Fa unes hores s’ha fet públic que la meua novel·la Esperant
la lluna plena ha sigut guardonada amb el Premi Fundació Bancaixa de
Narrativa Juvenil, dins del certamen Ciutat d’Alzira. Com vos podeu
imaginar, estic més content que un xiquet amb sabates noves. I no és sols pel
fet que el guardó és un dels més prestigiosos en la nostra llengua. Vos
confesse que li tinc una estima especial a aquesta novel·la. Ja fa bastants
anys, vaig pensar que si algun dia
escrivia un llibre, tenia un bon argument: la relació entre un jove cristià i
una xica musulmana, tot situat a l’horta d’Alboraia, durant els últims mesos de
Balansiya (el regne moro de València).
Eixa idea es va quedar al rebost, perquè, ja ho he
dit, escriure novel·les no passava de ser un exercici de fantasia. Quan de
sobte, amb la gosadia innocent del principiant, vaig decidir escriure la meua
primera novel·la, rescatí la idea, junt a una altra que també tenia guardada
(la d’un adolescent que troba el diari de son pare difunt). Finalment, va ser
aquesta última la que vaig desenvolupar a El diari del pare, i l’altra
història se’n va anar a algun racó perdut de la memòria. Tanmateix, a setembre
del 2010 va tornar, i ho va fer amb força. La imaginació m’omplia el cap
d’idees a tothora, i potser calia començar a escriure, però per eixos
dies tenia sense acabar Un pont sense baranes, i vaig decidir no iniciar
la nova novel·la mentre que a l’anterior li faltara una sola coma.
Eixa rigidesa, més pròpia d’un home de ciències, topava
amb la llibertat que un lletraferit hauria donat a la seua inspiració. Com que
jo estic barrejat, em vaig posar a documentar-me, a estonetes, com dissimulant
un poc. I a usades que em vaig documentar. Els moviments de les tropes
cristianes, els carrers de la
València musulmana, el calendari àrab, les fases de la lluna,
les collites de cada estació, la medecina popular, els ruscos... i un fum de
coses que jo ignorava. Va arribar Nadal i, en acabar Un pont sense baranes,
em vaig entregar sense reserves a Esperant la lluna plena, fins a
octubre del 2011, en què vaig concloure la primera versió. El resultat el
tindreu d’ací uns mesos a les vostres mans. Jo pense que vaig aprenent a poc a
poc i que les meues obres guanyen en complexitat i, espere, en qualitat. Els
que van llegir l’esborrany han coincidit en afirmar que és una història “molt
bonica”. O això em fan creure tots, des de la primera admiradora (la meua dona)
fins a l’últim amic que l’ha llegida. A més, ho avala el veredicte del jurat.
En aquestos moments, el meu agraïment no té límits.
Tampoc la meua satisfacció.
Vos pose l’enllaç de la web de l’editorial Bromera, on s’ha fet públic el veredicte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada