1 de novembre del 2013

Esperant la lluna plena

Fa unes hores s’ha fet públic que la meua novel·la Esperant la lluna plena ha sigut guardonada amb el Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil, dins del certamen Ciutat d’Alzira. Com vos podeu imaginar, estic més content que un xiquet amb sabates noves. I no és sols pel fet que el guardó és un dels més prestigiosos en la nostra llengua. Vos confesse que li tinc una estima especial a aquesta novel·la. Ja fa bastants anys, vaig pensar que si algun dia escrivia un llibre, tenia un bon argument: la relació entre un jove cristià i una xica musulmana, tot situat a l’horta d’Alboraia, durant els últims mesos de Balansiya (el regne moro de València).
Eixa idea es va quedar al rebost, perquè, ja ho he dit, escriure novel·les no passava de ser un exercici de fantasia. Quan de sobte, amb la gosadia innocent del principiant, vaig decidir escriure la meua primera novel·la, rescatí la idea, junt a una altra que també tenia guardada (la d’un adolescent que troba el diari de son pare difunt). Finalment, va ser aquesta última la que vaig desenvolupar a El diari del pare, i l’altra història se’n va anar a algun racó perdut de la memòria. Tanmateix, a setembre del 2010 va tornar, i ho va fer amb força. La imaginació m’omplia el cap d’idees a tothora, i potser calia començar a escriure, però per eixos dies tenia sense acabar Un pont sense baranes, i vaig decidir no iniciar la nova novel·la mentre que a l’anterior li faltara una sola coma.
Eixa rigidesa, més pròpia d’un home de ciències, topava amb la llibertat que un lletraferit hauria donat a la seua inspiració. Com que jo estic barrejat, em vaig posar a documentar-me, a estonetes, com dissimulant un poc. I a usades que em vaig documentar. Els moviments de les tropes cristianes, els carrers de la València musulmana, el calendari àrab, les fases de la lluna, les collites de cada estació, la medecina popular, els ruscos... i un fum de coses que jo ignorava. Va arribar Nadal i, en acabar Un pont sense baranes, em vaig entregar sense reserves a Esperant la lluna plena, fins a octubre del 2011, en què vaig concloure la primera versió. El resultat el tindreu d’ací uns mesos a les vostres mans. Jo pense que vaig aprenent a poc a poc i que les meues obres guanyen en complexitat i, espere, en qualitat. Els que van llegir l’esborrany han coincidit en afirmar que és una història “molt bonica”. O això em fan creure tots, des de la primera admiradora (la meua dona) fins a l’últim amic que l’ha llegida. A més, ho avala el veredicte del jurat.
En aquestos moments, el meu agraïment no té límits. Tampoc la meua satisfacció.
Vos pose l’enllaç de la web de l’editorial Bromera, on s’ha fet públic el veredicte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada