Balansiya, l'assignatura pendent

L’altre dia vaig visitar la Plaça del llibre, eixa espècie de minifira del llibre valencià que per segon any consecutiu s’organitza a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, al cor de la ciutat de València. En acabar, eixírem al carrer de Sant Vicent i, pensant en pegar un mosset a qualsevol lloc proper, la meua dona i jo ens vam trobar una agradable sorpresa. A la façana de la taverna Orio hi havia informació, plànol inclòs, de la muralla àrab de la ciutat. I dins del local, amb permís d’un cambrer molt amable, poguérem baixar al soterrani i veure el basament de l’antiga Porta de Baytala, l’entrada sud que s’obria al camí del regne de Múrcia (actual carrer de Sant Vicent).

No sabia jo de l’existència d’aquestes restes, i això que, quan vaig escriure Esperant la lluna plena, vaig regirar cel i terra per trobar informació sobre Balansiya, la València adolescent de la qual coneixem molt poc, tant poc que suspendríem en història si ens preguntaren per l’època musulmana de la ciutat. I com un alumne que vol justificar el suspens, diríem que no podem saber allò que no ens han ensenyat. Comparativament, hi ha poca bibliografia sobre el tema. Per a mi, bastaren La ciutat de València, de Sanchis Guarner, i un llibre més modest, La Valencia musulmana, que Vicente Coscollá ha farcit de dades i d’afecte. A més, crida l’atenció la poca inclinació que ha tingut l’Administració per restaurar i donar a conéixer un període de la nostra història tan captivador com desconegut. La plaça del Tossal i la plaça de l’Almoina són els únics llocs on podem trobar vestigis de la Porta de la Colobra i de l’alcàsser, respectivament, llocs on després de les excavacions, hi ha hagut interés per conservar les restes i condicionar-les per a ser visitades. També s’ha rehabilitat els banys de l’Almirall, encara que aquestos, tot i ser d’estil àrab, es construïren ja en època cristiana. Llevat d’això, que jo sàpiga, tot el que es conserva de Balansiya està integrat dins de propietats particulars, com ara la taverna citada més amunt i el forn de la cantonada del carrer dels Roters amb el carrer de Palomino, o en edificis d’entitats no municipals, com l’antiga seu de la Universitat de València, al carrer de la Nau.

El que més pena dóna es veure com passen els anys i no hi ha cap actuació per recuperar les úniques dues torres de la muralla àrab que queden en peu, a la plaça de l’Àngel i al carrer de la Mare vella. Pitjor és el cas del tros de pany que resta al carrer de les Salines. A ras de terra, arrenglerat a les cases, s’alça allò que sembla la paret d’un edifici que no hagen acabat d’assolar, amb una forma que recorda les capritxoses fumegueres pètries de la ciutat encantada, a la província de Conca. U no s’explica com les pluges de la tardor o l’especulació urbanística no han acabat amb aquest tros d’història. Cap intervenció per conservar-lo. Ni tan sols un trist cartell que informe als indiferents vianants que allò que està destinat a ser un muntó de runes fou un dia part de la bella i inexpugnable medina de València.

Tanmateix, vos he de dir que del grapat de valencians que desconeixen el passat musulmà de la ciutat, hem de descomptar-ne uns cinquanta. Sí, perquè eixa és la quantitat d’alumnes de l’IES de Vilamarxant que aquesta setmana han fet la ruta de Balansiya, un itinerari que ressegueix la muralla àrab, una activitat que l’editorial Bromera ofereix per reviure l’ambientació d’Esperant la lluna plena. En paraules de la professora, per als xics i xiques vilamarxanters, la ruta ha sigut enriquidora i divertida, i els ha permés gaudir més del llibre i conéixer millor el passat de la capital i la cultura islàmica. Ha sigut el primer col·legi en realitzar aquest itinerari, i a la vista dels resultats, es preveu que la visita es convertisca en un complement educatiu molt atractiu per als lectors de la novel·la. El personal implicat des de l’editorial està molt il·lusionat. I jo, com autor, estic molt satisfet pel fet que l’obra transcendisca el paper i l‘imaginació, i s’ubique en llocs concrets i tangibles. Per a mi és un orgull que Esperant la lluna plena contribuïsca a conéixer la nostra història i ajude d’alguna manera a superar eixa assignatura que encara tenim pendent.