I seràs, per a sempre, poble...

Al meu poble celebrem el dia 21 la Trobada d’Escoles en Valencià. I al voltant d’eixe esdeveniment, he recordat alguns comentaris que evidencien que, de vegades, els mateixos valencianoparlants som el pitjor enemic que pot tindre la pròpia llengua.

Hi ha qui opina que no és menester cap celebració, ni actes de suport, ni decrets, perquè “la llengua s’ha de deixar tranquil·la, el que vulga parlar en valencià que ho faça, i en pau”. Potser no caldria res d’això si les dues llengües oficials estigueren en una situació d’igualtat, però després d’anys de persecució i d’arraconament, sembla molt ingenu ignorar el pes d’una inèrcia imposada pel poder polític des de segles.

També estan els que rebutgen els actes de defensa de la llengua excusant-se que eixos actes estan “polititzats”, sobretot si els defensors són d’una opció política distinta. Paradoxalment, el fet que persones ideològicament oposades coincidisquen en un mateix objectiu, no hauria d’afavorir la inhibició, sinó multiplicar la força.

Tanmateix, els que més em criden l’atenció són els que argumenten que les hores emprades en estudiar valencià haurien de dedicar-se a l’anglés, que resulta molt més pràctic. Per descomptat que la llengua de Shakespeare és imprescindible, però no veig per què l’estudi d’un idioma estranger ha de passar per damunt de la llengua pròpia. Diuen que si ixes fora de la nostra Comunitat, el valencià no et serveix de res. Bé, i què?

La majoria de nosaltres no vivim fora. Jo visc i treballe a Alboraia. Parle valencià amb els meus alumnes, els meus amics, els meus familiars. Això no compta?  Lamente no saber més anglés, però no em penedisc d’haver estudiat la llengua materna quan quasi ningú ho feia.

Em fa molt feliç poder escriure i publicar llibres en valencià. M’ompli de satisfacció dur un grapat d’anys ensenyant la meua llengua, i m’alegra molt que antics alumnes castellanoparlants em troben pel carrer i em parlen en valencià. Em sent orgullós dels alumnes que guanyen premis literaris, com Dani, Noèlia, Belén i altres. I aniré a la trobada com un més, a compartir el compromís per la llengua.

Penseu que això no val res?  És la llengua del meu poble. Jo sóc, per a sempre, poble, com deia Estellés, i parle en valencià amb la gent que més m’importa i que més estime. No em calen més raons.