A diferència dels ideòlegs de la
LOMQE , encara crec en les bondats de la Filosofia , amb la dosi d’estímul
del pensament lliure i el foment de la crítica que comporta. I, veges tu, la
reflexió en un dia tan significatiu com el de hui, Dia de la Constitució , ha acabat
en una versió imaginària del popular joc televisiu del rosco, amb un programa especial centrat en dos fets que pertorben
el meu ànim aquestos dies. Això sí, amb el segell inconfusible de la nostra València,
que a usades que ofrenem noves glòries a Espanya últimament. I tant!
Comencem el concurs.
Amb ca: Organisme especialitzat en malgastar els
diners de tots i desviar-los a butxaques particulars mentre aparentava ser un
mitjà de comunicació (manipulada) i una eina de difusió de la cultura pròpia.
Resposta: Canal Nou
Tots els dies es publiquen noves dades de quantitats escandalosament superiors
al preu de mercat que es pagaven per determinats programes, per intervencions
esporàdiques de famosos, quan no desapareixien milions d’euros pel camí de les
subcontractacions o en sous de gent que cobrava per no fer res. Sense cap
mirament. Confesse que no era espectador de la cadena autonòmica, però no admet
que la tanquen perquè era l’únic mitjà de comunicació capaç de dur fàcilment a
cada casa la nostra actualitat, la cultura pròpia i la llengua (encara que ben
garbellat). Però per als nostres governants eixe no era l'objectiu. La prova és
que quan ja no han pogut treure’n profit, l’han tancada.
Amb ce: Ésser mitològic caracteritzat per ser
meitat home i meitat cavall, tanmateix, actualment predomina una varietat en
què, més que un cavall, sembla un ase.
Resposta: Centaure.
Sens dubte el centaure més genuí que em ve al cap és el ministre
d’educació, encara que molts penseu que d'ase, en té molt més de la meitat. I és
que el cabdal de burreria que aquest
home atresora és impressionant. Ha tret endavant una nova llei d’educació que
ni obeeix a cap filosofia pedagògica coherent ni proposa cap mesura efectiva per
a millorar la qualitat. Augmentar hores d’assignatures instrumentals sense
disminuir ratios o proporcionar
recursos és perdre el temps. Això sí, revàlides que no en falten. Ja ho vaig
dir en un article anterior: El senyor Wert vol combatre la fam enviant-nos
bàscules per a mesurar l’augment de pes. I els aliments? Ah, no en calen. No
importa que cada vegada hi haja més boques que alimentar a l’aula, ni que per
norma s’ignore l’opinió dels nutricionistes. Si al final de curs no dones el
pes, suspés. I la culpa de l’alumne, o del mestre o dels dos alhora. I què dir
de l’ús vehicular de les llengües pròpies? Millor em calle.
Amb ci: Actitud típica del governant que
practica i justifica conductes immorals, utilitzant arguments i valors
contradictoris amb el fets que realitza.
Resposta: Cinisme.
Tornant a casa, tenim un clar exemple en els nostres governants quan
declaren que tancar Canal Nou és un acte de responsabilitat motivat per la
situació econòmica. I jo em pregunte: on tenien vostés la responsabilitat quan
any rere any augmentaven les pèrdues milionàries? No sols no auditaren els
comptes. Tampoc prengueren cap mesura de control ni exigiren responsabilitats
als gestors. És més, els confirmaren en els seus càrrecs. Aleshores no calia
ser responsables? Damunt tenen la barra
de valorar el cost de la tele pública en col·legis i centres de salut. Per què
no ens digueren quants centres educatius i sanitaris es deixaren de fer amb el
dèficit que cada any acumulava el canal autonòmic?
Amb co: Estil d’exercir la política que
consisteix en botar-se els controls legals per tal de traure profit econòmic o
benefici per a familiars i amics, mentre, paradoxalment, s’acusa d’això mateix
als altres partits.
Resposta: Corrupció.
Ja fa anys que es parla de la falta d’ètica de la societat actual. Però
ara, els ciutadans normals ens hem convertit en sants si ens comparem amb la
casta política. No és de dretes ni d’esquerres, ni té res a veure amb la
ideologia. Quan l’ésser humà ocupa una situació de poder, només la integritat
moral fa que es corrompa o no. I així ens va, amb la colla de pocavergonyes que ens dirigeix. A més, la corrupció sempre ve acompanyada de cinisme (sí,
la paraula anterior del rosco). El corrupte, invariablement, sempre acusa a l’altre
d’allò que ell pateix. Senyors polítics: la brutícia en casa del veí no
demostra que la casa pròpia estiga neta. Només es pot veure si l’interior no està
brut quan obris portes i finestres de bat a bat. Tot el contrari del que fan. Crec
que ningú dubtarà que esborrar arxius sensibles d’un disc dur és per se una prova d’immoralitat, siga l’ordinador
de Bárcenas, de l’UGT o de Canal Nou. I hauria de tindre valor incriminatori en
els processos judicials.
Amb cu: Sentiment inexistent en els polítics,
caracteritzat per la consciència d’haver obrat malament i la disposició
d’assumir responsabilitats i rectificar allò que siga possible.
Resposta: Culpabilitat.
Disculpeu l’expressió, però si hi ha tanta merda, és que algú l’ha cagada.
Però no. Ací no caga ningú. Mai hi ha culpables. Els febles resultats de l’informe
PISA semblen ser una constant arrelada al nostre sistema educatiu; tanmateix,
els nostres polítics no se senten responsables i segueixen sent incapaços d’arribar
a una llei consensuada. La vida de Canal Nou és una història de malversació, d’estafes
i d’amiguisme; però la seua gestió no
serà fiscalitzada, ni jutjats els gestors ni, molt menys, aquells últims
responsables que els anomenaren per al càrrec. Ningú té la culpa de res. Ai,
no! Els treballadors sí que en són culpables, sembla. Jo pensava que si es
comet un frau amb diners públics, a més de processar a l’agent material del
delicte, hi hauria que jutjar al polític de torn. Potser desconeixia els fets,
però si tenia l’obligació de controlar què es feia amb els diners, deu anar a
la presó, per no atendre els interessos del col·lectiu per al que treballa. I
si no en sabia res, i tampoc era obligat que ho sabera, no acabarà entre
reixes, però hauria d’anar-se’n a sa casa. Si té un poc de vergonya, clar. Però
no és el cas.
Sincerament, aquesta situació em deixa molt desanimat. Ací no passa res, malgrat
tants casos de corrupció i calamitats com la llei Wert o el tancament de Canal
Nou. Encara serà veritat això que deien del meninfotisme
valencià. Els polítics s’han adonat de la nostra incapacitat, i lluny de tirar
la galga i reconduir la situació, han consolidat l’imperi del cinisme. Com que
sembla que encara tenim aguant, continuaran negant-ho tot, es taparan un partit
a l’altre (encara que es lladren en públic), manipularan el poder judicial i
seguiran treballant per xuplar més del pot i afavorir els interessos dels
poderosos (que els han de fer lloc en algun consell d’administració). Açò no
té remei, com no siga que algun polític destrellatat (que haver-ne, hi ha molts)
emprenye a un jutge fins al punt que aquest agarre una catana i òbriga un camí d’eixida en la selva de vegetació verinosa
que ens envolta.
Perdona’m, Serrat. T’hem cantat moltes vegades, però ja no tenim vint anys,
ni força, ni ens sentim bullir la sang. Com podem, suportem la mala llet a l‘espera
de cobrar l’extra de Nadal (aquest any, sí!) i calculem quant ens descomptaran
pel darrer dia de vaga.
Si això no és tindre l’ànima morta...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada