Pense, doncs estorbe, o l'agònic camí de la Filosofia

Cada any, quan comence les classes de Filosofia en primer de Batxillerat, intente transmetre al meus alumnes la ferma convicció que aquesta assignatura va més enllà d’uns continguts teòrics que cal aprendre per aprovar, que no és un rotllo, sinó una oportunitat, no massa freqüent a les aules, de conéixer plantejaments sobre assumptes que en algun moment de la seua vida els faran formar-se una opinió i prendre decisions importants.

L’intent per enganxar-los a l’assignatura passa per exposar-los que la llibertat individual que tots desitgem és totalment contrària a la ignorància. Posicionar-se lliurement en qualsevol tema crucial, com el sentit que he de donar a la meua vida, l’actitud que he de prendre per a solucionar els problemes, la consolidació d’una escala de valors personal, o la participació responsable i solidària en la marxa de la societat, en definitiva, no ser una titella o una canya que es doblega segons bufe el vent, exigeix lliurar-se de les cadenes de la incultura. Per això, saber què van dir els grans pensadors o simplement entendre les  opinions dels altres (il·lustrats o no) sobre les qüestions que m’afecten, és el pas imprescindible per a construir la meua llibertat.

Sovint, al poder (social, polític, econòmic...) no li interessa que nosaltres, la gent corrent, pensem massa. Sempre es maneja millor als ignorants, als que es deixen dur pel corrent, als que s’acomoden a la foscor de la caverna. Volent o sense voler, la família, l’escola i la societat quasi sempre generen borrecs conformistes que acaben engolint-se tot els que els tiren. Precisament això és el que vol combatre la filosofia fomentant la reflexió front a l’impuls, el criteri abans que l’arbitrarietat.

Tanmateix, sembla que als joves, i als no tan joves, no els agrada la prudència que aconsella pensar dues vegades abans de parlar o d’actuar. Assistim contínuament a debats (debats?) on la incapacitat d’escoltar i acceptar a qui pensa de manera diferent és la nota dominant. Per citar algun exemple, programes televisius de referència per a la joventut, com ara Gran Hermano o Mujeres y hombres y viceversa presenten models que son incapaços de parlar amb un mínim de respecte. Interrupcions, crits, insults i tota una mostra de conductes i actituds que em fan preguntar-me de què els ha servit l’escola a aquestos xics i xiques. O les discussions que s’obrin a les xarxes socials per qualsevol fet. Em resulta repulsiu entrar en algunes pàgines de Facebook que al remat només serveixen d’altaveu a gent que no fa una altra cosa que queixar-se de tot, repartir culpes sense saber massa bé de què es parla, desacreditar i insultar a qui té opinions distintes i, en definitiva, no aportar res útil per abordar qualsevol problema que es tracte. Com a mostra, les actuals disputes entre taurins i antitaurins, les que provoquen els cens dels gossos i els excrements a la via pública, les mesures a prendre per al problema dels refugiats (mal dit: encara no els ha refugiat ningú) o la qüestió de la corrupció política. I tocant a aquest últim tema, pense que potser la contínua farsa i l’estratègia de desacreditar l’adversari, diga el que diga, que practiquen els nostres polítics contribueixen notablement a la crispació social i al fàcil cabreig del personal.

La filosofia vol fer ciutadans crítics, però ser crític no és posar verd a tots. Ser crític és ser prudent, analitzar qualsevol qüestió abans d’opinar, i pronunciar-se o decidir mirant d’aportar alguna cosa positiva. Malauradament, és decebedor comprovar en què s’ha quedat l’intent filosòfic de fer homes i dones més crítics, lliures i respectuosos. I per si això era poc, ens faltava el nou revés que el sistema educatiu ens propina. No n’hem tingut prou amb la pèrdua de la condició d’assignatura obligatòria en segon de Batxillerat que ens ha dut la destrellatada LOMQE. Ara, el succedani de selectiu que encara no s’ha aprovat, augura un examen de Filosofia...  de primer! Tinc molt clar que és un desficaci examinar els alumnes d’una assignatura que fa un any que no donen, però em dol veure com creix el rebuig cap a la matèria, rebuig que no sentien quan la cursaren. Em fot que l’assignatura que impartisc pague els plats trencats d’una reforma incoherent que, en ningun cas, hauria d’aplicar-se a cap alumne que ja haja començat el Batxillerat.

Lamentablement, una disciplina que pretén obrir el pensament, fomentar l’esperit crític i afavorir el diàleg i la tolerància és la damnificada. Ja hi ha iniciatives de replegar firmes per a traure-la de la prova final de l’etapa. I si em pregunte com hem arribat a aquesta situació, em ve al cap allò de “pensa mal i encertaràs”. Encara serà de veres que l’agònic camí de la Filosofia al sistema educatiu no és fruit de la mala fortuna o del nefast descrèdit de les humanitats. Algú deu estar ben content en veure com creixen els ciutadans irreflexius, sense criteri i tan fàcilment manipulables. Potser Descartes diria hui “Pense, doncs estorbe”.