El café de la Malva

Poc abans de l’estiu del 2012 vaig posar-me a treballar en una nova novel·la, la quarta. Tenia dues idees, d’eixes que els veus possibilitats quan se t’ocorren, però les deixes madurar a poc a poc. Feia uns mesos que havia acabat d’escriure Esperant la lluna plena, obra a la qual havia dedicat més d’un any d’intens treball de construcció, redacció i, sobretot, de documentació. Potser per això em semblà més oportú tornar a l’entorn escolar de les meues primeres novel·les. Més de trenta anys treballant en un col·legi donen per a molt. Vaig partir d’un fet real per a construir una història on la inevitable colla d’adolescents no són els únics personatges principals, ja que comparteixen protagonisme amb alguns professors.

Per a donar-li profunditat a un escenari més o menys previsible com és un institut, vaig buscar un rerefons més complex, i aleshores decidí incorporar un drogoaddicte, un coprotagonista que fera de contrapunt dramàtic a la superficialitat d’alguns dels altres personatges. Haguí de documentar-me a fons, perquè al meu treball diari no estic en contacte amb el món de les drogues dures. L’ajuda dels companys psicòlegs fou molt valuosa, i estic agraïdíssim a Belén, terapeuta en drogoaddicció que em va brindar les peces per descriure el drama amb realisme. Des del primer moment vaig concebre les dues línies argumentals separades per a presentar-les en capítols alterns, amb la intenció de provocar constantment en el lector la pregunta sobre el nexe entre elles.

Vos avance un poc la temàtica de la novel·la. D’una banda tenim un café que hi ha al popular barri mariner de la Malva-rosa. Entre les seues quatre parets, algú que diu ser un membre d’una ONG intenta trobar el rastre perdut d’un drogoaddicte parlant amb les persones que més el coneixien. A través de les entrevistes que manté, sabrem la història de Berni, un xicot encisador que, a poc a poc, es va enganxar a les drogues i va veure com la vida còmoda i feliç que duia fins a eixe moment se li esmunyia de les mans. El deteriorament de les relacions personals, familiars i socials acabaran convertint-lo en un indesitjable a qui tots giren l’esquena.

D’altra banda, no molt lluny d’allí, a l’institut d’educació secundària del barri trobem Marc, un tutor de Batxillerat a qui se li amuntona la feina. Ha d’esbrinar qui ha intentat accedir al sistema informàtic de qualificacions per tal de falsificar les notes. A més, vol ajudar al professor de Matemàtiques, home major i desmotivat, a qui bona part de l’alumnat no li deixa donar classe com cal perquè li ha perdut el respecte. Afortunadament, Marc troba el recolzament en un grupet d’alumnes responsables, treballadors i divertits, que igual li munten una festa com interfereixen en els afectes que una professora sent pel tutor.

Les protestes dels veïns per la “reurbanització” del Cabanyal i pel mercat de la droga de “les casetes rosa” esguiten les dues trames que transcorren separades fins que, de manera sorprenent, es fan una sola història, pense que entranyable.

Els que em coneixeu, sabeu que no estic parat fàcilment, així que el passat estiu (2013), en haver acabat un altre projecte, vaig reprendre la novel·la. A partir d'un suggeriment de la meua amiga Maria José, una de les poques persones que havia llegit l’esborrany, vaig decidir reescriure la meitat de l’obra. Si aconseguí millorar-la o no, no ho sabreu, però el resultat fou que el jurat del Certamen Ciutat de Torrent on la vaig presentar va recomanar la seua publicació. Molt dec jo a aquest certamen. I més encara a Tabarca Llibres, que ja inclou tres novel·les meues al seu catàleg.

No sé quan serà la presentació, però El café de la Malva ja està a la venda. Si el llegiu, desitge que vos agrade i espere que em conteu les vostres impressions. 

CA, CE, CI, CO, CU o la trista versió valenciana del "Pasapalabra".

A diferència dels ideòlegs de la LOMQE, encara crec en les bondats de la Filosofia, amb la dosi d’estímul del pensament lliure i el foment de la crítica que comporta. I, veges tu, la reflexió en un dia tan significatiu com el de hui, Dia de la Constitució, ha acabat en una versió imaginària del popular joc televisiu del rosco, amb un programa especial centrat en dos fets que pertorben el meu ànim aquestos dies. Això sí, amb el segell inconfusible de la nostra València, que a usades que ofrenem noves glòries a Espanya últimament. I tant!

Comencem el concurs.

Amb ca: Organisme especialitzat en malgastar els diners de tots i desviar-los a butxaques particulars mentre aparentava ser un mitjà de comunicació (manipulada) i una eina de difusió de la cultura pròpia.

Resposta: Canal Nou

Tots els dies es publiquen noves dades de quantitats escandalosament superiors al preu de mercat que es pagaven per determinats programes, per intervencions esporàdiques de famosos, quan no desapareixien milions d’euros pel camí de les subcontractacions o en sous de gent que cobrava per no fer res. Sense cap mirament. Confesse que no era espectador de la cadena autonòmica, però no admet que la tanquen perquè era l’únic mitjà de comunicació capaç de dur fàcilment a cada casa la nostra actualitat, la cultura pròpia i la llengua (encara que ben garbellat). Però per als nostres governants eixe no era l'objectiu. La prova és que quan ja no han pogut treure’n profit, l’han tancada.

Amb ce: Ésser mitològic caracteritzat per ser meitat home i meitat cavall, tanmateix, actualment predomina una varietat en què, més que un cavall, sembla un ase.

Resposta: Centaure.

Sens dubte el centaure més genuí que em ve al cap és el ministre d’educació, encara que molts penseu que d'ase, en té molt més de la meitat. I és que el cabdal de burreria que aquest home atresora és impressionant. Ha tret endavant una nova llei d’educació que ni obeeix a cap filosofia pedagògica coherent ni proposa cap mesura efectiva per a millorar la qualitat. Augmentar hores d’assignatures instrumentals sense disminuir ratios o proporcionar recursos és perdre el temps. Això sí, revàlides que no en falten. Ja ho vaig dir en un article anterior: El senyor Wert vol combatre la fam enviant-nos bàscules per a mesurar l’augment de pes. I els aliments? Ah, no en calen. No importa que cada vegada hi haja més boques que alimentar a l’aula, ni que per norma s’ignore l’opinió dels nutricionistes. Si al final de curs no dones el pes, suspés. I la culpa de l’alumne, o del mestre o dels dos alhora. I què dir de l’ús vehicular de les llengües pròpies? Millor em calle.

Amb ci: Actitud típica del governant que practica i justifica conductes immorals, utilitzant arguments i valors contradictoris amb el fets que realitza.

Resposta: Cinisme.

Tornant a casa, tenim un clar exemple en els nostres governants quan declaren que tancar Canal Nou és un acte de responsabilitat motivat per la situació econòmica. I jo em pregunte: on tenien vostés la responsabilitat quan any rere any augmentaven les pèrdues milionàries? No sols no auditaren els comptes. Tampoc prengueren cap mesura de control ni exigiren responsabilitats als gestors. És més, els confirmaren en els seus càrrecs. Aleshores no calia ser responsables?  Damunt tenen la barra de valorar el cost de la tele pública en col·legis i centres de salut. Per què no ens digueren quants centres educatius i sanitaris es deixaren de fer amb el dèficit que cada any acumulava el canal autonòmic?

Amb co: Estil d’exercir la política que consisteix en botar-se els controls legals per tal de traure profit econòmic o benefici per a familiars i amics, mentre, paradoxalment, s’acusa d’això mateix als altres partits.

Resposta: Corrupció.

Ja fa anys que es parla de la falta d’ètica de la societat actual. Però ara, els ciutadans normals ens hem convertit en sants si ens comparem amb la casta política. No és de dretes ni d’esquerres, ni té res a veure amb la ideologia. Quan l’ésser humà ocupa una situació de poder, només la integritat moral fa que es corrompa o no. I així ens va, amb la colla de pocavergonyes que ens dirigeix. A més, la corrupció sempre ve acompanyada de cinisme (sí, la paraula anterior del rosco). El corrupte, invariablement, sempre acusa a l’altre d’allò que ell pateix. Senyors polítics: la brutícia en casa del veí no demostra que la casa pròpia estiga neta. Només es pot veure si l’interior no està brut quan obris portes i finestres de bat a bat. Tot el contrari del que fan. Crec que ningú dubtarà que esborrar arxius sensibles d’un disc dur és per se una prova d’immoralitat, siga l’ordinador de Bárcenas, de l’UGT o de Canal Nou. I hauria de tindre valor incriminatori en els processos judicials.

