1 de novembre del 2014

Un any de lluna plena

Ara fa un any que van distingir Esperant la lluna plena amb el Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil i des d’aleshores, el llibre començà a créixer, encara que fins abril no va veure la llum. A la part literària, se li afegí un apèndix històric per a contextualitzar l’obra, i una pàgina Web que vaig fer amb l’inevitable destorb als amics informàtics que remeien com poden les meues carències (recordeu uns fascicles titulats Informàtica para torpes?  Sempre he pensat que anaven adreçats a mi). El llibre també s’ha vist completat amb unes propostes didàctiques. Però no penseu que la criatura només m’ha donat faena. Només nàixer va dur-me, ella a mi, a la Fira del Llibre de València, a emissores de radio i també al plató de Vent de llevant, de Levante TV.

Aquesta tardor, Esperant la lluna plena m’ha propiciat tres nous esdeveniments: la participació en el cicle Escriptors a la Biblioteca Valenciana, el proper dia 25 de febrer, que emmarcarà la trobada amb alumnes d’un grapat de col·legis al Monestir de Sant Miquel dels Reis. També una proposta interessantíssima que em fa molta il·lusió: una ruta pels llocs més destacats de la València musulmana a partir de la lectura del llibre, que l'editorial ofereix als col·legis. I en tercer lloc, la concessió del Premi 9 d’octubre d’Educació i Cultura, per part de l’ajuntament d’Alboraia, encara que en això també han tingut a veure l’arribada d’altres fills literaris, com El café de la Malva, editat per Tabarca Llibres al febrer i la pròxima aparició d’una nova novel·la, aquesta adreçada al públic infantil.

Evidentment, Esperant la lluna plena només m’ha dut satisfaccions. L’última, situar-se entre els deu llibres més venuts actualment per Bromera (un modest 9é lloc que em fa surar enlaire). Però aquesta visió eufòrica no tapa una realitat no tan optimista al sector del llibre en valencià. D’una banda tenim l’efecte d’una crisi econòmica que ha fet baixar les vendes a uns nivells alarmants. Els mateixos professors, que fa poc encara estimulàvem els alumnes perquè compraren llibres i es feren la seua biblioteca personal, ara flexibilitzem els períodes de lectura, per tal de facilitar que els deixen els llibres els uns als altres, i així no carregar més les despeses familiars. Les ajudes per part de l’administració minven, si no s’esfumen, i moltes editorials estan condemnades a la desaparició o a “buscar la protecció” d’una altra més forta (Marfil i Ecir ja són de Tabarca Llibres; Tàndem, d’Edicions Bromera).

Amb tot, com a professor i com a escriptor, no em lleve del cap una cavil·lació que sembla no tindre fàcil solució: Si descomptem la literatura escolar que és de consum obligatori, quans llibres escrits en valencià es venen? Per què els actuals alumnes, que han de llegir obres en les dues llengües cooficials, esdevenen quasi tots lectors unilingües en deixar l’institut?  Què estem fent malament a les escoles? Sincerament, no ho sé. Anime els meus alumnes perquè llisquen més d’un llibre per avaluació, intentant que l’estímul de traure més nota quede diluït en el plaer de gaudir d’una bona història. Fins i tot, els involucre en un taller d’expressió escrita amb la il·lusió que l’interés per escriure millor incremente les ganes de llegir. Potser només siga això, una il·lusió, però em quede amb la idea, no amb el significat de falsa aparença, sinó amb l’accepció d’entusiasme, de motivació. En eixe sentit, moltes coses m’han il·lusionat aquest últim any, un any en què la lluna ha lluït plena i redona, i no vull deixar perdre ni un dels estímuls que Esperant la lluna plena m’ha brindat per a seguir endavant. Vos ho dic d’una manera més poètica:
He llogat un tros de cel
perquè no es perda ninguna
de les il·lusions que creixen
sota la llum de la lluna.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada