de la Lengua (la española, claro). No habrá reparado en ello, señor Rajoy, pero en el diccionario de esa institución se define el valenciano como “variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia” ¡Qué manía con lo del catalán! ¿Quiénes se piensan que son estos académicos?  Por el hecho de ser filólogos, escritores o historiadores se creen con derecho a hablar sobre la lengua, como si la ciencia o la historia estuvieran por encima de las disposiciones de los políticos, que somos como Dioses, las legítimas autoridades en todo, porque así lo ha expresado la voluntad popular.

Hágame caso, señor Presidente. Ordene que se tache lo de “catalán” en el diccionario. Y si no obedecen, amenace a la RAE con su disolución. Así, con un par. Luego siempre puede usted maquillarlo. Si le sirve de ayuda, aquí tenemos un Consell Jurídic Consultiu que hace unos encajes de bolillos que ni en Camariñas. Imagínese que han sido capaces de emitir un informe que, en sus conclusiones afirma que “el valenciano es lo que la Academia Valenciana de la Lengua diga que es, en ejercicio de su función de determinar la normativa oficial de la lengua”. Y seguidamente, indica que “la definición contenida en el Diccionario Normativo no se acomoda al Estatuto de Autonomía”, es decir, se interpreta que hay una discrepancia que debe eliminarse ajustándose a lo que en su día redactamos los políticos.

Para que quede más claro, reconocen la autoridad de los académicos (aunque me pese), pero inmediatamente los deslegitiman al declarar ilegal la definición que éstos han incluido en el diccionario (justo lo que pedía el gobierno valenciano). Este órgano consultivo es una joya. Sí, ya se que esto chirría, que con el mismo argumento, la definición de español de la RAE no se ajusta a la Constitución Española, pero da igual, porque estos juristas no tendrán ni idea de lingüística, pero dictaminan los disparates que haga falta. Incluso se ha atrevido a regalarnos un titular de prensa sin desperdicio:  “Lo que ha hecho la Academia Valenciana de la Lengua es una extravagancia” ¡Me encantan estos asesores!

Lo dicho, señor Rajoy. Métale mano a la RAE para que cambien la definición de valenciano, y verá que bonito les queda el diccionario. Aunque, si le soy sincero, no me gusta mucho la definición de castellano, porque se dice que se le llama así al idioma español por el hecho de haber surgido en Castilla. Claro, si aplicamos la misma lógica al valenciano, pues ya tenemos ahí al catalán… Pero bueno. No me gusta el vocablo y punto, por mucho que le pese a mi familia. Sin embargo, me encanta la acepción de español que lo define como “lengua común de España y de muchas naciones de América, hablada también como propia en otras partes del mundo”  ¡Qué orgullo siento al ser miembro de una Comunidad Lingüística tan importante! ¡Cuanta riqueza atesora esa lengua que es capaz de mantener la unidad a pesar de las numerosas variantes que tiene! Vale, vale, ya sé que suena contradictorio, que lo que argumento como loable en el español lo reniego en el valenciano, pero ¿qué le vamos a hacer?  Los políticos tenemos mucho desgaste montando farsas y tapando corrupciones como para que, además, tengamos que preocuparnos por ser coherentes. ¡Qué le voy a contar yo a usted!

Bien, esa es mi queja. No demore el tirón de orejas a la RAE.  En Valencia no queremos nada que huela a catalán. Y hablando de Valencia, ¿no tendrá usted alguna Subsecretaría vacante?  Es que aquí en la Comunidad el futuro no pinta bien, y creo que mi currículum es meritorio, pero la suerte me es esquiva. Fíjese que en el enfrentamiento con la AVL que le he comentado, yo me he llevado los palos y la Consellera de Cultura se va a llevar las glorias. ¡Apellidándose como se apellida!

En fin, señor Presidente, medite esta crítica, que está hecha desde el cariño, incluya el toque a la RAE en su hoja de ruta, y no se le olvide lo de la Subsecretaría.