Amb cu: Sentiment inexistent en els polítics, caracteritzat per la consciència d’haver obrat malament i la disposició d’assumir responsabilitats i rectificar allò que siga possible.

Resposta: Culpabilitat.

Disculpeu l’expressió, però si hi ha tanta merda, és que algú l’ha cagada. Però no. Ací no caga ningú. Mai hi ha culpables. Els febles resultats de l’informe PISA semblen ser una constant arrelada al nostre sistema educatiu; tanmateix, els nostres polítics no se senten responsables i segueixen sent incapaços d’arribar a una llei consensuada. La vida de Canal Nou és una història de malversació, d’estafes i d’amiguisme; però la seua gestió no serà fiscalitzada, ni jutjats els gestors ni, molt menys, aquells últims responsables que els anomenaren per al càrrec. Ningú té la culpa de res. Ai, no! Els treballadors sí que en són culpables, sembla. Jo pensava que si es comet un frau amb diners públics, a més de processar a l’agent material del delicte, hi hauria que jutjar al polític de torn. Potser desconeixia els fets, però si tenia l’obligació de controlar què es feia amb els diners, deu anar a la presó, per no atendre els interessos del col·lectiu per al que treballa. I si no en sabia res, i tampoc era obligat que ho sabera, no acabarà entre reixes, però hauria d’anar-se’n a sa casa. Si té un poc de vergonya, clar. Però no és el cas.

Sincerament, aquesta situació em deixa molt desanimat. Ací no passa res, malgrat tants casos de corrupció i calamitats com la llei Wert o el tancament de Canal Nou. Encara serà veritat això que deien del meninfotisme valencià. Els polítics s’han adonat de la nostra incapacitat, i lluny de tirar la galga i reconduir la situació, han consolidat l’imperi del cinisme. Com que sembla que encara tenim aguant, continuaran negant-ho tot, es taparan un partit a l’altre (encara que es lladren en públic), manipularan el poder judicial i seguiran treballant per xuplar més del pot i afavorir els interessos dels poderosos (que els han de fer lloc en algun consell d’administració). Açò no té remei, com no siga que algun polític destrellatat (que haver-ne, hi ha molts) emprenye a un jutge fins al punt que aquest agarre una catana i òbriga un camí d’eixida en la selva de vegetació verinosa que ens envolta.

Perdona’m, Serrat. T’hem cantat moltes vegades, però ja no tenim vint anys, ni força, ni ens sentim bullir la sang. Com podem, suportem la mala llet a l‘espera de cobrar l’extra de Nadal (aquest any, sí!) i calculem quant ens descomptaran pel darrer dia de vaga.

Si això no és tindre l’ànima morta...

Esperant la lluna plena

Fa unes hores s’ha fet públic que la meua novel·la Esperant la lluna plena ha sigut guardonada amb el Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil, dins del certamen Ciutat d’Alzira. Com vos podeu imaginar, estic més content que un xiquet amb sabates noves. I no és sols pel fet que el guardó és un dels més prestigiosos en la nostra llengua. Vos confesse que li tinc una estima especial a aquesta novel·la. Ja fa bastants anys, vaig pensar que si algun dia escrivia un llibre, tenia un bon argument: la relació entre un jove cristià i una xica musulmana, tot situat a l’horta d’Alboraia, durant els últims mesos de Balansiya (el regne moro de València).

Eixa idea es va quedar al rebost, perquè, ja ho he dit, escriure novel·les no passava de ser un exercici de fantasia. Quan de sobte, amb la gosadia innocent del principiant, vaig decidir escriure la meua primera novel·la, rescatí la idea, junt a una altra que també tenia guardada (la d’un adolescent que troba el diari de son pare difunt). Finalment, va ser aquesta última la que vaig desenvolupar a El diari del pare, i l’altra història se’n va anar a algun racó perdut de la memòria. Tanmateix, a setembre del 2010 va tornar, i ho va fer amb força. La imaginació m’omplia el cap d’idees a tothora, i potser calia començar a escriure, però per eixos dies tenia sense acabar Un pont sense baranes, i vaig decidir no iniciar la nova novel·la mentre que a l’anterior li faltara una sola coma.

Eixa rigidesa, més pròpia d’un home de ciències, topava amb la llibertat que un lletraferit hauria donat a la seua inspiració. Com que jo estic barrejat, em vaig posar a documentar-me, a estonetes, com dissimulant un poc. I a usades que em vaig documentar. Els moviments de les tropes cristianes, els carrers de la València musulmana, el calendari àrab, les fases de la lluna, les collites de cada estació, la medecina popular, els ruscos... i un fum de coses que jo ignorava. Va arribar Nadal i, en acabar Un pont sense baranes, em vaig entregar sense reserves a Esperant la lluna plena, fins a octubre del 2011, en què vaig concloure la primera versió. El resultat el tindreu d’ací uns mesos a les vostres mans. Jo pense que vaig aprenent a poc a poc i que les meues obres guanyen en complexitat i, espere, en qualitat. Els que van llegir l’esborrany han coincidit en afirmar que és una història “molt bonica”. O això em fan creure tots, des de la primera admiradora (la meua dona) fins a l’últim amic que l’ha llegida. A més, ho avala el veredicte del jurat.

En aquestos moments, el meu agraïment no té límits. Tampoc la meua satisfacció.

Vos pose l’enllaç de la web de l’editorial Bromera, on s’ha fet públic el veredicte.

http://bromera.com/detall-noticia/items/una-novella-sobre-la-conquesta-de-jaume-i-guanya-el-premi-fundacio-bancaixa-de-narrativa-juvenil.html

Han tret un zero, Senyories

Excedint-me en les meues atribucions com a professor, no dubte en qualificar amb un suspens com una casa al sr. Ministre d’Educació, Cultura i Esports i a tots i cada un dels diputats del Congrés. La raó és ben senzilla. Des de la restauració de la democràcia, ningun govern ha sigut capaç de traure endavant una llei d’educació consensuada, a diferència d’altres països europeus amb sistemes educatius estables des de fa dècades. Així ens va en els informes PISA (sobre escolars) o PIACC (amb una mostra d’adults), que ens situen a la cua d’Europa en competències bàsiques com la comprensió lectora o la destresa matemàtica. Increïblement, aquestos tristos resultats es prenen com a argument per a tornar a cometre l’error de fer una llei al gust d’un partit, en lloc de buscar l’interés de l’alumnat, la eficàcia dels docents i el benefici de la societat en general.

Sense haver llegit l’últim text de la LOMCE votat l’altre dia al Congrés, i a partir de fragments, esborranys i articles periodístics, trobe algunes coses que no m’agraden gens.

Una és la reestructuració del 4t d’ESO, que diferenciarà entre ensenyament aplicat i ensenyament acadèmic amb l’excusa de la diversitat de talents. A mi, em recorda els temps de la divisió entre llestos i burros. Si l’exigència del graduat escolar per a cursar la Formació Professional havia dignificat aquesta última, ara sembla que tornem arrere: Als “bons” cal encarrilar-los al Batxillerat; la resta, a l’FP.

Una altra novetat és l’introducció de revàlides al final de determinats cursos. No estic en desacord amb medicions externes i objectives per avaluar un procés, però la llei oblida això mateix, que l’educació és un procés amb vàries etapes. Ací sembla que només compten els resultats finals, l'output. De l’input, res de res. És com si es volguera evitar la fam que es passa a Àfrica enviant bàscules, sense preocupar-se de buscar ajudes, impulsar programes, potenciar l’agricultura, facilitar recursos... D’això, ni menció. A final d’any passarien tots els xiquets per la bàscula, i si no pesen prou, vol dir que han fracassat (els menuts, clar).  

Les conseqüències les coneixen molt bé els educadors, però el senyor Wert no les sap. La veritat és que el senyor Wert desconeix un muntó de coses. Si consulteu la web de La Moncloa descobrireu que el cap del Ministeri d’Educació no té ni la més mínima formació pedagògica. El més semblant són uns anys donant classe a la Facultat de Sociologia. Els docents, per contra, saben de sobra els efectes d’aquestes avaluacions finals. Quin professor de Batxillerat no posa com a primer objectiu preparar l’alumne per a aprovar el selectiu? Les escasses ofertes de llocs de treball qualificat que trobem a la premsa demanen condicions com “capacitat de treball en equip”, “iniciativa i creativitat”, “flexibilitat de criteris”... Però aquestes qualitats tan interessants passaran a un segon pla. La prioritat de l’educador serà dotar l’alumne d’habilitats per a superar la revalida, perquè si no, els dos anys de Batxillerat no li serviran de res.

A més, els mateixos que defenen la LOMCE, que com indica el seu nom pretén millorar la qualitat educativa, estan rebentant les aules d’ESO amb trenta-sis alumnes, reduint el finançament de l’atenció a la diversitat, no enviant suplents...

Hi ha altres coses que no m’agraden, com el fet que la nota de l’assignatura de Religió compte en l’expedient. Jo pense que aquesta matèria deu propiciar la reflexió per a formar i fer créixer la fe dels alumnes creients. Ara bé, si la qualificació d’eixa matèria influeix en la mitja, més d’un fingirà creences que no té per a fer mèrits davant del professor (emblanquina bé el sepulcre, que això puja la nota). Tampoc m’agrada que s’elimine Educació per a la Ciutadania. Mai he trobat al currículum d’aquesta assignatura els mals que li atribueixen. A bon nivell tenim l’ètica social i política en aquest país com per anar menyspreant l’educació en valors ciutadans!

Em resulta inevitable forçar un paral·lelisme amb la situació política dels Estats Units. Allà, la llei decreta que la falta d’acord sobre el finançament del govern paralitze els serveis no essencials, enviant a casa sense sou a milions de treballadors. M’agradaria que ací, també per norma, la falta de consens en lleis essencials enviara a casa, no als treballadors, sinó als diputats ineptes que no es mereixen el sou que cobren. De segur que no tardaven gens en trobar un acord.

Mentrestant, Senyories, només puc suspendre’ls. Perquè en la revàlida de la responsabilitat ètica i política han tret un zero. 

Quan la lògica no és rendible...

En la cultura occidental, sempre s’ha dit que l’ésser humà és un animal racional: tenim la capacitat de la reflexió que ens allibera de la precipitació de l’impuls o de la limitació en l’espai i el temps que té el món sensorial. El nostre intel·lecte treballa amb conceptes, i ens comuniquem, defenem unes idees o n’acceptem unes altres usant arguments lògics. Però moltes vegades abandonem la via intel·lectual i prenem el camí que discorre per la nostra part irracional. Si no et puc convéncer (perquè no tinc raó o perquè tu no et deixes), sempre puc intentar emocionar-te, que el món dels sentiments té les portes ben obertes i sovint el guardià de la lògica no vigila què entra i què ix. Açò, els polítics ho saben molt bé, i com no tenen vergonya, juguen amb els sentiments de les persones quan necessiten adhesions (amb intencions electorals, per descomptat).

I per què vos conte tot aquest romanç? Perquè he llegit als diaris que un partit polític ha presentat la proposta de sol·licitar a la RAE la redefinició del terme “valencià”, ja que el seu origen, diuen, data del segle VI aC. La veritat és que no hauria de sorprendre’ns que uns polítics siguen capaços d’exigir als acadèmics una definició a la carta. Els governants duen segles acomodant la realitat als seus interessos, i si cal passar per damunt de les institucions (d’allò que està instituït), ho fan sense cap mirament.

Bé, jo no sóc filòleg, només sóc professor i escriptor, però els meus limitats coneixements m’arriben per a tindre clares unes quantes coses.

La més important és que els especialistes en la llengua són els filòlegs, i són ells els únics autoritzats a explicar-nos a la resta qualsevol qüestió lingüística. I no al revés.

En segon lloc, sempre m’han ensenyat que la nostra és una llengua romànica, és a dir, que l’origen és el llatí establert sobre el substrat preromà dels pobles ibèrics. Mai havia llegit que fóra una llengua ibèrica amb “influències” posteriors, com ara, del llatí.

I tercera, l’actual definició del valencià que dóna la RAE és la que conec de tota la vida (fins i tot abans que els polítics començaren a emmerdar el tema) i no sé de cap facultat de Filologia del món on es predique res diferent.

Recorde que fa més de vint anys la RAE hi va fer una xicoteta modificació. Encara tinc un retall del diari Las Provincias, del 25 d’octubre de 1991, on un titular de la portada deia “Pese a que aún se mantiene lo de variedad de la lengua catalana, la Real Academia admite que la lengua valenciana se sienta como propia por el pueblo valenciano.” A les pàgines interiors segueix l’article, i es diu que hi hagué una definició alternativa presentada pel filòleg Gregorio Salvador on es canviava el vocable “català” per “lengua románica oriental de la península ibérica, compartida con las Baleares y Cataluña y hablada en aquel territorio.” Finalment, aquesta definició no va ser votada ni pel mateix filòleg que la va proposar, i es va aprovar per unanimitat la que apareix actualment al diccionari de la RAE. El que resulta més cridaner de tota aquesta història és l’últim paràgraf de l’article esmentat. Vos el reproduisc: Salvador señaló que había eliminado de su definición la palabra catalán porque “sencillamente no se trata de una lengua que tenga un nombre unitario, lo tiene para los filólogos, de hecho yo lo llamo catalán, pero en Valencia lo llaman valenciano y sienten el valenciano como lengua propia. La lengua –añadió el académico– es la misma, pero tiene nombres distintos. Estoy completamente de acuerdo con la definición que se ha aprobado.”

Doncs bé, si això ho deia el filòleg més aclamat pels valencianistes, i ho publica Las Provincias, que mai ha pecat de catalanista, per què es vol reobrir un debat que semblava tancat?

Els polítics saben que la llengua (i el seu nom), els himnes, les banderes i altres elements que composen la identitat d’un poble tenen una forta càrrega sentimental. I això és delicat, perquè el cor, com he dit abans, no sempre atén a raons. Fa anys, per desgràcia, algú decidí jugar amb la sensibilitat dels votants i va encetar una croada per “salvar el valencià” lluitant contra “l’enemic català”. Encara recorde com patírem el professors per a donar classe per damunt del menyspreu o la polèmica. I ara, els que viuen de la manipulació tornen a la càrrega negant el que diuen els entesos. Aquesta gentola no respecta gens la llengua, perquè se l’apropia i l’embolica per a traure’n profit, encara que es predique el contrari. Quan la lògica no és rendible, es tira mà de les emocions, i res més inquietant que la por a un hipotètic enemic. Hi ha gent que cau en el parany, gent que estima la llengua tant com jo, però a qui fan veure amb hostilitat a tot aquell que accepte que allò que parlen a València, a Catalunya o a les Illes són variants d’un mateix idioma.

Ja ho he dit abans. Si no tinc raons per convéncer-te, t'emocione. Així de fàcil.

Un puntet de sal

El lliurament del Premi Carmesina de Literatura Infantil ha suposat una alegria per a mi, perquè la meua obra Ximo Potter i el col·leccionista de mòbils ha rebut una menció especial del jurat. M’haguera alegrat més guanyar, clar, però per davant estava el gran Enric Lluch, que amb Els xiquets de la gorra s’ha endut el premi. Enhorabona, Enric!

A mi, la menció del jurat em sap a glòria, perquè es tracta de la primera novel·la de narrativa infantil que escric. No pensava eixir-me’n del registre juvenil que m’ha donat a conéixer, però una vesprada, en llegir la promoció que Edicions del Bullent feia al Faceboock, ho vaig reconsiderar. Per què no? En “estos tres dies de Pasqua” i poc més, vaig enllestir l’obra i la vaig presentar al certamen de la Mancomunitat de La Safor. I ja veieu el resultat.

La veritat és que no puc queixar-me. Les dues primeres novel·les que vaig escriure estan a les llibreries. De la tercera obra, presentada a dos dels certàmens de narrativa juvenil més prestigiosos de la Comunitat, em consta que ha estat entre les finalistes. N’he escrit una altra que també ha comptat amb la recomanació del jurat d’un concurs. I ara, la cinquena novel·leta, ha merescut un altre reconeixement.

Tot açò m’unfla molt l’autoestima, que no la butxaca. Les meues obres agraden als jutges, però pense que encara em queda molt que aprendre. La meua dona diu que em passa com al cuiner que fa la paella, i en tastar-la, el personal diu: està bona però...  li falta un puntet de sal.

L’escriptora Joaquina Barba em va dir en una ocasió que guanyar premis no era determinant per a tindre èxit, que als certàmens la valoració d’una obra es relativa a la resta d’obres que hi concorren i les descartades en un concurs poden tindre tanta qualitat com les premiades en un altre. Eixe raonament no crec que siga erroni, però els professors, tenim tendència a proposar obres premiades d’autors consagrats, com ara Joan Pla, Francesc Gisbert, Enric Lluch, Francesc Mompó...   A més, les editorials, ofegades per la disminució de vendes, publiquen menys llibres. I la situació econòmica actual ens ha dut una minva considerable de convocatòries de certàmens literaris.

Sobre el paper de l’Administració, millor no parlar. La política lingüística sembla anar en direcció contrària a la que molts desitgem. I el pressupost cultural, sempre per terra, té curiosos desequilibris: No hi ha diners per a fomentar la literatura en valencià, però sí que en sobren per a pagar traductores romaneses...

Així que he de fer-li cas a la meua dona i trobar eixe puntet de sal que els falta a les meues novel·les per a continuar en aquesta tasca. Perquè ara, amb premis o sense, no hi ha qui em pare.

I seràs, per a sempre, poble...

Al meu poble celebrem el dia 21 la Trobada d’Escoles en Valencià. I al voltant d’eixe esdeveniment, he recordat alguns comentaris que evidencien que, de vegades, els mateixos valencianoparlants som el pitjor enemic que pot tindre la pròpia llengua.

Hi ha qui opina que no és menester cap celebració, ni actes de suport, ni decrets, perquè “la llengua s’ha de deixar tranquil·la, el que vulga parlar en valencià que ho faça, i en pau”. Potser no caldria res d’això si les dues llengües oficials estigueren en una situació d’igualtat, però després d’anys de persecució i d’arraconament, sembla molt ingenu ignorar el pes d’una inèrcia imposada pel poder polític des de segles.

També estan els que rebutgen els actes de defensa de la llengua excusant-se que eixos actes estan “polititzats”, sobretot si els defensors són d’una opció política distinta. Paradoxalment, el fet que persones ideològicament oposades coincidisquen en un mateix objectiu, no hauria d’afavorir la inhibició, sinó multiplicar la força.

Tanmateix, els que més em criden l’atenció són els que argumenten que les hores emprades en estudiar valencià haurien de dedicar-se a l’anglés, que resulta molt més pràctic. Per descomptat que la llengua de Shakespeare és imprescindible, però no veig per què l’estudi d’un idioma estranger ha de passar per damunt de la llengua pròpia. Diuen que si ixes fora de la nostra Comunitat, el valencià no et serveix de res. Bé, i què?

La majoria de nosaltres no vivim fora. Jo visc i treballe a Alboraia. Parle valencià amb els meus alumnes, els meus amics, els meus familiars. Això no compta?  Lamente no saber més anglés, però no em penedisc d’haver estudiat la llengua materna quan quasi ningú ho feia.

Em fa molt feliç poder escriure i publicar llibres en valencià. M’ompli de satisfacció dur un grapat d’anys ensenyant la meua llengua, i m’alegra molt que antics alumnes castellanoparlants em troben pel carrer i em parlen en valencià. Em sent orgullós dels alumnes que guanyen premis literaris, com Dani, Noèlia, Belén i altres. I aniré a la trobada com un més, a compartir el compromís per la llengua.

Penseu que això no val res?  És la llengua del meu poble. Jo sóc, per a sempre, poble, com deia Estellés, i parle en valencià amb la gent que més m’importa i que més estime. No em calen més raons.