Els drets del lector

El passat vint-i-cinc de febrer vaig visitar el monestir de Sant Miquel dels Reis, en el marc dels Encontres amb l’Autor que organitza la Biblioteca Valenciana. Als més de tres-cents lectors que s’hi aplegaren els vaig fer unes reflexions sobre què passarà quan acaben els estudis i ningú els mane llegir textos literaris, animant-los a canviar el xip i llegir per gust, no per obligació. Seguint l’assaig Com una novel·la, del mestre francés Daniel Pennac, vaig parlar-los dels drets del lector. L’autor en parla de deu, encara que jo, seguint la moda de les retallades de drets, vaig resumir-los en cinc. No era qüestió d’enrotllar-me davant d’uns estudiants que volien fer-me un grapat de preguntes sorgides en la lectura dels meus llibres.

El primer és el DRET A LLEGIR. Hem d’acostar-nos a la lectura sense cap impediment. El llibre és un amic, diuen, i ningú ens pot llevar el dret que les lectures formen part de les nostres amistats. Llegim perquè volem, sense que ningú puga privar-nos-en.

Però clar, tots podem renunciar-hi, així que proclamem també el DRET A NO LLEGIR. Al deixar l’escola, molts seguiran llegint, però altres decidiran no fer-ho. Serà trist sentir dir a algú que ha decidit no llegir, encara que si escoltem a un altre dir que ha decidit no llegir...  les memòries de Belén Esteban, no resultarà tant penós.

Açò em du al següent dret. Si valorem la lectura, haurem de defensar el DRET A LLEGIR QUALSEVOL COSA. Com a professor, desitjaria que els meus alumnes no deixaren l’escola sense haver tastat el Tirant lo Blanch, però sé que a la majoria els atrauen més les lectures actuals. Fa temps va tindre èxit un llibre sobre vampirs i, de sobte, s’omplí el mercat de novel·les, còmics, sèries televisives i pel·lícules sobre xupladors de sang, rates penades i altres derivats. Els joves busquen protagonistes que desperten emocions, que els inciten a transformar-se en qui vulguen, siga un vampir guapet de cara, siga una dependenta de ferreteria enamorada d’un milionari. Jo, la veritat, acabe resignant-me i pense que més val que lligen el que siga en comptes de no llegir res.

I si tenim una novel·la a mitges i no podem amb ella? En aquesta situació, proclamem el DRET A NO ACABAR UN LLIBRE. Doncs sí, així de clar. Si no agrada,  no té sentit continuar llegint-lo. Serà més profitós començar a llegir una cosa nova, sense sentir-nos culpables. Si pensem que el llibre és insuportable, sempre li’l podem regalar a un amic que ens caiga malament. Ara bé, el que no es pot fer es rendir-se a la primera de canvi. Hem de donar-li una oportunitat a la novel·la, no sentenciar-la en les primeres línies. Vos assegure que l’escriptor treballa molt els primers paràgrafs per atraure el lector, però haurem de llegir un grapadet de pàgines perquè el llibre ens puga enganxar.

I per últim, defensem el DRET A RELLEGIR. Si una novel·la ens va atrapar en el passat, si vam gaudir submergint-nos en la història, no és d’estranyar que en un moment determinat sentim el desig de repetir. Es pot rellegir un llibre sencer o a trossos. Hi ha lectors que marquen els fragments que més els agraden, per localitzar-los fàcilment en un futur i tornar a gaudir de la màgia del moment en “un altre moment”

Aquestos drets només pretenen que prenguem la lectura com cal: com una activitat lúdica, perquè per més beneficis intel·lectuals que tinga, que els té, obrir un llibre sempre serà com quedar amb un amic i iniciar una aventura sense alçar el cul de la cadira.

Balansiya, l'assignatura pendent

L’altre dia vaig visitar la Plaça del llibre, eixa espècie de minifira del llibre valencià que per segon any consecutiu s’organitza a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, al cor de la ciutat de València. En acabar, eixírem al carrer de Sant Vicent i, pensant en pegar un mosset a qualsevol lloc proper, la meua dona i jo ens vam trobar una agradable sorpresa. A la façana de la taverna Orio hi havia informació, plànol inclòs, de la muralla àrab de la ciutat. I dins del local, amb permís d’un cambrer molt amable, poguérem baixar al soterrani i veure el basament de l’antiga Porta de Baytala, l’entrada sud que s’obria al camí del regne de Múrcia (actual carrer de Sant Vicent).

No sabia jo de l’existència d’aquestes restes, i això que, quan vaig escriure Esperant la lluna plena, vaig regirar cel i terra per trobar informació sobre Balansiya, la València adolescent de la qual coneixem molt poc, tant poc que suspendríem en història si ens preguntaren per l’època musulmana de la ciutat. I com un alumne que vol justificar el suspens, diríem que no podem saber allò que no ens han ensenyat. Comparativament, hi ha poca bibliografia sobre el tema. Per a mi, bastaren La ciutat de València, de Sanchis Guarner, i un llibre més modest, La Valencia musulmana, que Vicente Coscollá ha farcit de dades i d’afecte. A més, crida l’atenció la poca inclinació que ha tingut l’Administració per restaurar i donar a conéixer un període de la nostra història tan captivador com desconegut. La plaça del Tossal i la plaça de l’Almoina són els únics llocs on podem trobar vestigis de la Porta de la Colobra i de l’alcàsser, respectivament, llocs on després de les excavacions, hi ha hagut interés per conservar les restes i condicionar-les per a ser visitades. També s’ha rehabilitat els banys de l’Almirall, encara que aquestos, tot i ser d’estil àrab, es construïren ja en època cristiana. Llevat d’això, que jo sàpiga, tot el que es conserva de Balansiya està integrat dins de propietats particulars, com ara la taverna citada més amunt i el forn de la cantonada del carrer dels Roters amb el carrer de Palomino, o en edificis d’entitats no municipals, com l’antiga seu de la Universitat de València, al carrer de la Nau.

El que més pena dóna es veure com passen els anys i no hi ha cap actuació per recuperar les úniques dues torres de la muralla àrab que queden en peu, a la plaça de l’Àngel i al carrer de la Mare vella. Pitjor és el cas del tros de pany que resta al carrer de les Salines. A ras de terra, arrenglerat a les cases, s’alça allò que sembla la paret d’un edifici que no hagen acabat d’assolar, amb una forma que recorda les capritxoses fumegueres pètries de la ciutat encantada, a la província de Conca. U no s’explica com les pluges de la tardor o l’especulació urbanística no han acabat amb aquest tros d’història. Cap intervenció per conservar-lo. Ni tan sols un trist cartell que informe als indiferents vianants que allò que està destinat a ser un muntó de runes fou un dia part de la bella i inexpugnable medina de València.

Tanmateix, vos he de dir que del grapat de valencians que desconeixen el passat musulmà de la ciutat, hem de descomptar-ne uns cinquanta. Sí, perquè eixa és la quantitat d’alumnes de l’IES de Vilamarxant que aquesta setmana han fet la ruta de Balansiya, un itinerari que ressegueix la muralla àrab, una activitat que l’editorial Bromera ofereix per reviure l’ambientació d’Esperant la lluna plena. En paraules de la professora, per als xics i xiques vilamarxanters, la ruta ha sigut enriquidora i divertida, i els ha permés gaudir més del llibre i conéixer millor el passat de la capital i la cultura islàmica. Ha sigut el primer col·legi en realitzar aquest itinerari, i a la vista dels resultats, es preveu que la visita es convertisca en un complement educatiu molt atractiu per als lectors de la novel·la. El personal implicat des de l’editorial està molt il·lusionat. I jo, com autor, estic molt satisfet pel fet que l’obra transcendisca el paper i l‘imaginació, i s’ubique en llocs concrets i tangibles. Per a mi és un orgull que Esperant la lluna plena contribuïsca a conéixer la nostra història i ajude d’alguna manera a superar eixa assignatura que encara tenim pendent.

Un any de lluna plena

Ara fa un any que van distingir Esperant la lluna plena amb el Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil i des d’aleshores, el llibre començà a créixer, encara que fins abril no va veure la llum. A la part literària, se li afegí un apèndix històric per a contextualitzar l’obra, i una pàgina Web que vaig fer amb l’inevitable destorb als amics informàtics que remeien com poden les meues carències (recordeu uns fascicles titulats Informàtica para torpes?  Sempre he pensat que anaven adreçats a mi). El llibre també s’ha vist completat amb unes propostes didàctiques. Però no penseu que la criatura només m’ha donat faena. Només nàixer va dur-me, ella a mi, a la Fira del Llibre de València, a emissores de radio i també al plató de Vent de llevant, de Levante TV.

Aquesta tardor, Esperant la lluna plena m’ha propiciat tres nous esdeveniments: la participació en el cicle Escriptors a la Biblioteca Valenciana, el proper dia 25 de febrer, que emmarcarà la trobada amb alumnes d’un grapat de col·legis al Monestir de Sant Miquel dels Reis. També una proposta interessantíssima que em fa molta il·lusió: una ruta pels llocs més destacats de la València musulmana a partir de la lectura del llibre, que l'editorial ofereix als col·legis. I en tercer lloc, la concessió del Premi 9 d’octubre d’Educació i Cultura, per part de l’ajuntament d’Alboraia, encara que en això també han tingut a veure l’arribada d’altres fills literaris, com El café de la Malva, editat per Tabarca Llibres al febrer i la pròxima aparició d’una nova novel·la, aquesta adreçada al públic infantil.

Evidentment, Esperant la lluna plena només m’ha dut satisfaccions. L’última, situar-se entre els deu llibres més venuts actualment per Bromera (un modest 9é lloc que em fa surar enlaire). Però aquesta visió eufòrica no tapa una realitat no tan optimista al sector del llibre en valencià. D’una banda tenim l’efecte d’una crisi econòmica que ha fet baixar les vendes a uns nivells alarmants. Els mateixos professors, que fa poc encara estimulàvem els alumnes perquè compraren llibres i es feren la seua biblioteca personal, ara flexibilitzem els períodes de lectura, per tal de facilitar que els deixen els llibres els uns als altres, i així no carregar més les despeses familiars. Les ajudes per part de l’administració minven, si no s’esfumen, i moltes editorials estan condemnades a la desaparició o a “buscar la protecció” d’una altra més forta (Marfil i Ecir ja són de Tabarca Llibres; Tàndem, d’Edicions Bromera).

Amb tot, com a professor i com a escriptor, no em lleve del cap una cavil·lació que sembla no tindre fàcil solució: Si descomptem la literatura escolar que és de consum obligatori, quans llibres escrits en valencià es venen? Per què els actuals alumnes, que han de llegir obres en les dues llengües cooficials, esdevenen quasi tots lectors unilingües en deixar l’institut?  Què estem fent malament a les escoles? Sincerament, no ho sé. Anime els meus alumnes perquè llisquen més d’un llibre per avaluació, intentant que l’estímul de traure més nota quede diluït en el plaer de gaudir d’una bona història. Fins i tot, els involucre en un taller d’expressió escrita amb la il·lusió que l’interés per escriure millor incremente les ganes de llegir. Potser només siga això, una il·lusió, però em quede amb la idea, no amb el significat de falsa aparença, sinó amb l’accepció d’entusiasme, de motivació. En eixe sentit, moltes coses m’han il·lusionat aquest últim any, un any en què la lluna ha lluït plena i redona, i no vull deixar perdre ni un dels estímuls que Esperant la lluna plena m’ha brindat per a seguir endavant. Vos ho dic d’una manera més poètica:

He llogat un tros de cel

perquè no es perda ninguna

de les il·lusions que creixen

sota la llum de la lluna.

Gràcies, Alboraia!

El premi 9 d’octubre d’Educació i Cultura que m’ha atorgat l’Ajuntament d’Alboraia em deixa molt satisfet i molt agraït. Molt satisfet perquè em sent apreciat pels meus veïns. M’ho demostren pel carrer, en les presentacions de les meues novel·les...  També podria dir que em sent volgut pels meus alumnes, però afirmar això, en temps d’exàmens, pot ser un poc arriscat. Molt agraït a l’Ajuntament, sobretot perquè han comptat amb l’opinió de diverses associacions locals abans d’emetre el veredicte.

Volguera fer extensiu aquest premi a tots els escriptors del poble. Els Nadals passats vaig fer un recompte de les persones naturals o veïnes d’Alboraia que havien publicat, almenys, un llibre. Me’n van eixir díhuit, i si afegim als que s’han estrenat enguany, entre els quals es troba Josep Císter, també premiat hui, en passen de vint. No sé que penseu vosaltres, però a mi em sembla un fet fora d’allò normal. Ignore quin és la mitjana d’escriptors per metre quadrat o per habitant, però més de vint escriptors a Alboraia em crida molt l’atenció. No sé si serà la influència de la lluna plena o un efecte secundari de l’orxata, però no deixa de ser un fet excepcional que no deuríem passar per alt. Ja sé que no hi ha diners, tanmateix, pensar és gratis, i caldria que pensàrem alguna cosa perquè la sang literària seguisca fluint per les venes dels alboraiers, sobretot dels més joves.

Hui estic doblement content. D’una banda, perquè és la festa de tots els valencians, que això sempre m’ha alegrat, ja que estime molt la meua terra, la meua llengua i la meua gent. D’altra banda, perquè he rebut aquest premi i, a més, en un any especial. A l’àmbit literari, m’han publicat dos llibres, El café de la Malva i Esperant la lluna plena, i el tercer, una novel·la infantil, ja està enllestit per anar a la impremta. I en el pla personal, al 2014 he complit vint-i-cinc anys de casat...  amb la mateixa dona. Amb el vostre permís, entre les fruites de massapà li vaig a regalar aquest premi, perquè aguantar-me durant vint-i-cinc anys té molt de mèrit.

Reitere l’agraïment a l’alcalde Miguel Chavarría, a la resta de regidors i a tots els veïns d’Alboraia.  Bona festa!

La senyora Català i el darwinisme social

- Mª José, Mª José, desperta’t!

- Què passa?

- He tornat des de la història per encarregar-te una missió –va dir el desconegut.

- Has tornat des de la història?  Tu qui eres?

- Que no em reconeixes?  Sóc Carles.

- Quin Carles?  Marx? –va preguntar aterrada.

- No, dona, no.  Sóc Carles Darwin.

- Ah! –exclamà alleugerida.

Eixe podria haver sigut l’inici de la gran revelació, de l’experiència sobrenatural en la qual la nostra Consellera va beure de les fonts de la Teoria de l’Evolució. La veritat és que no sabem com començà la cosa, però hui és indiscutible que la senyora Català s’ha convertit en un bastió de l’evolucionisme, o millor del darwinisme social, tan injustament menyspreat.

Proves no en falten. Sense anar més lluny, al final del curs passat vam assistir a la validació empírica del concepte de selecció natural. El disseny experimental va consistir en avançar la convocatòria de setembre a juny, de manera que els estudiants que abans tenien dos mesos llargs per a preparar els exàmens, ara només tingueren dues o tres setmanes. És clar que un alumne que suspén un parell d’assignatures pot tindre possibilitats d’aprovar, tan clar com que amb cinc o sis suspeses resultarà molt complicat superar el curs. Així, els que per naturalesa són més “forts” passen el tall, mentre que els “febles” repeteixen i comencen a caure al pou dels fracassats escolars. I això que els professors van obrir la mà i quasi desvirtuen els resultats.

Aquestos dies hem comprovat com la nostra pròcer ha fet un experiment sobre el concepte d’adaptació al medi. Amb molt d’enginy ha combinat dos factors:

a) Iniciar el nou curs a les primeries de setembre.

b) Posar trenta-sis alumnes a les aules d’ESO o quaranta-dos en Batxillerat (límits revisables a l’alça).

Amb aquesta barreja se sotmet l’alumnat i els docents a condicions tèrmiques tan adverses que resulta molt fàcil discriminar qui són els febles (eixos que es queixen, que protesten o, fins i tot, es desmaien a l’aula, veges tu!). Tampoc podem oblidar la repercussió que la conseqüent falta atenció tindrà en el rendiment de l’alumne. És clar que només tiraran endavant els forts, els que millor s’adapten al medi.

Inexplicablement, la comunitat científica ha silenciat aquestos avanços. L’altre dia vaig descobrir consternat que les enciclopèdies digitals especialitzades no fan cap esment als progressos que la Consellera està aconseguint en la contrastació de la teoria de l’evolució. Fins i tot, des del seu partit resten importància a aquestos experiments. Hi ha qui, per tal de desacreditar la senyora Català, ha dit malintencionadament que ella no és responsable de la calor que fa a les aules, minimitzant el fet que l’avanç del començament del curs i l’augment de la ratio són mèrit exclusiu de la deessa de l’avinguda de Campanar.

Per sort, la nostra destacada antropòloga és infatigable, i ja ha anunciat les claus d’un nou estudi. Prenent com a subjecte experimental l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, pretén variar les condicions d’existència (per exemple, eliminar el pressupost) per tal de comprovar empíricament si els acadèmics s’adapten al nou entorn imposat per una espècie superior (els polítics).

Com d’orgullosos hauríem d’estar de la Consellera!  Potser caldria demanar al govern suec que facilitara la creació del Nobel d’Educació, perquè de segur que aquesta cum laude en pedagogia obtindria el reconeixement internacional. Ara bé, siguem seriosos i no cantem victòria precipitadament. Cal reconéixer que el ministre Wert seria un dur competidor. I és que en els temps que corren, Mª José té un cognom tan poc afortunat...

Presentació del Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil

Esperant la lluna plena acaba d’eixir del forn. Tendra i calenteta, la novel·la comença el cicle de presentacions a la ciutat de València, concretament al Centre Cultural Bancaixa, la seu de la fundació patrocinadora del Premi de Narrativa Juvenil del Certamen Ciutat d’Alzira. Serà el Dia del Llibre, una data ben adient per a un acte literari.

A més del parlament de Josep Maria Catalunya, representant l’entitat amfitriona, hi intervindrà el professor universitari Gonçal López-Pampló i l’escriptor Vicent Enric Belda, guanyador del mateix guardó en l’edició de l'any passat. I jo, clar.

M’alegraré molt si ens acompanyeu.

Presentació.

Ja tinc data i hora per a la presentació del llibre El café de la Malva.

En aquesta ocasió comptaré amb la col·laboració de la meua amiga i companya de treball Mònica Ramón, que ens delectarà amb les seues paraules, sempre fidel reflex de la visió personal sobre un autor i un món escolar que coneix molt bé.

A més, com podeu veure a la invitació, hi ha el curiós anunci de la participació en l’acte d’alguns dels personatges protagonistes de la novel·la.

Com sempre, serà un goig gaudir de la vostra companyia.

Vos espere.