Ara fa un any que van
distingir Esperant la lluna plena amb
el Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil i des d’aleshores, el llibre
començà a créixer, encara que fins abril no va veure la llum. A la part literària,
se li afegí un apèndix històric per a contextualitzar l’obra, i una pàgina Web que
vaig fer amb l’inevitable destorb als amics informàtics que remeien com poden
les meues carències (recordeu uns fascicles titulats Informàtica para torpes?
Sempre he pensat que anaven adreçats a mi). El llibre també s’ha vist completat
amb unes propostes didàctiques. Però no penseu que la criatura només m’ha donat
faena. Només nàixer va dur-me, ella a mi, a la Fira del Llibre de València, a emissores de radio
i també al plató de Vent de llevant,
de Levante TV.
Aquesta tardor, Esperant la lluna plena m’ha propiciat tres
nous esdeveniments: la participació en el cicle Escriptors a la Biblioteca Valenciana ,
el proper dia 25 de febrer, que emmarcarà la trobada amb alumnes d’un grapat de
col·legis al Monestir de Sant Miquel dels Reis. També una proposta
interessantíssima que em fa molta il·lusió: una ruta pels llocs més destacats
de la València
musulmana a partir de la lectura del llibre, que l'editorial ofereix als col·legis. I en tercer lloc, la concessió
del Premi 9 d’octubre d’Educació i Cultura, per part de l’ajuntament
d’Alboraia, encara que en això també han tingut a veure l’arribada d’altres fills
literaris, com El café de la Malva , editat per
Tabarca Llibres al febrer i la pròxima aparició d’una nova novel·la, aquesta
adreçada al públic infantil.
Evidentment, Esperant la lluna plena només m’ha dut
satisfaccions. L’última, situar-se entre els deu llibres més venuts actualment
per Bromera (un modest 9é lloc que em fa surar enlaire). Però aquesta visió
eufòrica no tapa una realitat no tan optimista al sector del llibre en valencià.
D’una banda tenim l’efecte d’una crisi econòmica que ha fet baixar les vendes a
uns nivells alarmants. Els mateixos professors, que fa poc encara estimulàvem
els alumnes perquè compraren llibres i es feren la seua biblioteca personal,
ara flexibilitzem els períodes de lectura, per tal de facilitar que els deixen els
llibres els uns als altres, i així no carregar més les despeses familiars. Les
ajudes per part de l’administració minven, si no s’esfumen, i moltes editorials
estan condemnades a la desaparició o a “buscar la protecció” d’una altra més
forta (Marfil i Ecir ja són de Tabarca Llibres; Tàndem, d’Edicions Bromera).
Amb tot, com a
professor i com a escriptor, no em lleve del cap una cavil·lació que sembla no
tindre fàcil solució: Si descomptem la literatura escolar que és de consum
obligatori, quans llibres escrits en valencià es venen? Per què els actuals
alumnes, que han de llegir obres en les dues llengües cooficials, esdevenen
quasi tots lectors unilingües en deixar l’institut? Què estem fent malament a les escoles? Sincerament,
no ho sé. Anime els meus alumnes perquè llisquen més d’un llibre per avaluació,
intentant que l’estímul de traure més nota quede diluït en el plaer de gaudir
d’una bona història. Fins i tot, els involucre en un taller d’expressió escrita
amb la il·lusió que l’interés per escriure millor incremente les ganes de
llegir. Potser només siga això, una il·lusió, però em quede amb la idea, no amb
el significat de falsa aparença, sinó amb l’accepció d’entusiasme, de motivació.
En eixe sentit, moltes coses m’han il·lusionat aquest últim any, un any en què
la lluna ha lluït plena i redona, i no vull deixar perdre ni un dels estímuls
que Esperant la lluna plena m’ha
brindat per a seguir endavant. Vos ho dic d’una manera més poètica:
He llogat un tros de cel
perquè
no es perda ninguna
de les
il·lusions que creixen
sota la
llum de la lluna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada