Estic insuportable, i què?

El primer que em preguntaren els amics en assabentar-se que em publicaven una nova novel·la, va ser si em reconeixia en el títol. Comentaris humorístics a banda (vull creure que no tenien cap altra intenció), l’expressió que dona nom a l’obra destaca la idea de suportar, que segons el diccionari de l’AVL significa “tolerar, sofrir amb resignació”. Sabem per experiència que la vida ens aboca a sovint a situacions que aguantem conformats, com si no hi haguera escapatòria o no sabérem o volguérem trobar-la. Fins que no podem més i, aleshores, la resignació desapareix i allò que patim es torna insuportable. Tanmateix, el títol de l’obra posa la “insuportabilitat” en primera persona, en el mateix que parla. Soc jo l’objecte que els altres no poden suportar, soc jo qui estic insuportable.

Aquesta declaració suposa implícitament que soc la causa que provoca el patiment de la gent, cosa que no vol dir que admeta que la culpa siga meua. I això explica la segona part del títol, i què?, un interrogant que té molt de desafiament, de rebel·lia. I que sembla clarament contradictori: reconec que no hi ha qui m’aguante, però plante cara si m’ho reprotxen.

Les contradiccions són un element inevitable de la condició humana, i si parlem dels adolescents, diria que un ingredient necessari. Sergi, el protagonista de la novel·la, n’és un clar exemple. És víctima de l’assetjament escolar, però esdevindrà assetjador; cala a un pare que trenca la convivència familiar i els aboca a la ruïna econòmica, però turmenta a la mare que es mata a treballar per traure’l endavant; no té un euro a la butxaca, però el poc que replega el malgasta en les apostes...

Com a orientador escolar he conegut a molts com Sergi. Insolents, irrespectuosos, intractables per als companys i els professors, amb una bel·licositat sense treva davant de tots. Tanmateix, també n’he vist a molts que a l’espai privat del departament d’orientació, sense públic a qui impressionar, han abandonat eixa presumpta fortalesa i han deixat fluir pors i traumes que arrosseguen des de fa temps. De vegades, si sabérem què hi ha a l’entorn familiar i social d’un jove problemàtic, potser seríem més indulgents. Encara està massa bé, si tenim en compte tot allò que passa en sa casa, solem comentar.

I això podríem dir del nostre protagonista. Víctima de la violència verbal, de l’absència d’amor i del masclisme del pare, Sergi no troba en la família el recolzament que necessitaria per a resoldre el seu drama a l’escola. Tanmateix, des que arriba al barri del Carme, al centre de València, s’obrin noves portes. Coneixerà els nous veïns: una bloguera de moda i un escriptor sense èxit, i quan els tres decideixen suportar-se, tot comença a canviar. I aleshores apareix Laura...

Són personatges redons, que van influint-se mútuament i van evolucionant entre frustracions i contradiccions. La trama que conforma l’obra és una successió de fets, de bons i de roïns, com la mateixa realitat. Laia, una de les protagonistes, ho expressa clarament quan diu que “la vida està plena d’històries inacabades”. I de moltes contradiccions, també com la vida real, com el nostre dia a dia. A nosaltres, de vegades, no hi ha qui ens suporte, i en altres ocasions sofrim situacions, tant col·lectivament com individual, que mai haguérem imaginat abans. La rebel·lia juvenil és això: juvenil. Qui ens ho haguera dit, quan érem inconformistes i díscols, que arribaríem a tolerar tant de despropòsit, tanta manipulació, tantes injustícies. Per això mateix, no és d’estranyar que de quan en quan cridem, com el Sergi, “estic insuportable”, i amb ràbia, afegim “i què?”

M’acomiade mostrant sincerament el meu agraïment al jurat que va decidir guardonar la novel·la Estic insuportable, i què? amb el Premi Vila de Teulada de Narrativa Juvenil 2018. Ja la podeu trobar a les llibreries, publicada per l’editorial Bromera, a la col·lecció Espurna.

Llegiu, llegiu, que el món s’acaba!