-
Mª José, Mª José, desperta’t!
-
Què passa?
-
He tornat des de la història per
encarregar-te una missió –va dir el desconegut.
-
Has tornat des de la
història? Tu qui eres?
-
Que no em reconeixes? Sóc Carles.
-
Quin Carles? Marx? –va preguntar aterrada.
-
No, dona, no. Sóc Carles Darwin.
-
Ah! –exclamà alleugerida.
Eixe podria haver sigut l’inici de la gran
revelació, de l’experiència sobrenatural en la qual la nostra Consellera va
beure de les fonts de la Teoria
de l’Evolució. La veritat és que no sabem com començà la cosa, però hui és
indiscutible que la senyora Català s’ha convertit en un bastió de
l’evolucionisme, o millor del darwinisme social, tan injustament menyspreat.
Proves no en falten. Sense
anar més lluny, al final del curs passat vam assistir a la validació empírica
del concepte de selecció natural. El
disseny experimental va consistir en avançar la convocatòria de setembre a
juny, de manera que els estudiants que abans tenien dos mesos llargs per a
preparar els exàmens, ara només tingueren dues o tres setmanes. És clar que un
alumne que suspén un parell d’assignatures pot tindre possibilitats d’aprovar,
tan clar com que amb cinc o sis suspeses resultarà molt complicat superar el
curs. Així, els que per naturalesa són més “forts” passen el tall, mentre que els
“febles” repeteixen i comencen a caure al pou dels fracassats escolars. I això
que els professors van obrir la mà i quasi desvirtuen els resultats.
Aquestos dies hem comprovat com la nostra pròcer ha fet un experiment sobre
el concepte d’adaptació al medi. Amb molt
d’enginy ha combinat dos factors:
a)
Iniciar el nou curs a les primeries de setembre.
b)
Posar trenta-sis alumnes a les aules d’ESO o quaranta-dos en Batxillerat
(límits revisables a l’alça).
Amb
aquesta barreja se sotmet l’alumnat i els docents a condicions tèrmiques tan
adverses que resulta molt fàcil discriminar qui són els febles (eixos que es
queixen, que protesten o, fins i tot, es desmaien a l’aula, veges tu!). Tampoc
podem oblidar la repercussió que la conseqüent falta atenció tindrà en el
rendiment de l’alumne. És clar que només tiraran endavant els forts, els que
millor s’adapten al medi.
Inexplicablement, la comunitat científica ha silenciat aquestos
avanços. L’altre dia vaig descobrir consternat que les enciclopèdies digitals especialitzades
no fan cap esment als progressos que la Consellera està aconseguint en la contrastació de
la teoria de l’evolució. Fins i tot, des del seu partit resten importància a aquestos experiments. Hi ha qui, per tal de desacreditar la senyora Català, ha dit
malintencionadament que ella no és responsable de la calor que fa a les aules,
minimitzant el fet que l’avanç del començament del curs i l’augment de la ratio
són mèrit exclusiu de la deessa de l’avinguda de Campanar.
Per sort, la nostra destacada antropòloga és infatigable, i ja ha
anunciat les claus d’un nou estudi. Prenent com a subjecte experimental l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua ,
pretén variar les condicions d’existència (per exemple, eliminar el pressupost)
per tal de comprovar empíricament si els acadèmics s’adapten al nou entorn
imposat per una espècie superior (els polítics).
Com d’orgullosos hauríem d’estar de la Consellera ! Potser caldria demanar al govern suec que
facilitara la creació del Nobel d’Educació, perquè de segur que aquesta cum laude en pedagogia obtindria el
reconeixement internacional. Ara bé, siguem seriosos i no cantem victòria
precipitadament. Cal reconéixer que el ministre Wert seria un dur competidor. I
és que en els temps que corren, Mª José té un cognom tan poc afortunat...
Jajajaja
ResponEliminaMolt bo!!!
;))
Com sempre has encertat.
ResponElimina