Sinceramente suyo,

Serafín Español.

7 de febrer del 2014

El café de la Malva

Poc abans de l’estiu del 2012 vaig posar-me a treballar en una nova novel·la, la quarta. Tenia dues idees, d’eixes que els veus possibilitats quan se t’ocorren, però les deixes madurar a poc a poc. Feia uns mesos que havia acabat d’escriure Esperant la lluna plena, obra a la qual havia dedicat més d’un any d’intens treball de construcció, redacció i, sobretot, de documentació. Potser per això em semblà més oportú tornar a l’entorn escolar de les meues primeres novel·les. Més de trenta anys treballant en un col·legi donen per a molt. Vaig partir d’un fet real per a construir una història on la inevitable colla d’adolescents no són els únics personatges principals, ja que comparteixen protagonisme amb alguns professors.

Per a donar-li profunditat a un escenari més o menys previsible com és un institut, vaig buscar un rerefons més complex, i aleshores decidí incorporar un drogoaddicte, un coprotagonista que fera de contrapunt dramàtic a la superficialitat d’alguns dels altres personatges. Haguí de documentar-me a fons, perquè al meu treball diari no estic en contacte amb el món de les drogues dures. L’ajuda dels companys psicòlegs fou molt valuosa, i estic agraïdíssim a Belén, terapeuta en drogoaddicció que em va brindar les peces per descriure el drama amb realisme. Des del primer moment vaig concebre les dues línies argumentals separades per a presentar-les en capítols alterns, amb la intenció de provocar constantment en el lector la pregunta sobre el nexe entre elles.

Vos avance un poc la temàtica de la novel·la. D’una banda tenim un café que hi ha al popular barri mariner de la Malva-rosa. Entre les seues quatre parets, algú que diu ser un membre d’una ONG intenta trobar el rastre perdut d’un drogoaddicte parlant amb les persones que més el coneixien. A través de les entrevistes que manté, sabrem la història de Berni, un xicot encisador que, a poc a poc, es va enganxar a les drogues i va veure com la vida còmoda i feliç que duia fins a eixe moment se li esmunyia de les mans. El deteriorament de les relacions personals, familiars i socials acabaran convertint-lo en un indesitjable a qui tots giren l’esquena.

D’altra banda, no molt lluny d’allí, a l’institut d’educació secundària del barri trobem Marc, un tutor de Batxillerat a qui se li amuntona la feina. Ha d’esbrinar qui ha intentat accedir al sistema informàtic de qualificacions per tal de falsificar les notes. A més, vol ajudar al professor de Matemàtiques, home major i desmotivat, a qui bona part de l’alumnat no li deixa donar classe com cal perquè li ha perdut el respecte. Afortunadament, Marc troba el recolzament en un grupet d’alumnes responsables, treballadors i divertits, que igual li munten una festa com interfereixen en els afectes que una professora sent pel tutor.
Les protestes dels veïns per la “reurbanització” del Cabanyal i pel mercat de la droga de “les casetes rosa” esguiten les dues trames que transcorren separades fins que, de manera sorprenent, es fan una sola història, pense que entranyable.

Els que em coneixeu, sabeu que no estic parat fàcilment, així que el passat estiu (2013), en haver acabat un altre projecte, vaig reprendre la novel·la. A partir d'un suggeriment de la meua amiga Maria José, una de les poques persones que havia llegit l’esborrany, vaig decidir reescriure la meitat de l’obra. Si aconseguí millorar-la o no, no ho sabreu, però el resultat fou que el jurat del Certamen Ciutat de Torrent on la vaig presentar va recomanar la seua publicació. Molt dec jo a aquest certamen. I més encara a Tabarca Llibres, que ja inclou tres novel·les meues al seu catàleg.

No sé quan serà la presentació, però El café de la Malva ja està a la venda. Si el llegiu, desitge que vos agrade i espere que em conteu les vostres impressions.